La situació de pandèmia i el confinament global inèdit ens remeten a diverses novel·les de ciència-ficció. Amb tot, hi ha factors en què la realitat ha sorprès tothom. I no perquè la realitat superi la ficció, sinó, com diuen els savis per contradir el tòpic fals, perquè la realitat no ha de justificar ni fer versemblant el que està passant.

Sis autors de ciència-ficció –tots sis també d’altres gèneres– comenten què els ha sorprès i quins referents els vénen al cap.

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un dels grans coneixedors i especialistes de ciència-ficció del nostre país. Com a autor ha publicat una vintena de títols. Carme Torras (Barcelona, 1956) és llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i un referent de la ciència-ficció en català amb temes científics. Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor de ciències, també expert en aquest gènere i autor de 25 títols. Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) escriptor, autor de dotze títols i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu especialitzat en gèneres fantàstics. Teresa Colom (la Seu d’Urgell, 1973) és poeta, però fa pocs mesos va debutar en novel·la amb Consciència, de trama futurista, molt ben rebuda. Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984), és una escriptora que ha estat molt ben valorada pel seu darrer recull de relats, Satèl·lits.

Antoni Munné-Jordà diu: “Els lectors de ciència-ficció tenim avantatge, perquè no ens ve de nou experimentar situacions de plagues universals, confinaments i viles desertes”. Però l’ha sorprès que “les primeres autoritats del Reyno i els seus esbirros no hagin ni sabut actualitzar les seves obsessions”. “No llegeixen”, sentencia.

Carme Torras té clares les trampes de la versemblança. “Vivim una distopia que, si l’haguéssim descrita en una novel·la, haurien dit que era poc versemblant i que, si de cas, caldria ambientar-la en un estat de decadència social i involució científica ben diferent de la societat evolucionada actual. Em sorprèn la poca previsió i la consegüent sensació d’improvisació constant.”

Jordi de Manuel també comenta el tema de la realitat i la ficció. “Sempre he pensat que la ficció ha de superar la realitat; si la realitat ha de superar el que escrivim, quin sentit té que hi hagi escriptors de gènere? El que estem vivint és un fenomen natural que ha passat més vegades al llarg de la història. La ciència-ficció no ens immunitza contra cap virus, però ens permet d’entendre millor la situació.”

Ricard Ruiz opina que “per als lectors habituals de ciència-ficció, especialment els aficionats als subgèneres distòpic i apocalíptic, tot el que estem vivint té un punt clar de déjà vu”. “Ho hem llegit mil cops. Tot i així, i malgrat la gravetat de tot plegat, em sorprenen les dificultats de la gent per assimilar el confinament. I no entenc que no es parli més de com pot arrasar aquesta pandèmia l’Àfrica o alguns països en vies de desenvolupament.”

“La pandèmia s’està donant en un món amb una capacitat de mobilitat impensable en altres èpoques i d’alt grau de destrucció i de contaminació del planeta, i això no és ciència-ficció. Més que sorprendre’m, m’espanta. Les retallades en sanitat es van originar amb la crisi financera del 2008, que va cap a encavalcar-se amb una altra crisi, sanitària i econòmica”, afirma Teresa Colom.

Finalment, Elisenda Solsona explica: “Tot va ser tan de cop, que vaig estar uns dies completament en xoc. Si no fos pel meu fill de dos anys, dubto si hagués tingut forces per sortir del llit. Em sentia sense cap mena de motivació. És com si, de cop, sense permís, hagués passat a ser un personatge, però, malauradament, sense cap mena de control de la trama.”