“Tothom sap que Rússia controla la companyia Wagner. Rússia ha enviat aquestes forces de seguretat a Líbia i si Líbia sol·licita el nostre ajut militar, hi enviarem el mateix nombre d’homes.” Aquestes paraules pronunciades pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, el passat 10 de desembre reconeixien explícitament que Rússia posseeix companyies militars privades –conegudes com CMP o txeveka per les inicials en rus– que operen a tot el món.

En realitat, l’empresa de mercenaris “txeveka Wagner” com a tal no existeix. És una farsa. Aparentment, durant la guerra de Donbass del 2014, hi va haver un comandant d’origen rus que tenia Wagner com a codi indicatiu de comunicació. Des d’aleshores, el nom ha quedat associat a totes les empreses de mercenaris, tot i que no existeixi cap empresa amb el nom Wagner al registre mercantil rus.

Però els mercenaris russos són reals, tan reals com la guerra civil de Líbia que assota aquest país del nord d’Àfrica des de fa nou anys. En aquest conflicte, Turquia dona suport al Govern d’Acord Nacional de Trípoli, mentre que els mercenaris russos van ser contractats pel general Khalifa Haftar, líder del govern alternatiu de Tobruk. Sense aquest conflicte d’interessos, Erdogan mai no hauria gosat parlar de mercenaris russos.

El motiu del fracàs de Khalifa Haftar per conquerir Trípoli durant l’ofensiva d’abril del 2019 cal cercar-lo al Sudan, on els mercenaris russos tenien les seves bases logístiques fins que el cop d’estat de l’11 d’abril de l’any passat a Khartum va provocar la interrupció de subministraments als mercenaris russos desplegats a Líbia.

En altres regions del món, els soldats de fortuna russos han tingut més èxit. El seu bateig de foc va ser a la guerra del Donbass del 2014. Es podria comparar aquest conflicte amb l’episodi de la guerra civil espanyola que va acabar amb la caiguda de Catalunya el 1939, amb un bàndol dels radicals d’extrema dreta ucraïnesos que intentava eliminar els seus enemics formats per una coalició de militants favorables a Rússia i amb forta influència anarquista d’esquerra, tant a Donetsk com a Luhansk. Per por a la reacció internacional, Moscou no va desplegar el seu exèrcit regular al Donbass, però va permetre que hi actuessin diverses companyies paramilitars d’origen rus.

Més de 25.000 voluntaris russos van participar en els enfrontaments del Donbass. Quan la guerra es va convertir en un conflicte de baixa intensitat cap al febrer del 2015, Moscou va començar a pensar què havia de fer amb aquella divisió de voluntaris, les habilitats militars dels quals eren inútils o senzillament perilloses per a la vida quotidiana. El setembre del mateix any, Rússia va iniciar una campanya per ajudar l’aliat sirià Baixar al-Assad. Així es va permetre que una txeveka hi intervingués contractant mercenaris en suport de Damasc, i així els mercenaris eren enviats lluny de Rússia. A Síria hi van tenir un paper essencial per expulsar els terroristes gihadistes de Palmira i Alep. Aquesta reeixida campanya militar va cridar l’atenció de potencials clients arreu del món, especialment pels costos relativament baixos dels soldats de fortuna russos. Un mercenari anglès, americà, francès o sud-africà pot cobrar fins a 10.000 dòlars al mes, mentre que un de rus costa dues vegades menys i demostra la mateixa eficàcia al camp de batalla.

Ara molts d’ells són instructors de l’exèrcit governamental de la República Centreafricana; defensen els camps de petroli de l’enemic número u dels americans, el veneçolà Nicolás Maduro; i protegeixen mines a com a mínim deu països africans.

Un típic mercenari està molt lluny dels estereotips que puguem imaginar. Pot ser perfectament un home intel·ligent amb titulació universitària i que coneix diverses llengües estrangeres. Actualment, els que parlen francès són els més sol·licitats, ja que el francès és la llengua principal de comunicació a una vintena de països africans, incloses les regions més inestables del centre i l’oest del continent.

A Rússia, el teu veí podria ser un mercenari. Desapareix durant unes setmanes de tant en tant i quan torna és un perfecte pare de família que té cura de la seva dona i els seus fills.

–On has estat? Sembla que t’hagis cremat la cara en un país tropical!

–No res, només un viatge de negocis! I per què dius tropical? Treballant a l’Àrtic també et cremes la pell!

Actualment, Rússia desenvolupa molts projectes industrials polars, com la planta de gas natural GNL liquat de 27 mil milions de dòlars instal·lada a Iamal a la riba de l’oceà Àrtic, on treballadors qualificats poden guanyar molts diners. Així que l’argument és perfectament creïble.

Al mes, un mercenari rus pot guanyar més de 150.000 rubles (2.500 dòlars), mentre que l’altra meitat del seu sou de 5.000 dòlars se’n va als beneficis de la seva empresa. Comparem-ho amb l’actual salari mitjà de 1.000 dòlars a Moscou o de 300-400 dòlars a les zones rurals russes. D’altra banda, hi ha els extres. En cas d’assalts reals, quan per exemple un escamot de mercenaris ha de capturar algun objectiu d’un exèrcit enemic, els honoraris del mercenari poden augmentar fins a 500.000 rubles (més de 8.000 dòlars). Com pot ser que tot i així, les txeveka no facin fallida? Com a botó de mostra, la batalla d’Alep, on les baixes entre les unitats d’assalt de mercenaris van superar el 90%. És el teu company d’armes mort qui et paga, home. Després de capturar tres o quatre objectius, alguns s’acomiaden de la vida, però d’altres ho fan de les hipoteques.

Algunes fonts assenyalen que, en la dècada que comença, l’idioma preferit dels mercenaris serà l’espanyol.