Depèn del tema que toqui. És cert que les dues dar­re­res pel·lícules són més fos­ques, però espero haver-hi posat algun toc d’humor. A Angla­terra, la pel·lícula fa riure la gent, per exem­ple, quan es dis­cu­tei­xen per riva­li­tats fut­bolísti­ques.

Des del punt de vista del patró, és fantàstic, el tre­ba­lla­dor ho fa tot ell sol. Però per al tre­ba­lla­dor és una catàstrofe, perquè de cop i volta perd qual­se­vol mena de segu­re­tat: no té vacan­ces, no es pot posar malalt perquè si no tre­ba­lla no cobra...

Des de sem­pre, aques­tes situ­a­ci­ons ata­quen la família. Quan ens docu­mentàvem vam par­lar amb molta gent i tots deien el mateix: si tre­ba­lles 10 o 12 hores patei­xes tu, però qui més ho pateix és la família. No tot­hom reac­ci­ona igual, les rela­ci­ons fami­li­ars són molt vari­a­des, depe­nen de molts fac­tors, però el que és clar és que si el pare i la mare es pas­sen el dia fora tre­ba­llant i arri­ben esgo­tats a casa, els nens en pati­ran les con­seqüències direc­ta­ment.

Si poguéssim començar amb un nou sis­tema econòmic, el pri­mer que cal­dria fer és donar segu­re­tat a la família. Si tens segu­re­tat, tot va bé: tens una feina segura, un salari digne, un sos­tre, esco­les gratuïtes, un sis­tema sani­tari gratuït... Això fa que tot­hom se senti segur, i si tu t’hi sents, pots aju­dar el teu veí. En canvi, si et sents inse­gur, només vols pro­te­gir-te i defen­sar-te del que hi ha a l’exte­rior. Si tens segu­re­tat, tens més paciència, pots riure, ets més opti­mista, i no tens por que el del cos­tat no tin­gui res, ni et pre­o­cupa que vin­guin immi­grants al teu país. Tot can­via.

És una pre­gunta difícil! Pri­mer de tot sento res­pecte. He de dir que no soc només jo, som un equip que creem aquests per­so­nat­ges: el guio­nista, Paul Laverty; la pro­duc­tora, Rebecca O’Brien, i jo. Som tres, això és impor­tant. Pot­ser la paraula que millor repre­senta la nos­tra relació amb els per­so­nat­ges és soli­da­ri­tat. Sento soli­da­ri­tat pels meus per­so­nat­ges i la situ­ació en què es tro­ben. Però això ha de ser implícit, no pot ser explícit. Si no fos així, seria pro­pa­ganda i resul­ta­ria avor­rida. Per tant, la pel·lícula ha d’intro­duir aquesta soli­da­ri­tat de manera implícita, perquè l’espec­ta­dor pugui veure, enten­dre, sen­tir, notar la situ­ació en què es tro­ben els per­so­nat­ges i en sor­geixi una soli­da­ri­tat.

Jo crec que el que passa és que avui dia els direc­tors no són els que deci­dei­xen les pel·lícules que es faran, ho deci­dei­xen els finançadors, les ins­ti­tu­ci­ons, els ins­ti­tuts de cine­ma­to­gra­fia, els dis­tribuïdors..., els que hi posen els diners. I cap d’ells vol veure un film radi­cal. Si els dei­xes esco­llir, posa­ran sem­pre els diners en la comèdia romàntica, per­ta­nyen a l’esta­blish­ment, no estan dis­po­sats a finançar res que ho qüesti­oni. Mike Leigh i jo vam créixer a finals dels anys 40 i prin­ci­pis dels 50, després de la Segona Guerra Mun­dial, i ales­ho­res a la Gran Bre­ta­nya i Europa hi havia un ambi­ent de tre­ba­llar pel bé comú, d’unir els esforços perquè tots anéssim enda­vant. La següent gene­ració ja va can­viar, va créixer als anys 80 sota el govern de Mar­ga­ret Thatc­her, que va incul­car l’indi­vi­du­a­lisme, com pas­sava a tot Europa. S’havia de tenir èxit per un mateix, de manera indi­vi­dual. El bé comú es va obli­dar, i en aquest moment va ser pot­ser quan va can­viar el cinema. Hi ha molta gent, joves i no tan joves, que volen fer pel·lícules sobre el bé comú, amb una idea molt més solidària, però no acon­se­guei­xen fons, no els finan­cen.

No hi haurà una gran diferència. Si el Bre­xit es pro­du­eix sense acord, la seva situ­ació empit­jo­rarà, perquè l’eco­no­mia serà encara més des­pi­e­tada, tin­dran menys pro­tecció. Si es fa amb un bon acord i tenim govern d’esquer­res, els anirà millor.

Sí, abso­lu­ta­ment. Sem­pre n’hi ha algun que és indi­vi­du­a­lista i no dona un cop de mà a ningú, però en gene­ral la tendència natu­ral i espontània és a aju­dar. Tot i així, tam­poc exis­teix la per­fecció; a la pel·lícula un dels tre­ba­lla­dors diu que no pot fer la ruta perquè li han tren­cat el retro­vi­sor i Ricky, el pro­ta­go­nista, accepta fer-la perquè el bene­fi­cia, no és un gest soli­dari per la seva part. El seu cap vol ani­mar la com­petència, perquè com més indi­vi­du­a­lis­tes siguin i més pel seu compte vagin, millor per a la seva empresa.