Com és obvi, aquest és un Primer de Maig estrany; acostumats als rituals anuals de manifestacions i actes públics, enguany les xarxes socials i també els balcons i les finestres han substituït el carrer. I això precisament en uns moments en què la mobilització seria del tot imprescindible. Més enllà dels efectes directes sobre la salut de l’actual pandèmia, afectats i decessos, l’impacte sobre l’economia i sobre la quotidianitat de moltes famílies mancades dels mínims recursos és brutal. I indigna veure que l’interès de la butxaca preval per sobre de la intel·ligència o la simple humanitat. Capitalisme en estat pur, el capital contra la vida. Cal rescatar els bancs mentre que passen de puntetes o graven els crèdits amb assegurances de vida.

Aquesta crisi, que de fet és la crisi de sempre, no entén d’assalariats, d’autònoms o d’invisibilitzats, però sí que entén de classes socials, dels que tenen les regnes del poder polític i econòmic, dels que malden per sobreviure o anar tirant. El virus no entén de barris, però de les condicions de vida i de mort, sí; és així de cru. I és per això que indigna la mala gestió de la situació que s’està fent des de qui s’atorga la responsabilitat darrera. Enveja de Portugal aprofitant el 23 d’abril, obrigado.

Tenim tots clar que el virus es queda? Tenim tots clar que un sistema públic de salut és l’única garantia per fer-li front? Que no s’hi valen retallades i que calen unes condicions de treball i uns recursos dignes? Tenim clar que la gestió de les residències s’ha de revisar i que no es poden gestionar amb criteri de negoci? Llàstima de mobilització al carrer ara, però caldrà no oblidar-ho mai, ens hi va la vida.

El que sí que és nou és la velocitat de vertigen que pren tot plegat, tendències que ja s’apuntaven, ara es precipiten. Em refereixo, per exemple, a l’ús generalitzat del teletreball, encara que a hores d’ara resulta bastant discutible el com. Ha quedat palès el buit legal en les empreses de plataforma i les relacions laborals perverses que s’hi generen. La fragilitat d’un model basat en el turisme i els serveis de baix valor afegit. L’automatització de processos reiteratius en la indústria agafarà embranzida. La insostenibilitat d’un creixement econòmic basat en l’ús intensiu i extensiu dels recursos naturals. I hi ha un element cabdal que passa desapercebut, a hores d’ara el sistema capitalista ha fet el salt definitiu de l’explotació a l’exclusió social, a la perifèria i al centre. I aquest ja és el repte del present.