Segons el Fons Monetari Internacional, el producte interior brut (PIB) de la zona euro acabarà l’any amb una caiguda d’un 7,5%. Alemanya tindrà un dèficit d’un 4,7%, mentre que França, segons el seu ministre d’Economia, Bruno Le Maire, tindrà una pèrdua d’un 6%. Le Maire ha comparat l’escenari que vindrà amb la crisi del 1929. Segons les estimacions fetes pel govern espanyol en el pla d’estabilitat enviat a Brussel·les, l’Estat espanyol tindrà una caiguda del PIB d’un 9,2%. I totes aquestes projeccions són especulacions que descarten un nou rebrot de la pandèmia a la tardor que obligui a una aturada econòmica significativa o que el probable rebrot de l’any vinent sigui letal com l’actual.

L’única evidència que tenim és que, en tres mesos, milions de persones han perdut la feina i que moltes més la perdran quan molts empresaris i autònoms no puguin tornar a obrir les pròximes setmanes. Els ERTO passaran a ser ERO, molts quedaran entrampats per crèdits, i moltes famílies no podran fer front a les factures de lloguer o hipoteca, serveis i menjar. En una economia molt més sanejada que l’espanyola i un estat del benestar més sòlid, el novembre del 2018 va sorgir a França el moviment dels armilles grogues, inicialment en protesta per les pujades del carburant i les taxes, que, servint-se alguns cops d’una violència que generava una resposta sovint desproporcionada de les forces policials, mantenia setmanalment tallades les carreteres i es manifestava cada dissabte a les principals ciutats.

Unes protestes que les promeses del govern Macron no van desactivar, de manera que la revolta va quedar congelada per la pandèmia. A Catalunya vam veure fa mig any, en les protestes de l’octubre contra la sentència del procés, que molts joves van perdre la por a la policia. I a ningú no se li escapa que, darrere de la virulència d’aquelles mobilitzacions i d’aquelles nits de foc a Barcelona i a altres ciutats, no hi havia només el rebuig de la condemna als líders independentistes catalans, sinó un malestar i unes ganes de revolta de molts joves que van descobrir que, organitzats i units, podien fer recular la policia catalana i espanyola.

La crisi econòmica del 2008 no va generar a Europa cap gran moviment de revolta, potser perquè el coixí de les prestacions socials i l’ajut familiar va evitar que molta gent quedés en la misèria o arribés a passar gana, més enllà de quedar força embargats durant anys per culpa de préstecs hipotecaris als quals no van poder fer front. Però ara els perjudicats d’aquesta crisi seran molts més i ningú no tindrà, com sí que va passar en l’anterior crisi, el sentiment de culpa per haver estirat més el braç que la màniga. Persones que fent bé els números havien invertit en un negoci i havien ampliat el local demanant un crèdit totalment viable, ara ho poden perdre tot. I en la majoria de sectors laborals hi haurà un atur en totes les franges d’edat com no s’havia vist en dècades.

Per això no s’ha de descartar que, si els governs i sobretot les institucions econòmiques i monetàries europees no injecten diners als estats i les empreses que permetin sostenir subsidis als aturats, amb receptes inverses a les polítiques d’austeritat que van seguir en la crisi del 2008, pot haver-hi un esclat social en què els armilles grogues o l’anomenada batalla d’Urquinaona de fa mig any sigui el camí triat. A Llatinoamèrica hi ha diversos exemples els últims trenta anys de com la resposta de la gent a les fallides d’un país, en forma de dolarització, corralito o inflació desbocada, era l’assalt generalitzat de supermercats sense que les forces policials poguessin aturar-ho.

En mans de la Comissió i del Banc Central Europeu hi ha la clau per imprimir diners i aplicar polítiques de rescat. Europa va ser orgullosa fa mig any quan creia que les pandèmies eren cosa d’Àfrica o Àsia. Que no ho sigui ara pensant que les revoltes socials i els assalts de supermercats són cosa només de llatinoamericans o asiàtics, tot ignorant que una revolta social d’imprevisibles conseqüències es pot estar incubant si no es rescaten les persones.