Posar al dia.

Un dels conceptes amb més força del nou marc normatiu que ha de regir la planificació urbanística és el de reciclatge urbà, estretament vinculat al gran desfici de la nostra era: “Un dels principis importants és reduir l’efecte hivernacle, i per això una de les mesures que cal posar en pràctica és reduir l’ocupació del sòl, perquè si seguim amb les velles polítiques tindrem, a banda d’efectes paisatgístics i socials, efectes climàtics.”

En el nou paradigma, es vol reflexionar sobre què cal fer amb l’espai obert, el sòl no urbanitzable, que suposa el 94% del territori català, “i fins ara no s’hi ha pensat gaire, tot i els PEIN, la Xarxa Natura 2000 o els plans territorials”. Amb la nova llei, “a partir de les 134 unitats de paisatge que inclouen els catàlegs de paisatge de Catalunya, que tenen en compte la realitat física, més que l’administrativa, es vol planificar de manera que es pugui encabir a l’espai obert, sòl no urbanitzable, granges o càmpings, per posar dos exemples, per fomentar el desenvolupament econòmic, però evitant que, si s’acaba l’activitat, en resti una andròmina formant part del paisatge”. Dotar d’una solució definitiva la desolació de les urbanitzacions amb dèficits és una vella ambició del govern, conscient que és un problema de prou volada que, de 1.600 urbanitzacions a Catalunya, 730 tinguin greus mancances. Cal recordar que el 2009 es va aprovar una llei d’urbanitzacions amb dèficit, que no va reeixir en el seu desplegament, amb poques urbanitzacions que s’hi haguessin acollit. De fet, la llei de territori i la seva avantsala, els PDU que s’estan implementant, “el que plantegen és que aquest model no torni a aparèixer, i a partir d’aquí hem de veure què fem amb les urbanitzacions que tenim. La llei preveu un tractament especial, i que es puguin dotar d’un mínim de serveis, que no cal que siguin els mateixos que demanem als entorns urbans, perquè en puguin assumir els costos”. Caldrà fer una anàlisi cas per cas: “Hi ha urbanitzacions a prop dels entorns urbans, que es poden densificar, mentre que, pel que fa a les urbanitzacions allunyades, haurem de poder satisfer els serveis mínims amb costos baixos.” D’ençà que va emergir aquesta llei que pretén menar cap a una cultura urbanística completament diferent, el debat s’ha anat enriquint, prova de les preocupacions que susciten les dinàmiques de la nostra geografia.

Des de la presidència de la Societat Catalana d’Ordenació Territorial (SCOT), Josep Antoni Báguena creu que bona part dels problemes actuals vindrien de tendències errònies dels noranta: “Als noranta, un cop es van haver endreçat les ciutats, en situacions molt precàries, es va intentar, però amb poca energia, fer planejament territorial, mentre que sí que va haver-hi empenta per fer una transformació del sòl molt accelerada, amb vocació de fer justícia territorial, però no del tot reeixida.” Posa d’exemple la Cerdanya per observar: “Els plans urbanístics van ser més aviat una resposta a una demanda social d’un mal anomenat benestar pel que fa a la propietat del sòl i, en canvi, no serveixen per prevenir els mals que avui estem patint.” Sí, certament, en aquells temps de bombolla immobiliària hi havia una certa demanda de caseta, o casalot, a la Cerdanya i a la Costa Brava, i una colla de promotors amatents a satisfer els seus desitjos. La qüestió és si aquests propietaris embadalits amb l’horitzó mediterrani o les penyes altes han estat prou conscients dels costos que generen la recollida d’escombraries, la seguretat, el transport escolar, el manteniment de serveis bàsics o de vials i voreres o la il·luminació, entre altres serveis.

Per Báguena, als responsables municipals, els va mancar molt sovint força “per contenir la vocació de propietaris i promotors d’urbanitzar i transformar el sòl per obtenir unes plusvàlues. I això va ser, en part, perquè la normativa urbanística no els donava les eines necessàries”. També hi va mancar perspectiva per veure que “l’aprofitament econòmic que han tingut els ajuntaments ho va ser justament en el procés de transformació del sòl, via llicències; però, un cop el sòl ha estat transformat, no s’ha revertit en uns IBI o unes càrregues que els propietaris han de donar a les administracions locals per mantenir els costos d’aquest model urbanitzador”.

Al voltant dels recents PDU de desclassificació de sòls no sostenibles, Báguena en destaca “el gra fi de les seves propostes, van nucli a nucli, van a cercar quina és la casuística dels assentaments urbans, no només de cadascun dels municipis. Això és molt bo, ja que entren a millorar una formalització física de les expectatives de creixement, i no ho fan en grans magnituds, sinó en funció d’uns vectors paisatgístics, ambientals, demogràfics i de dinàmica econòmica del municipi”.

