No tant. El nos­tre va sor­tir bas­tant tard. El Comitè de Bioètica és lent, som molts i de mol­tes pro­fes­si­ons. Som un òrgan de reflexió que inclou pro­fes­si­o­nals de mol­tes dis­ci­pli­nes. Hi ha met­ges, filòsofs, infer­me­res, gent del món del dret… A vega­des tre­ba­llem a petició del Depar­ta­ment de Salut, d’un comitè d’ètica assis­ten­cial (CEA), d’una comu­ni­tat científica o d’un hos­pi­tal. A vega­des, com ha pas­sat aquest cop, ho fem d’ofici, quan veiem que hi ha un pro­blema i podem aju­dar.

D’una banda, aju­dar els pro­fes­si­o­nals que pre­nien deci­si­ons difícils perquè sabes­sin que podien tenir el suport d’una opinió col·legi­ada i soci­al­ment accep­tada de pon­de­ració dels valors en joc, que ho esta­ven fent bé. I en segon lloc, aju­dar que els ciu­ta­dans sabes­sin que aques­tes deci­si­ons no es pre­nen d’una manera intem­pes­tiva i dife­rent d’un lloc a un altre, sinó que hi ha un comú deno­mi­na­dor raci­o­nal, rao­na­ble, que les sus­tenta.

La pos­si­ble manca de recur­sos, perquè encara no exis­tia de manera peremptòria, pot­ser va ser una de les coses que ens van fer pen­sar que es neces­si­tava més ajuda allà on es pre­nien les deci­si­ons, però no només va ser això. També hi havia deci­si­ons sobre com acom­pa­nyar millor la gent que estava mala­ment o morint, o com aju­dar a ela­bo­rar el dol a les famílies.

Tinc conei­xe­ment de la polèmica, però no he lle­git encara el docu­ment del SEM. En tot cas, nosal­tres el que diem és que l’edat no és “el cri­teri” de pri­o­rit­zació. És un cri­teri més, i no el pri­mer. Per exem­ple, entre una mateixa situ­ació biològica, pot­ser lla­vors sí que s’ha de tenir en compte els anys de vida pre­vi­si­bles i la qua­li­tat de vida d’aquests anys. En tot cas, l’edat és només una forma de pre­jut­jar l’estat d’un orga­nisme però que s’ha de com­pro­var.

Això sí. A part que s’ha d’insis­tir que no es parla en el docu­ment d’allò que està indi­cat o no està indi­cat, sinó només de pri­o­rit­zar-ho. No de qui s’ha d’intu­bar i qui no. Dic això perquè no sé si es té clar que la intu­bació no és un trac­ta­ment con­tra el virus, la intu­bació no cura. Només ser­veix per espe­rar que el cos venci la malal­tia, és un suport per a una espera. Si aquesta pos­si­bi­li­tat és clar que no es dona, si no hi ha pos­si­bi­li­tat que el cos venci la malal­tia, si no pot afa­vo­rir en res, no s’ha d’ence­tar ni con­ti­nuar: no té sen­tit. És un límit biològic que s’ha de res­pec­tar.

Ja he dit que no és un trac­ta­ment. És una forma de poder man­te­nir la per­sona men­tre el seu cos lluita con­tra la malal­tia. I això sem­pre ha pas­sat en medi­cina. Hi ha per­so­nes que tenen un càncer i no es poden ope­rar. No es poden ope­rar perquè veiem que l’ope­ració no millo­ra­ria el malalt i, en canvi, intro­dui­ria danys i males­tar.

Els pro­fes­si­o­nals sí que hi estan acos­tu­mats, encara que amb més calma. Ara bé, és cert que aquesta situ­ació ha tret a la llum alguns aspec­tes d’una forta tan abrupta que no hem tin­gut temps de refle­xi­o­nar. Però no són nous, només que esta­ven una mica sub­mer­gits. Una d’aques­tes rea­li­tats és que la natu­ra­lesa de tant en tant té salts cru­els i nega­tius per a nosal­tres que no ens espe­rem, com pot ser un ter­ratrèmol o aquesta pandèmia. I una altra és que també estem sub­jec­tes a unes lleis, a uns pro­to­cols mèdics en aquest cas, que abans no copsàvem i que poden sor­pren­dre els hàbits indi­vi­du­a­lis­tes als quals estàvem acos­tu­mats. Hem cons­ta­tat de cop que estem sot­me­sos també a unes lleis raci­o­nals que els met­ges apli­quen.

