És evident que com a societat no teníem previst com havíem d’afrontar una situació de pandèmia com la que ha generat la Covid-19. En els darrers anys, des de l’entorn científic estem alertant sobre greus qüestions que afecten la humanitat en el seu conjunt, com el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos naturals basats en els combustibles fòssils i de certs minerals necessaris en els microprocessadors de darrera generació, l’augment de la resistència als antibiòtics de les infeccions bacterianes... Aquests i altres punts essencials estan recollits dins dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, i la ciència hi haurà d’aportar nous coneixements i solucions factibles.

Per afrontar nous reptes, també hem de fer servir noves aproximacions i impulsar noves maneres d’organitzar i gestionar la recerca. Eines i estructures del passat segurament no són les més adequades. En aquest sentit, em vull centrar en dues idees rellevants.

La primera, la denominada ciència oberta, terme que inclou diversos canvis substancials. El més conegut és que els resultats de la recerca amb fons públics siguin accessibles a tota la societat. En aquest sentit, les agències finançadores a escala europea, estatal o catalana han estat en els darrers anys impulsant mesures per fer-ho efectiu. Ara bé, la ciència oberta inclou també l’accés obert de les dades obtingudes de recerca per validar-les, preservar-les i reutilitzar-les. L’objectiu és fomentar la innovació i accelerar els avenços científics mitjançant la reutilització del coneixement dins i fora del món acadèmic, de manera que les dades i els resultats de la recerca esdevinguin un actiu públic. Molt rellevant també dins el concepte de ciència oberta és el foment de la participació de la societat en la recerca i la innovació des de l’inici dels processos d’R+D+I, per harmonitzar-ne els resultats amb els valors de la societat. En aquest sentit, la participació dels ciutadans en la planificació i l’avaluació de la recerca i la inclusió de diverses fonts d’expertesa en la recerca acadèmica han de servir per incrementar la cultura científica com a eina indispensable per formar una societat responsable i crítica.

La segona idea és la necessitat d’interrelació i col·laboració entre entitats de recerca per estructurar equips amb visió interdisciplinària i multidisciplinària que puguin afrontar els reptes esmentats a l’inici des de diverses aproximacions. En aquest sentit, les universitats han de modificar les seves estructures, fortament basades en disciplines i subdisciplines acadèmiques, per fomentar instituts multidisciplinaris tant en el seu si com –encara molt més rellevant– amb l’obertura a altres institucions per generar els millors entorns per a la recerca i la ciència. Això comporta una visió oberta i de col·laboració tant en els recursos com en els resultats, oposada a una gestió que prioritza la visió que a la universitat cal fer prevaler allò que es fa de portes endins i que pot estar controlat internament. L’autonomia universitària no vol dir ni pot significar l’aïllament institucional ni la pèrdua dels valors de la cooperació i de la col·laboració per aglutinar els millors investigadors i recursos per impulsar projectes amb un retorn social rellevant.

Les dues qüestions són elements cabdals per a la ciència i la recerca del segle XXI. Són conceptes que han estat debatuts dins del Pacte Nacional pel Coneixement, que esperem que sigui aprovat properament. Ara bé, dependrà de la voluntat política i de la visió dels gestors universitaris que veritablement aconseguim de manera àgil i eficient servir la nostra societat i generar les complicitats i aliances que ens fan falta per afrontar el futur. Com a societat, necessitem estimular la recerca i prioritzar la ciència en les polítiques públiques de les administracions!