Un dels punts més espinosos d’aquest debat sobre la Catalunya física és si un nou urbanisme massa restrictiu condiciona el creixement demogràfic i econòmic d’alguns territoris. Per Báguena, “dir que limitar el creixement d’aquests municipis és anar en contra del seu desenvolupament econòmic és una fal·làcia”: “Tenim unes obligacions de caire ètic de manteniment del paisatge, d’intentar revertir la dinàmica econòmica del territori, per anar cap a una economia circular, una economia més verda, que no generi més despesa de carboni.” Certament, com diu Báguena, “la majoria de les operacions de noves edificacions del Pirineu són segones residències, i això genera desplaçaments. Les afectacions derivades d’un ús molt feble d’aquest teixit residencial són importants, els efectes pic d’utilització massiva de determinats caps de setmana genera als ajuntaments uns problemes perquè no estan dimensionats per poder-los atendre”. També posa l’accent en aquest fet: “A mesura que anem construint anem perdent teixits urbans molt rics, els nuclis antics dels pobles s’estan buidant, estan caient les cases dels pobles. No podem generar nova ciutat mentre deixem caure la ciutat antiga, que justament és la que conté tota una càrrega patrimonial i de paisatge que no tenen les noves operacions urbanístiques.”

La vinguda d’una nova manera de ser al territori, que s’ha expressat amb els PDU, pot tenir efectes imprevistos, i perversos, com alerta Báguena: “Amb aquests PDU es retiren d’urbanització molts sectors, bravo, però molts altres sectors que no es retiren es reformulen, per encaixar-los millor, bravo. Ara bé, aquesta reformulació podria anar més enllà, podria ser més ambiciosa, perquè, en el moment en què refresques aquells sectors que segurament havien quedat latents, estàs legitimant uns creixements que no són sostenibilistes però que, a partir d’ara, és molt difícil posar en qüestió per part de les administracions, es justifiquen alguns creixements que segurament podrien ser susceptibles d’haver-los retirat.”

De la futura llei del territori, Josep Antoni Báguena destaca el concepte de caducitat del planejament: “Allò que no hagis desenvolupat al llarg de sis, 12 o 20 anys, deixa de tenir efecte, perquè les condicions socials i econòmiques canvien, talment com les prioritats polítiques. Evidentment, si avui estem parlant de l’emergència climàtica, no podem respondre a això amb un model urbanístic plantejat fa 20 anys.” Tanmateix, aquesta flexibilitat, com reconeix Báguena, pot esdevenir perversa: “Pot venir un Adelson a muntar un Eurovegas i demanar que li facin una planificació urbanística ad hoc per poder fer-ho de manera legal.”

Des del sector dels promotors, d’entrada hom troba raonable que es revisin planejaments antics, però es demana anar amb compte amb restriccions urbanístiques que, a parer de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis Catalunya (APCE), poden traduir-se en una aturada general del sector i del creixement de l’economia. Per Joan Marc Torrrent, director general d’APCE, “en un cas com el Pirineu, hom parla de voler donar prosperitat a zones rurals, i per altra banda desclassifiquen sòls urbanitzables. Si no potenciem sectors com el turisme, aquesta Catalunya buida serà més buida”. Per exemplificar el que creu un excés rigorista, Torrent exposa: “S’han desclassificat terrenys en pendents superiors al 20%, i això dificulta la promoció.” Per la seva banda, el president de l’associació, Lluís Marsà, explica que, en el cas del litoral gironí, “el conseller Joaquim Nadal ja va implantar noves normes per esponjar el territori, va desclassificar determinades zones”. Recorda que amb la pròrroga de la llei de costes, el 2013, “es va perdre una ocasió històrica per actuar, per enderrocar allò que escaigués”.

Avisa que s’acosten temps en què sovintejaran els litigis si s’aturen obres amb llicències demanades. Com diu: “Podem anar a un atzucac de reclamacions, ja que es posa en qüestió el dret a edificar, que el puguis perdre per un acte administratiu.” Lluís Marsà recorre a l’argument de la demografia per expressar que hi ha molta feina a fer: “Segons els demògrafs, necessitaríem construir 25.000 habitatges per any, que s’haurien de distribuir per tot el país, per evitar que algunes zones perdin població.”

En àmbits municipalistes, aquest menar cap a un urbanisme menys expansiu ha generat un cert trasbals, propi dels temps de transició. Com s’explica des de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), “si bé es pot considerar lògic un moviment que no permeti especular més en zones que han crescut massa i estan en situació de risc, d’altra banda hi ha el dret dels promotors a urbanitzar segons els planejaments anteriors”. Hom hi afegeix: “Està bé fer moratòries i veure cas per cas, però hi haurà situacions difícils de rescabalar. Si algú demana indemnitzacions, qui pagarà? Els ajuntaments no tenen diners per fer-ho.”

L’ACM ha observat que, mentre que a la Costa Brava hi ha una pressió veïnal que s’oposa a construir més sobre el territori, al Pirineu molts ajuntaments tenien plans de créixer de manera raonable, amb iniciatives de turisme rural, que ara podrien quedar en suspens.

