A Europa, de sorpreses, poques. En aquesta organització no es vol sobresalts perquè es vol que les transicions siguin endreçades. La Confederació General de Cooperatives Agràries de la UE (Cogeca) ens presentem com el lobby més influent del món cooperatiu i la pagesia del continent europeu. És cert que hi ha també altres organitzacions que representen més els interessos de la indústria del sector.

Evidentment. Representem 22.000 cooperatives amb més de set milions de socis que facturen 660.000 milions d’euros. Nosaltres sempre diem que, el 50% del que es menja un europeu, ho ha produït una cooperativa. Fins i tot en el món de la llet i els derivats làctics aquest percentatge pot arribar fins al 65%.

Són tres anys prorrogables a un altre mandat. Però, com que és molt intensa la feina i la complexitat, ja tinc assumit que amb un únic mandat ja serà suficient. En total són 26 països i jo soc el representant de cooperatives agroalimentàries de l’Estat espanyol. Per presentar-te al càrrec has de tenir una candidatura que està obligada a una sèrie d’equilibris entre nord-sud i est del continent. Haurem de ser sensibles a les cooperatives grans però també a les més petites. És molt difícil prendre acords a Europa per la gran complexitat de països, interessos o lobbys.

El que em condicionarà més és el camp climàtic, tot allò que afecta la sostenibilitat, l’anomenat Pacte Verd (Green Deal). La nova direcció de la Comissió Europea insisteix molt en aquest capítol. Això farà que sigui complex transposar aquestes directives a les explotacions d’una cooperativa. La nova aplicació de la política agrària comuna (PAC) tampoc serà fàcil. El marc i perspectiva financera que afectarà el pressupost de la UE 2021-2027 també serà senzill. Ara estem començant tots aquests grans capítols. Hi ha una feina ingent.

La PAC ja estava a punt d’aprovar-se però s’ha retardat.

El 2021 hauria d’estar aprovada. Fins llavors funcionarem com si tinguéssim el pressupost prorrogat.

El Regne Unit era un bon contribuïdor. Amb la seva sortida es generarà un dèficit econòmic que serà complex substituir. Hi ha 365.000 milions que ballen, entre els quals els 40.000 menys pel fet de marxar el Regne Unit. El que volem fer ja queda clar. El que no sabem és com ho farem.

El Brexit afectarà molt la política de desenvolupament rural (PDR). Perquè ens entenguem són les polítiques nacionals que s’hauran de cobrir d’alguna manera. El cert és que volem fer moltes coses però la situació econòmica de la majoria de països europeus viu un refredament. I el pitjor és que aquesta desacceleració pot durar uns quants anys. Podem dir que l’estabilitat financera de la PAC està amenaçada.

Sí, serà difícil. Però per sort ja era un tema que es preveia els darrers dos anys. L’únic dubte que hi ha hagut darrerament era si marxaven amb acord o sense acord.

A l’Estat espanyol afecta molt les fruites i hortalisses, el vi i una mica la carn. Ara el més urgent és que el Regne Unit i Europa es posin a negociar ràpidament les condicions definitives de la sortida de la UE. Aquest país té un PIB que és la suma de 18 països, cal pensar que és la tercera economia europea.

La guerra aranzelària ha perjudicat l’oli. Ha afectat molt a Espanya però no ho ha fet a Itàlia, que és el nostre gran competidor. El que ho ha dissenyat ha estat un home maquiavèl·lic total. Si es deixés tots els competidors igual es podria mig entendre, però tal com s’ha fet, no. Itàlia ha estat més perjudicada en els formatges. Semblava que els francesos se’n sortien prou bé, encara que sembla que ara també afectarà els vins escumosos, per tant el champagne i el cava català. Però s’ha d’acabar de veure com queda definitivament.

A Catalunya afecta molt poc. L’oli de les Garrigues, en tenir un volum petit, passarà pràcticament de llarg. Aquí hem de pensar més a vendre’l a Barcelona, per exemple, que a l’exportació. Si la DO Garrigues fa uns 8 milions de kg l’any que plou equival a una cooperativa de Jaén l’any que els va malament. Catalunya té una gran qualitat d’olis, però no s’utilitza el granel. On farà molt mal és a Andalusia. Aquí ens hauria afectat si la política Trump hagués tocat la carn, sobretot la del porcí. Però no ha estat així. Catalunya és un gran productor de carn i bàsicament la de porc. També hauria estat greu si hagués afectat la producció i exportació d’automòbils, que tampoc no s’ha donat.

És cert. Ara la carn de porc juga en una altra lliga a la Xina. Aquell país asiàtic és un gran consumidor de porcí a escala mundial. La demanda d’aquesta carn es produeix perquè de sobte s’han trobat amb una reducció del 35% de la seva cabanya porcina per culpa de la pesta africana detectada el 2018. El porcí espanyol normalment s’exporta a Europa, sobretot a França. Amb el país veí hi ha un acord tàcit, ells ens porten llet i nosaltres els enviem carn de porcí. Ara som molt competitius, i els francesos, per contra, han perdut pistonada.

