“El lideratge digital és identificar i empoderar la gent partidària del canvi”

Si la tec­no­lo­gia es veu només com la ins­tal·lació d’eines, cer­ta­ment l’únic que gene­res són pro­ble­mes. Però en rea­li­tat és una gran opor­tu­ni­tat per replan­te­jar-se la manera d’afron­tar les coses: com ens rela­ci­o­nem amb els cli­ents, com desen­vo­lu­pem els nos­tres pro­duc­tes i ser­veis i, en defi­ni­tiva, com ens orga­nit­zem inter­na­ment per fer aques­tes dues coses. Aquí neix un camp que molt sovint és verge.

La notícia és que és un canvi obli­ga­tori. Ni ens el podem sal­tar ni vol dir posar només tec­no­lo­gia, perquè si la men­ta­li­tat és analògica no et trau­rem tot el pro­fit, però a més hi ha orga­nit­za­ci­ons que sí que ho faran i crei­xe­ran ràpida­ment en resul­tats. Quan una empresa em demana acom­pa­nya­ment en aquest procés jo i el meu equip ens ins­tal·lem allà. Hi estem 100 dies, que és el que neces­sita un pro­jecte de trans­for­mació. I el que obser­vem és que quan mar­xem l’empresa ja no veu pro­ble­mes, veu opor­tu­ni­tats.

És evi­dent que el lide­ratge que ha de por­tar les empre­ses al futur no pot ser el vell lide­ratge. És el que nosal­tres diem “digi­tal” i “analògic”, tot i que no volem posar l’èmfasi en la tec­no­lo­gia sinó en la manera de lide­rar. El digi­tal thinking és un con­cepte que no va de dalt a baix, els can­vis des de dalt només ser­vei­xen per a estratègies empre­sa­ri­als i plans de negoci. Quan el que cal és can­viar la men­ta­li­tat només es pot fer per taca d’oli, això es fa iden­ti­fi­cant la gent que és par­tidària del canvi. Els ino­cu­lem el virus de i espe­rem que pro­vo­qui un con­tagi a tota l’orga­nit­zació. Estem con­vençuts que el canvi no passa de manera jeràrquica perquè això són les velles mane­res del lide­ratge. La manera moderna és iden­ti­fi­car i empo­de­rar la gent que real­ment vol can­viar les coses. Tenim casos d’èxit en què la gent abraça el món digi­tal. Per nosal­tres el líder no és només el cap de l’orga­nit­zació, sinó tot­hom que vul­gui fer un pas enda­vant. Mirant l’eti­mo­lo­gia anglesa, el líder és el pri­mer que es mou i aquest no sem­pre és el cap de l’orga­nit­zació.

Jo soc pro­fes­sor d’Esade Busi­ness School i les ses­si­ons de lide­ratge digi­tal tenen un èxit bru­tal. I el més interes­sant és que els estu­di­ants sènior estan desit­jo­sos d’abraçar el nou model. El bon direc­tiu veu que les coses estan can­vi­ant i que obté bons resul­tants si s’adapta als nous temps. La bona notícia és que l’auto­co­nei­xe­ment, un dels trets que jo asse­nyalo com a dis­tin­tiu del nou lide­ratge, diu que és molt pos­si­ble que hi hagi coses d’aquest nou món que, per rapi­desa, per incer­tesa o per com­ple­xi­tat, no puguis domi­nar com tu abans podies, que domi­na­ves tots els teus camps; no cal, el que has de fer és tre­ba­llar en xarxa i con­fiar en l’equip. Per tant, el lide­ratge digi­tal, aquest modern, és molt dife­rent de l’altre. Si fem front als nous temps amb la men­ta­li­tat vella, ens estam­pa­rem. Insis­teixo: és un canvi no ja d’eines, sinó de manera de fer.

És una frase que repe­teixo cinc cops al dia. Aquesta és una revo­lució emi­nent­ment acti­tu­di­nal. Però sem­pre ha estat una mica així, no? Refle­xi­o­nem un moment sobre quin és el pro­fes­sor que més ens ha mar­cat, o quin és el millor col·labo­ra­dor que hem tin­gut mai. Estic segur que allò que recor­dem d’ells no és el domini del conei­xe­ment sinó aspec­tes que tenen a veure amb l’acti­tud; la manera com afron­tava els pro­ble­mes, com es rela­ci­o­nava am els altres, la seva empenta... No ens car­re­guem el conei­xe­ment però tot es dis­para amb temes d’acti­tud. Jo vaig estu­diar informàtica i avui dia tot aquell conei­xe­ment és inútil. Dels 10 trets que jo iden­ti­fico en el líder digi­tal, només n’hi ha un que esti­gui rela­ci­o­nat estric­ta­ment amb la tec­no­lo­gia, la resta són acti­tu­di­nals, i això és tota una decla­ració d’inten­ci­ons.

I tant. I la prin­ci­pal por que tenim com a direc­tius és la incer­tesa. I no ho dic jo, m’ho diu cons­tant­ment la gent que ve a les meves xer­ra­des. I el que és incert en el món digi­tal, que és tan ràpid, tan ambigu i en què la part tècnica és tan des­co­ne­guda, això ens fa por. Però la por s’ha de miti­gar perquè és mal com­pany de viatge.

Quan vaig a una empresa és la direcció la que em con­tracta, però la meva palanca d’acció és l’empleat. El tre­ba­lla­dor ha de pren­dre consciència que ell és una part impor­tant d’aquest procés, i no des­car­re­gar totes les cul­pes en la direcció i pen­sar que no hi pot fer res. Aquest és el focus: què pots fer tu per tirar això enda­vant? La nos­tra experiència és que quan dones recur­sos a la gent, la for­mes i la moti­ves, s’entu­si­asma. De fet nosal­tres sem­pre tro­bem volun­ta­ris en totes les orga­nit­za­ci­ons. Hi ha ganes. La gent no va a la feina per pas­sar el temps, a tot­hom li agrada sen­tir-se útil i rea­lit­zat. Ara bé, si en aquell entorn no tens la teva millor versió com a pro­fes­si­o­nal, sem­pre pots bus­car una sor­tida i tro­bar un pro­jecte en què sí que ho puguis ser. Les orga­nit­za­ci­ons que tin­dran futur són aque­lles que no només tenen tracció de davant, sinó que la tenen a les qua­tre rodes. que cada roda tiri, que sigui motriu.