Un esce­nari d’emergència com el que estem patint és el con­text ideal per a la con­so­li­dació del con­trol dels ciu­ta­dans. Pocs dis­cu­ti­ran aquests dies la neces­si­tat de vigi­lar els movi­ments de la gent, fer iden­ti­fi­ca­ci­ons indis­cri­mi­na­des o, com sem­bla que aca­barà apli­cant-se arreu, mesu­rar la tem­pe­ra­tura cor­po­ral quan vul­guis cre­uar una fron­tera o entrar en segons quins espais. Davant d’una situ­ació excep­ci­o­nal, mesu­res excep­ci­o­nals, diem per con­so­lar-nos. Tot això no em pre­o­cu­pa­ria si estigués segur que, un cop superada la crisi (la supera­rem, no?), el Gran Germà es des­man­te­llarà. Però –i m’agra­da­ria equi­vo­car-me– em fa por que els drets a la inti­mi­tat i la lli­ber­tat per­so­nal hagin que­dat tocats de mort.