La pandèmia mundial provocada pel coronavirus SARS-CoV-2 ha posat al límit els sistemes sanitaris de molts països i ha generat una crisi econòmica i social de grans dimensions.

L’afectació del virus no està sent a tot arreu la mateixa per diferents motius, molts dels quals encara no són coneguts per la comunitat científica; en tot cas, però, la rapidesa a l’hora de frenar la transmissió de la malaltia i els recursos sanitaris disponibles són alguns dels factors reconeguts.

Dins de la UE no hi hagut una resposta unitària a la covid-19 ni a les seves conseqüències, en part perquè ni els recursos sanitaris ni els sistemes de protecció social dels estats membres són iguals; tampoc no són iguals les capacitats econòmiques ni els graus d’endeutament a què han de fer front aquests països.

Això pren ara especial rellevància a Espanya i Itàlia, molt castigats per la pandèmia en l’àmbit sanitari, econòmic i social, i en què els nivells de deute públic són molt elevats (en especial a Itàlia), la qual cosa limita la seva capacitat d’intervenció. I mentre el paper del Banc Central Europeu està sent clau des del primer moment per garantir la liquiditat mitjançant la compra de deute, la resta d’ajudes europees encara estan pendents de l’acceptació o no del pla de recuperació presentat recentment per la Comissió Europea.

Els sistemes de benestar social dels països més representatius de la UE es podrien agrupar en tres grups en funció de la seva pressió fiscal, que és en definitiva la que permet finançar la despesa pública sense caure en endeutament. El primer grup està encapçalat per França, que és el país de la UE amb més pressió (48,3%). Dins d’aquest mateix grup s’inclouria també Finlàndia, Bèlgica, Suècia, Àustria i Dinamarca, amb un PIB per capita entre un 11,1% i un 29% superior a la mitjana europea i una pressió fiscal i despesa pública també força elevades. En un segon grup, caldria incloure Itàlia, Grècia i Portugal, amb una pressió fiscal que supera el 40% del PIB; en aquests tres països, el PIB per habitant se situa per sota de la mitjana comunitària, en especial el de Grècia.

En un tercer grup se situaria Alemanya i els Països Baixos, amb una pressió fiscal i una despesa pública una mica inferior al grup anterior, però amb un PIB per capita força més elevat, un 24 i un 29% superior a la mitjana europea, respectivament.

Finalment, com un cas que escapa de la norma dels principals països, destaca Espanya, que té la pressió fiscal més baixa (34,7%) i el nivell de despesa pública també més baix, en relació amb el PIB, de tots els països anteriors. Això constata com la falta de recursos de les finances espanyoles limita la capacitat d’intervenció en àrees fonamentals com la sanitat i les prestacions socials.

Pel que fa específicament a la despesa sanitària, entre els països indicats, només Grècia destina un percentatge de despesa pública en relació amb el seu PIB inferior al d’Espanya. En el cas de les prestacions socials, Espanya és la que té el nivell inferior després dels Països Baixos, però en aquest cas igual que passa a la Gran Bretanya, hi ha un volum superior de prestacions socials que no depenen del sector públic, fet que és característic del model social anglosaxó.

Segons l’OCDE, Espanya té una despesa sanitària pública del 6,3% del PIB i una despesa sanitària total del 8,9%. Si es comparen amb la despesa sanitària d’Alemanya aquestes dades representen 1,2 punts percentuals menys en el primer cas i 2,4 punts menys en el segon. En relació amb la població, el diferencial existent significa una despesa sanitària total a Espanya que equival a poc més que a la meitat (55%) de l’alemanya en termes de paritats de poder de compra. Així doncs, queda palesa la diferent capacitat de recursos sanitaris per fer front a una emergència com l’actual en aquests dos països.

En el cas de Catalunya, malgrat la bona valoració que tenen els serveis sanitaris, la comparació és encara més extrema si la mesurem en termes de despesa, ja que aquesta es veu especialment limitada per l’infrafinançament que pateixen les finances públiques. Així, segons dades del Servei Català de la Salut, la despesa sanitària pública (de totes les administracions) representava a Catalunya (el 2017) un 5,2% del PIB, és a dir 1,1 punts percentuals menys que a Espanya, mentre que la despesa per habitant era un 11% inferior a la mitjana estatal.