Sant Jordi era una bona jornada per sortir al carrer, si més no per fer les activitats indispensables com anar a comprar menjar, neteja o el diari. En aquestes rutines tolerades en temps de coronavirus, ahir esperava trobar una escletxa per viure una mica del Sant Jordi al carrer. Trenco el confinament d’una colla de dies. Baixo les escombraries, que ja canten, i vaig al forn del costat. Em vull fer un regal i esmorzar dolç perquè enyoro les trobades matineres amb els escriptors. Em trobo el pa de Sant Jordi, amb sobrassada i nous, i també el compro. Fa diada. Però aquí s’acaba tot. Vaig al que havia estat el meu quiosc de referència fins que va esdevenir un mercadillo. Ahir més que mai. Saldos de tota mena però cap llibre. Per sort en tinc un altre, de quiosc, prop de casa. Espero trobar paradeta però només hi ha dos llibres: La pilota a l’olla, de Fermí Puig, i Les amistats traïdes, de David Nel·lo. Són els mateixos dos llibres que una estona més tard em trobaré al quiosc de capdamunt de la Rambla, un dels pocs oberts de l’emblemàtic passeig. Em diuen que aquest any el distribuïdor no els ha deixat gairebé res, ni llibres ni roses com altres anys. La meva itinerància pels quioscs em decep, esperava trobar una mica de la lluentor de Sant Jordi. Només les llibreries papereries que venen diaris estan obertes amb material bibliogràfic que, si bé no són les estrictes novetats, pot solucionar el desig de regalar un llibre per la diada.

Com que els quioscs no m’han omplert la satisfacció mínima del Sant Jordi, excepte pel fet d’haver comprat el diari i assabentar-me que s’han venut força, intento trobar un mínim de caliu als mercats, espai de celebració d’aquestes diades. Faig el periple pels mercats de Sants, Hostafrancs, Sant Antoni i la Boqueria. Havia sentit campanes de trobar roses a les carnisseries. No. Una altra decepció. La gent del mercat està per despatxar i els clients, per comprar, que si cal celebrar alguna cosa ja ho faran més tard al balcó. Però ni així, als balcons, tampoc hi trobo un bri de l’alegria que m’esperava. Només al mercat de Sant Antoni, hi veig que a algunes de les paredes hi ha rams de flors, i a la Boqueria, com no veig roses per enlloc, em compro per dinar una botifarra, que és el més nostrat que he trobat en tot el dia.

Enyoro el plaer d’altres anys d’anar pel carrer i imaginar per a qui serà la rosa que porta aquell senyor. O qui haurà regalat la flor a aquella xicota. No veig ni enamorats, ni enamorades, ni roses pel carrer. Bé, sí, un senyor amb una rosa. Com que no he trobat cap paradeta en un llarg recorregut que he fet a peu de sis o set quilòmetres, li ho pregunto al primer senyor (el primer de dos) que trobo amb una rosa i em contesta que la hi han regalat al supermercat Condis. M’apropo a l’establiment i ho confirmo: per cada compra, una rosa de regal. Bravo per Condis! Això és un servei a la comunitat un dia que s’anava a convertir en el més trist Sant Jordi de la meva vida personal i professional.

L’ànim se m’eleva en passar per la pastisseria Escribà de la Rambla, on ofereixen un pack amb pastís de Sant Jordi i rosa, en dues mides diferents. Havent fluixejat el tema rosa i llibre, miro de salvar la passejada de Sant Jordi per forns i pastisseries. Senyeres i dracs decorant els aparadors i pastissos i pans especials per a la diada. Un gran gremi que no només ens dona el nostre pa de cada dia, sinó que manté viu l’esperit de Sant Jordi.