En tot cas, l’Associació conclou: “Hi ha un decalatge entre la planificació dels noranta i la dels primers anys del segle XXI, molt expansius, que ara, per criteris de mobilitat i capacitat de prestar serveis, ja no és útil.” Al voltant dels PDU, apareix la inevitable qüestió de l’autonomia municipal: “Cada municipi es defensarà dient que l’autonomia municipal li dona dret sobre què vol ver i què no vol fer.”

Tot i que arreu del país fa forat una nova cultura d’un ús sostenible del territori, en algunes contrades nia un sentiment de tracte injust. És el cas del Pallars Sobirà, on s’han revisat 61 àrees en què es podia edificar, amb 30 casos en què ja no hi haurà promoció. Tomàs Sentenach, responsable dels serveis tècnics del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, assenyala: “El territori ja estava prou afectat per totes les mesures de protecció que hi ha, i ara els PDU s’afegeixen a aquesta pressió urbanística, que només deixa un 10% d’àrees lliures a efectes urbanístics.” El municipi d’Alt Àneu ha estat especialment pressionat: fins a 10 sectors en sòl urbanitzable han estat revisats. El seu alcalde, Xavier Llena, parla, sense embuts: “El PDU ha estat una intromissió, ells decideixen què s’ha de fer amb el territori, i en el nostre cas en poques setmanes tots els sòls urbanitzables s’han descatalogat.” Interpreta: “Ens veuen com una reserva natural, mentre que han deixat màniga ampla a la Val d’Aran, es veu que allà sí que els és permès el creixement econòmic.” Llena argumenta: “A Alt Àneu teníem normes subsidiàries ben definides, i ara diuen que no s’han fet prou modificacions, en contra del nostre parer.” A Alt Àneu fan esment del que creuen que és un greuge comparatiu respecte del municipi veí d’Esterri d’Àneu: “Tenen un POUM del 2008 molt més expansiu, que fins i tot inclou la desviació del riu, però com que és més tardà no ha estat modificat.” Entre 15 i 20 propietaris d’Alt Àneu han resultat afectats pel PDU, i l’Ajuntament ja ha anunciat que pensa anar al contenciós si no hi ha modificacions per les al·legacions que han efectuat. Llena argumenta: “El PDU es contraposa amb el pla territorial, que és superior, cosa que el fa il·legal, segons els nostres advocats.” Llena va a la qüestió de fons quan diu: “Necessitem créixer per evitar el despoblament i poder donar serveis, perquè amb menys contribuents, menys serveis.”

L’ordenament aplicat al litoral gironí amb el PDU, que ha revistat 202 sòls en què es preveien nous creixements, i ha evitat la construcció de 15.037 nous habitatges, és valorat per Eduard de Ribot, portaveu de la plataforma SOS Costa Brava, com “un pas endavant, però insuficient”: “Se’ns diu des de la Generalitat que s’ha fet un 50% de desclassificació de sòls urbanitzables, però el cert és que cinc municipis han quedat al marge: Palafrugell, Palamós, Castell-Platja d’Aro, Calonge i Castelló d’Empúries.” Com diu, eren municipis en què la pressió veïnal, com a Aigua Gelida i Sant Sebastià, a Palafrugell, havia aturat algun projecte immobiliari, “i ara tot això es pot reactivar”. Una altra gran decepció per a SOS Costa Brava ha estat sa Guarda, a Cadaqués: “Havíem aconseguit suspendre un projecte de 104 habitatges i un hotel que afectava parets de pedra seca, cabanes i oliveres i ara no es desclassifica, només es rebaixa la grandària i se’n rebaixa la cota edificable.” De Ribot té molt clar que “el govern hauria d’haver estat més valent i que el PDU hauria estat la darrera oportunitat de salvar la Costa Brava”. Hom ha dit que s’ha mantingut un potencial de construir 15.000 habitatges “però això realment no ho sabem, perquè han quedat fora de la desclassificació cinc municipis”. En tot cas, per a Eduard de Ribot és clar que “la Costa Brava ha exhaurit la seva capacitat de càrrega, no admet més habitatges i destruir territori. Val a dir, per exemple, que ja no queda aigua als boscos”. Com han assenyalat alguns economistes i fins i tot organitzacions sindicals, l’expansió urbanística a la Costa Brava no ha estat sinònim de riquesa: “Els municipis de la Costa Brava són més pobres que els de l’interior, i els que presenten un pitjor PIB són els que més han crescut.” Hi afegeix: “No és cert que el turisme aporti prosperitat econòmica, vegeu els casos de Lloret i Roses.” Des d’aquesta visió, el valor, més enllà de l’expectativa econòmica que pugui oferir una promoció immobiliària, cal trobar-lo en el patrimoni natural: “A causa del canvi climàtic, és més valuós un bosc costaner, que fa les funcions d’embornal del carboni, que 20 cases.”