Els pro­fes­si­o­nals ens hi anem habi­tu­ant, tot i que no s’apren­gui a la facul­tat, però quan ets metge resi­dent o infer­mera aprens aviat que les deci­si­ons s’han de pren­dre bé i amb certa urgència. Ens hem adap­tat també a això. A part, mol­tes es pre­nen de forma col·legi­ada en ses­si­ons clíniques. No pre­nem deci­si­ons indi­vi­du­als i aïlla­des gaire sovint, quasi sem­pre en equip, entre met­ges i infer­me­res. No es tracta d’un metge sol, és un equip mèdic que té uns pro­to­cols, que dis­cu­teix com apli­car-los. Hi ha més pen­sa­ment crític, més reflexió del que sem­bla des de fora, en una sessió clínica per exem­ple. I tenim comitès d’ètica assis­ten­cial i el nos­tre.

I cons­ta­tar la pròpia impotència davant d’un mal irre­pa­ra­ble dona molta tris­tesa. De fet, és la com­passió. Jo crec que un bon pro­fes­si­o­nal ha de sen­tir aquesta com­passió, i això és el que s’està demos­trant aquests dies, que els pro­fes­si­o­nals sen­ten, i no només actuen, davant de la quan­ti­tat de gent que ho passa mala­ment, que mor, que té por, que està sola…Més que culpa, el que sen­ten és la pena de la com­passió.

La veri­tat és que sí. És aquesta una de les con­tra­dic­ci­ons, la neces­si­tat que tot­hom té de morir acom­pa­nyat, i la impos­si­bi­li­tat que s’està donant en alguns moments aquests dies que això es pugui fer. Tot­hom mor sol, es diu a vega­des, però és difícil morir sen­tint-se aban­do­nat, un no ha de morir aban­do­nat. A un li agrada sen­tir la mirada d’un altre con­tem­po­rani, i si pot ser un dels que hi ha vis­cut amb lli­gams. Que vegi el que està patint, que se n’està anant, que aquesta mirada com­pas­siva ser­veixi per aco­mi­a­dar-se. Això ara pot entrar en con­tra­dicció amb el que passa en un moment deter­mi­nat, en que s’està morint massa gent al vol­tant, que hi ha pro­ble­mes de risc col·lec­tiu... És una pena, però hem de fer un esforç per valo­rar aquesta neces­si­tat, per no depre­ciar-la.

Jo no tinc una visió de la situ­ació gene­ral, però sé de molts casos en què sí que s’ha fet bé. He vist que hi ha for­mes ima­gi­na­ti­ves d’acon­se­guir que algú pugui sos­te­nir aquesta mirada. També és bo que la tin­guin els pro­fes­si­o­nals, que no només pro­vin­gui de la com­pa­nyia dels éssers esti­mats, sinó també dels pro­fes­si­o­nals. I a més del pro­blema de malalt, hi ha també el dels fami­li­ars, dels que per­den la per­sona: també sé que hi ha noves for­mes adap­ta­des de con­tacte entre els met­ges i els fami­li­ars, del trac­ta­ment del dol telemàtica­ment, per exem­ple.

Sí, molt. Aquesta malal­tia ha ser­vit per posar de mani­fest la gran uti­li­tat de les tec­no­lo­gies. Seria impos­si­ble un con­fi­na­ment com el que s’està acon­se­guint sense una tec­no­lo­gia que tot­hom té a casa. I no parlo només de les xar­xes soci­als. Ima­gi­nem-nos tot això sense tele­visió, sense ràdio, sense mòbils...

S’està inten­tant. Cada vegada que es pot, es fa. El que és impor­tant és que els pro­fes­si­o­nals vegin la importància que té, i que els ciu­ta­dans en com­pren­guin la difi­cul­tat. Si és així, ja sor­ti­ran a cada lloc for­mes de fer-ho. Jo he que­dat sorprès de la capa­ci­tat d’algu­nes ins­ti­tu­ci­ons, d’alguns hos­pi­tals, de can­viar en pocs dies, de posar-se al ser­vei d’aquesta situ­ació.

Aquesta pandèmica ha demos­trat aquesta neces­si­tat. Es tracta, no només d’inten­tar curar malal­ties, sinó també i sobre­tot d’evi­tar que la per­sona pateixi inútil­ment. Aquest és el pri­mer objec­tiu de la sani­tat. Per això jo he insis­tit tant que qual­se­vol pro­fes­si­o­nal ha de saber sedar, ha de saber apai­va­gar el pati­ment de la gent que s’està ofe­gant.