A principis dels anys noranta

Sobre la data concreta de la realització de la peça, Jordi Mitjà la situa entre el 1990 i el 1991. Ha localitzat el detonant de la perfomance a La Sala del Cel: el llibre La imagen pornográfica y otras perversiones ópticas (1989) de Romà Gubern, i que Jordi Mitjà té datat del 1991. Són els anys de La Sala del Cel organitzant concerts de Sopa de Cabra, Kitsch, Umpah-pah, que hi va presentar el seu primer disc, Raons de pes, el 18 d’abril del 1991. És l’època dels concerts multitudinaris a les Casernes, de La Sala del Cel derivant cap al techno en directe i de la discoteca Boomerang al Pont Major. Amb 24 anys, Xavier Montojo tenia una companyia d’espectacles “amb una vida de faràndula”. Va residir un temps en un pis al costat del pont de les Peixateries Velles “amb una terrassa oberta i molt transitada socialment”. De fet no era conscient que havia perdut la peça; calcula que pot haver estat en un trasllat cap al 1998.

D’aquest misteri queda per completar com i qui va tirar la peça al riu i on van anar a parar les altres.

Obrir-se a nous públics

“És molt interessant que sigui un objecte sense cap valor”, assenyala la directora del Museu d’Història Sílvia Planas, tot i reconèixer el desencís de no haver estat una antiguitat medieval. I remarca el simbolisme d’haver estat trobada a l’Onyar, el riu “que viu la ciutat” i “en el punt que uneix la Girona romana i medieval amb la moderna”. Així des del museu hi ha interès a convertir l’anècdota en una oportunitat. Planas indica que la peça pot servir de pauta, a llarg termini, per repensar el discurs museístic, ja que forma part d’una “història de la ciutat igualment vàlida i necessària” i que pot ser “una forma d’obrir les portes del museu a altres públics”. Planas reflexiona sobre els museus com a “espais vius que han de crear i cohesionar una identitat col·lectiva plural que en aquest cas passa per la Sala del Cel”. Per la seva banda, Jordi Mitjà - una exposició que revisa la seva carrera es podia veure fins a mitjans juliol a la Fabra i Coats de Barcelona- està obert a treballar-hi artísticament “si el museu hi està disposat i amb el vistiplau de Xavier Montojo”. Recorda de nou el pòsit que el temps i l’aigua ha marcat en aquesta peça de joventut, una icona pop i pròpia de la transgressió d’una època que vinculava l’èxtasi celestial i el terrenal; el sacrilegi dels símbols religiosos en un temple de la nit.

“Aquest rostre femení i misteriós aporta metàfora i simbolisme als temps difícils que vivim; l’aventura de la seva troballa i del rescat de les aigües posa de manifest com d’important n’és la cultura per a la supervivència de la societat” es llegia a les xarxes del museu. Potser l’escultura aflora del riu, es fa evidència, per confrontar-nos amb la Girona que vivia als marges, underground i intensa i que es va uniformitzar darrere els colors amables de les cases de l’Onyar.