Cinema

Un dels més grans

Michel Piccoli, mort el passat 12 de maig als 94 anys, va treballar amb bona part dels millors cineastes francesos i va ser un dels actors preferits de Luis Buñuel

Va treballar amb molts dels grans directors francesos i amb europeus com Buñuel i Ferreri
Es va convertir durant més de sis dècades en una figura fonamental del cinema europeu

A Habe­mus Papa, film de l’italià Nanni Moretti del 2011, Mic­hel Picc­coli inter­preta un vell car­de­nal que, en ser ele­git com a pontífex suprem, reac­ci­ona espan­tat davant la res­pon­sa­bi­li­tat (i la inca­pa­ci­tat de dur enda­vant les refor­mes que creu que neces­sita l’Església catòlica) i fuig del Vaticà deam­bu­lant per Roma men­tre recorda que va voler ser actor i li reve­nen al cap els diàlegs de La gavina, de Txèkhov. Aquest per­so­natge i la manera com l’encarna, amb una com­mo­ve­dora fra­gi­li­tat i a la vegada ente­resa, fa pen­sar en el come­di­ant de Je ren­tre á la mai­son (2001), del por­tuguès Manoel de Oli­veira, que, en un des­cans de la repre­sen­tació de la peça de Ionesco El rei mor, sap de la mort acci­den­tal de quasi tota la família (l’esposa, la filla, el gen­dre) i, havent assu­mit la custòdia del seu petit net, fa pas­se­ja­des per París amb les quals, a poc a poc, va reen­gan­xant-se a la vida amb un dolor que no se n’anirà mai. M’atre­vi­ria a dir que sem­bla­ria com si, amb aquests dos per­so­nat­ges, Pic­coli revelés al final una vul­ne­ra­bi­li­tat, una ten­dresa i una deli­ca­desa (sense sen­ti­men­ta­lisme, però) que podien ama­gar el seu ros­tre viril i la con­tundència física. Tan­ma­teix, sovint ja hi havia un gest de malen­co­nia.

Un actor tea­tral i un altre que ho volia ser són, doncs, pos­si­ble­ment els dos últims grans per­so­nat­ges dels molts que va encar­nar Mic­hel Pic­coli, que, com va anun­ciar ahir la família, va morir fa una set­mana als 94 anys (havia nas­cut a París el 27 de desem­bre de 1925) a causa d’un infart cere­bral. De fet, com tants d’altres, venia del tea­tre (on sem­pre va anar retor­nant) per con­ver­tir-se durant més de sis dècades en una figura fona­men­tal del cinema euro­peu. Això tre­ba­llant amb molts dels grans direc­tors fran­ce­sos de diver­ses gene­ra­ci­ons (Renoir, Clair, Mel­vi­lle, Godard, Demy, Varda, Rivette, Cava­lier, Sau­tet, Doi­llon, Carax) i d’altres euro­peus, entre els quals des­ta­quen Buñuel i Fer­reri.

Amb Luis Buñuel, al qual li devia agra­dar perquè Pic­coli tenia un ros­tre noble on podia insi­nuar-se la per­ver­si­tat, va començar fent de capellà a Le mort en ce jar­din (1956), va inten­tar seduir una ser­venta gepe­ruda a Diari d’una cri­ada (1963) dient-li “jo crec en l’amor fou” i, abans de con­ver­tir-se en un dels repre­sen­tants d’El dis­cret encant dis­cret de la bur­ge­sia, va dela­tar Séverine (Cat­he­rine Deneuve) dient-li al marit que es pros­ti­tu­eix a Belle de jour (1966). Per cert, quasi 40 anys després, Oli­veira va fer que els dos per­so­nat­ges (amb Bulle Ogier subs­ti­tuint Deneuve) es retro­bes­sin a Belle tou­jours. Amb Marco Fer­reri va rodar sis pel·lícules, entre les quals la mítica La grande bouffe (1973), en què qua­tre bur­ge­sos es tan­quen per men­jar i beure fins a reben­tar junt amb unes pros­ti­tu­tes que fugen, a excepció d’una (Andrea Fer­reol) que sobre­viu. Pic­coli ha estat l’últim a morir dels qua­tre actors emblemàtics del cinema euro­peu (els altres són Mar­ce­llo Mas­tro­ia­ani, Ugo Tog­nazzi i Phi­lippe Noi­ret) que van repre­sen­tar aquell suïcidi gas­tronòmic.

Modern cavernícola

El mateix 1973 en què Pic­coli va fer La grande bouffe també va par­ti­ci­par a Them­roc, una pel·lícula de culte en què encarna un obrer que es rebel·la con­tra la soci­e­tat moderna con­ver­tint-se en un cavernícola urbà, i Les coses de la vida, un dels films en què s’entre­veu el gest malen­coniós de l’actor a través d’un per­so­natge que, mori­bund en un hos­pi­tal després d’un acci­dent de cotxe, reme­mora la seva relació (i el dilema) amb dues dones. Un dels dos films amb la bella i trista Romy Sch­nei­der (l’altre és Max i els tra­fi­cants de fer­ra­lla) que va fer amb Claude Sau­tet, direc­tor que per alguns va here­tar la qua­lité fran­cesa con­tra la qual es van rebo­tar els crítics de Cahi­ers du Cinéma con­ver­tits després en els cine­as­tes de la Nou­ve­lle Vague. Entre aquests, Pic­coli va tre­ba­llar amb Godard a Le mépris, una de les medi­ta­ci­ons del direc­tor sobre el cinema, assu­mint-hi un escrip­tor/guio­nista en crisi amb la seva dona (Bri­gitte Bar­dot); va fer-se amic de la pare­lla Jac­ques Demy-Agnès Varda inter­pre­tant amb el pri­mer Mon­si­eur Simon Dame (pro­pi­e­tari d’una botiga de música com una forma d’home­natge del direc­tor a l’actor, fill de músics) a Les demo­sei­lle de Roc­he­fort (1966) i, el mateix any, par­ti­ci­pant en un fracàs, Les cri­a­tu­res, de la segona que es va repe­tir 30 anys més tard quan va encar­nar un per­so­natge que repre­senta al mateix cinema a Les cent i una nits de Simon Cinema”; i, molt temps després de la Nou­ve­lle Vague, va tro­bar-se amb un altre dels seus direc­tors, Jac­ques Rivette, per inter­pre­tar un dels seus per­so­nat­ges més memo­ra­bles entre la fran­quesa i el mis­teri: el Fren­hof­fer modern que, a imatge i sem­blança d’aquell de L’obra mes­tra des­co­ne­guda, de Bal­zac, retrata una model (Emma­nu­e­lle Béart) amb la consciència que fra­cas­sarà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.