Un any i una dècada millors de l’esperat
Començo a escriure aquesta nota d’opinió quan, a l’any i a la dècada, els queden poques hores en les nostres contrades i de fet cap en algunes altres. Una observació de com, en el mateix instant, un grup de persones pot estar a l’expectativa il·lusionada del formal pas d’anys i en un altre lloc del món haver superat la convenció i encarar-ho ja sense pena ni glòria.
Acaba un any, de fet uns anys, en què el pessimisme generalitzat ha estat la nota dominant. Diria un pessimisme vital per al qual aparentment ens sobraven (ens sobren) raons però que no s’acaben materialitzant ni probablement ho faran en el futur immediat.
No voldria refregir els anomenats “nous optimistes” com Rosling, Ridley, Norberg i segur Steven Pinker, però el final de dècada és una bona excusa per aturar-se en l’anàlisi sovint massa conjuntural que fem tots plegats i veure si efectivament ho havíem previst tot massa fumut.
En economia, el creixement mundial acaba el 2020 sòlidament ancorat en un 3,5% (tota la dècada consistentment per sobre el 2,5%), amb poquíssimes excepcions amb creixement negatiu: Hong Kong, per raons òbvies d’una protesta quasi permanent en el darrer semestre d’any, i Mèxic, subjecte a la incertesa de la violència i d’un nou president que genera poca confiança. Un creixement mundial -no ens deixem enganyar- molt correlacionat amb progrés i més benestar d’àmplies capes de població a aquells llocs on el creixement del PIB és consistent i reiteratiu.
El món més desenvolupat, occidental si es vol, no ha estat excessivament afectat ni pel Brexit ni els populismes, que han mantingut la Unió Europea com a realitat i projecte exemplar d’aquesta part del món, ni tampoc pel mandat de Trump, almenys en aquests primers tres anys, que no ha debilitat substancialment ni la democràcia i economia americanes ni el creixement mundial.
En les economies emergents, tot i la volatilitat i irregularitat que les caracteritzen, tenim millor notícies econòmiques que les que es podrien haver esperat de certes turbulències polítiques. És el cas del Brasil, Rússia, Turquia i fins i tot l’Argentina i Sud-àfrica, amb creixements positius si bé no excepcionals malgrat les seves notables crisis internes. Com calia esperar, Àsia imposant-se ja com la gran dominadora econòmica del segle liderada per la Xina, Índia, Indonèsia i la resta del sud-est asiàtic. Fins i tot Àfrica manté un creixement lleugerament per sobre del 4% amb alguns països superant aquesta ràtio sorprenentment.
I què es pot dir dels mercats financers el 2019? Un any extraordinàriament alcista en les borses i sorprenentment resistent en el deute malgrat el nivell negatiu o gairebé de molts tipus d’interès. Les accions (de fet les valoracions empresarials) han estat contundentment alcistes, des d’un 30% als Estats Units fins a un 20% a Europa sense el Regne Unit i fins i tot quasi un 15% a la sempre endarrerida borsa espanyola. En emergents, les alces a la Xina, Rússia i el Brasil han estat properes o superant el 30% de revaloració de l’any. Qui ha invertit de manera permanent i diversificada durant el 2019 en la borsa mundial (que és com s’ha d’invertir qualsevol nivell d’estalvi sense que es necessiti cap capital important) ha hagut de guanyar més del 20% en euros si els seus gestors no han fet barbaritats. És a dir, amb bon assessorament, la majoria dels estalviadors (vostè, per exemple) haurien d’haver acabat l’any un 20% més rics. Certament i malauradament, això no ha estat usualment així per la composició irracional de l’estalvi d’aquest país. D’aquesta manera, una part important del creixement de la desigualtat s’explica sobretot per la diversa composició de l’estalvi. Els que tenen una major part del seu estalvi –sigui el que sigui- en accions (i no es pot negar que és més comú en rendes altes) s’han distanciat aquest any acabat dels que s’entesten (o els entesten) a estalviar de manera conservadora en dipòsits, comptes corrents o deute públic i privat.
Tornem a l’optimisme versus el pessimisme. En qualsevol moment de l’any veurem amenaces importants, en algunes ocasions de gran risc. Podran ser la guerra comercial, les tensions a l’Orient Mitjà, els perills de recessions en les grans economies –com ara l’americana i la xinesa–, les irresoltes transformacions tecnològiques, de sostenibilitat ambiental i d’estabilitat política a tants llocs del món, per no parlar de possibles i sobrevingudes pandèmies o catàstrofes naturals.
Tots aquests perills són certs i avaluables. Però també ho són, i molt potents, els mecanismes científics, demoliberals i de cooperació, i la força del progrés i l’afany de superació en moltes parts del món. A mitjà i llarg termini aquestes darreres tendències superen àmpliament els riscos i perills i els continuaran superant mentre hi confiem de manera activa.