Per a això estem treballant. Nosaltres, els sindicats, entenem que sí, que té futur. I amb això treballem i intentem convèncer Nissan.

Nissan fa temps que està fent un replantejament de l’aliança que té amb Renault i en aquesta lluita interna sembla ser que Renault té més pes que Nissan i que vol apostar més per les fàbriques angleses, tot i el Brexit. A Sunderland, Nissan té una altra planta de fabricació i del que passi allà depenem. El govern anglès sembla que està fent bé els seus deures i els governs espanyol i català han de fer tot el possible perquè Catalunya sigui atractiva també.

L’etiqueta de la competitivitat ens la intenten penjar sempre, però els treballadors de Nissan, durant tot aquest temps, i parlo de vuit o nou anys enrere, hem fet sacrificis en nom d’aquesta competitivitat. En reducció de costos i temes de conveni. La competitivitat de les plantes catalanes no pot estar en qüestió. El que no sé és què està oferint el govern anglès i què li podria oferir el govern espanyol, tenint en compte que serà una inversió pel futur industrial del país.

Doncs ens hem de remetre al 2009, quan l’empresa acomiada 1.680 persones en pro de la competitivitat. L’any 2014, per poder portar un vehicle a Catalunya, el Pulsar, també experimentem una pèrdua de drets dels treballadors. Però, de mica en mica, aquest vehicle es va deixar de potenciar en benefici de vehicles de Renault i van abaixar la producció fins a deixar-la en un 20% de la capacitat. És la producció que tenim ara i, evidentment, cap empresa pot ser competitiva ni atractiva amb aquests nivells. Dirigents europeus de Nissan, anglesos, han liderat la companyia els últims anys i han anat apostant més per la planta de Sunderland que per la nostra. La competitivitat és en funció del que apostin per tu. Si de mica en mica et van traient les produccions t’aboquen a una mort lenta.

Sí. A Nissan, se li està donant una mort lenta deliberadament. És una cosa que fa temps que veiem i de la qual avisem les diferents administracions. Els treballadors ja estem cansats de mentides. L’any passat encara ens prometien inversions i deien que apostaven pel futur. I tornem a estar igual, arribant a acords molt difícils de signar per promeses que no s’acaben complint.

No només es tracta de reduccions salarials i dobles escales, també hi ha acomiadaments de companys, que, malgrat que no es facin de manera traumàtica, no deixa de ser gent que se’n va a fora. A ningú li agrada. A banda del risc que suposa ser cada vegada més petit...

Nosaltres podem ser el principi d’un problema en el sector de l’automoció a l’Estat espanyol. Els governs espanyol i català haurien de reaccionar. A l’Estat hi ha 38.000 treballadors vinculats a Nissan: hi ha uns 5.700 treballadors directes i cada lloc de treball es multiplica per set d’indirectes. A Catalunya hi ha unes 240 empreses vinculades a Nissan directament. I, si això es perd, no seran només els 38.000 llocs de treball que es perdrien i els milers d’euros que es deixarien d’ingressar a les arques públiques, sinó també les prestacions d’atur que s’haurien de pagar. La poca indústria que ens queda no s’hauria de perdre.

És cert que aquesta és una situació complexa, però els diferents ministeris han de treballar en els seus camps i el Ministeri d’Indústria ha de preveure aquesta situació. Si deixem perdre aquestes empreses el sector serà irrecuperable. Si no som capaços de revertir la situació, no serem capaços de recuperar el sector del motor i el perdrem per sempre. Han de prioritzar no perdre els llocs de treball. Hem de pensar també que, en plena pandèmia, aconseguir que cinc centres de treball facin una vaga indefinida i tanquin producció, havent-hi comandes, no és fàcil. Algú hauria de reflexionar.