Ara els europeus consumim 70 kg/any de carn. Les previsions a cinc anys són consumir-ne 69 kg/any. La carn vermella, com el porc i la vedella bàsicament, estan a 30 kg/any i la previsió és baixar uns 3 kg/any el pròxim quinquenni, un descens que es compensa amb l’augment de la carn de pollastre.

No ho veig. De cada dos porcs que produïm n’exportem un. El consum intern ens preocupa però mentre vagin bé les exportacions tampoc haurem de patir gaire. Som conscients que tenim l’amenaça dels productes vegans, de la carn de laboratori, però això ja es veurà més endavant.

El discurs de la nova Comissió Europea és sostenibilitat en majúscules. També és veritat que hi ha una pressió molt important de la societat en temes mediambientals. Des de la Comissió ja ens han donat una llista impressionant de mesures per complir la fita del carboni d’aquí a 30 anys. El Parlament Europeu també és més verd que abans i coincideix en l’aposta per la sostenibilitat. És molt important que ajudi la part financera. El Banc Europeu d’Inversions es transformarà en un banc verd. Ve un canvi de paradigma en tot allò que afecta la producció. Ja estem fent moltes coses.

El pressupost europeu de la PAC són aportacions dels països. Llavors ja es repartirà i es farà la política agrària comuna. Aquí hi ha cinc països rics que tenen una mentalitat diferent de la resta de perceptors. Els sector ramader sempre ha estat una mica al marge de la percepció de la PAC, que es basa en les ajudes a l’hectàrea. Catalunya sembla que està al marge. Els grans beneficiats són les grans extensions de Castella i Lleó, Andalusia i fins i tot Aragó. Com es pot canviar això?, doncs amb la negociació. Si la nostra comissària s’ho creu hi hauran de posar més diners.

Catalunya rep de la PAC una mica més de 300 milions d’euros. I una part considerable arriba en concepte de les polítiques de desenvolupament rural.

Aquest sector està controlat per les multinacionals. Tenim tres o quatre empreses molt ben situades, que mimem molt i que fan una feina molt destacable. Fins i tot ens podem preguntar com pot ser que estiguin vives enmig de les grans multinacionals foranes. Sempre agafo l’exemple dels amics del Cadí, situats en un extrem de Catalunya. Les poques empreses que hi ha a Catalunya funcionen gràcies a acords amb grans superfícies comercials. Les multinacionals franceses han guanyat la partida a les cooperatives de casa nostra darrerament.

Un pot ser un emprenedor nat i capaç de fer una empresa amb èxit. Però això passa un cop de cada cent. Si vols anar de pressa ves sol però si vols arribar lluny ves en colla. Un bon projecte no es pot fer de manera aïllada. El cooperativisme té una tradició, una fiabilitat i una transparència que marquen el camí. Quan un jove critica una cooperativa el que hauria de fer és anar a visitar-la i donar, si cal, un cop de puny damunt de la taula per veure si la teva proposta pot ser millor que allò que es fa a la cooperativa. Ser participatiu ajudaria perquè el cooperativisme és democràtic. Continuo pensant que és l’única solució perquè els pagesos petits puguin treure el cap i ser escoltats. A Europa, això, ho tenim molt clar. A vegades dic a ramaders d’aquí que vagin a Europa i vegin, per exemple, com en les cooperatives d’allà són capaços de cobrar tres cèntims més per la llet.

La producció de poma i pera, la coneguda com a fruita de llavor, encara tira prou bé. Són els tercers productors europeus darrere de Polònia i Itàlia. Sempre depèn, és clar, de com va la producció a altres països i de la climatologia. Soc conseller de Mercolleida i busquem la fórmula perquè hi hagi transparència i preus de preferència fiables per evitar els especuladors. La que pateix més és la fruita d’os, el préssec i la nectarina. L’explicació és que hi ha molta producció a Europa concentrada en poc més d’un mes. La comercialització podria millorar.

El més important és que els joves no s’obsessionin a voler comprar terra. És millor llogar-la o bé anar a una cooperativa. Després cal triar allò que vol fer el jove. Difícilment podràs ser un terratinent a les terres de Ponent. Per això els joves solen començar en explotacions de ramaderia, perquè la terra està més limitada. També és bàsic tenir un projecte ben dimensionat. Si es va sol segur que no se’n sortirà.

Sí. La fruita seca és el que importem més dels EUA, més que la soja i el panís. L’ametlla té futur. Hi ha fons d’inversió que s’hi han posat. Crec que el món de les cooperatives podríem haver aprofitat aquesta oportunitat. És fàcil mecanitzar-ho i es parla de rendibilitats de dos dígits. Aquests fons no es preocupen de comprar terra. La majoria de les vegades contracten per a períodes de 25 any i saben que en aquest temps hauran consolidat la inversió i hauran obtingut la rendibilitat que esperaven.