En els anys cinquanta, el professor i editor Jaume Vicens Vives, en el pròleg de Notícia de Catalunya, va llançar la idea que, per seguir endavant, era necessari “conèixer-nos”. Aquesta idea és bàsica per a qualsevol societat. Tanmateix, en molts casos, presentava -presenta- alguns problemes. D’entrada, la migradesa dels recursos destinats a aquest autoconeixement. I, l’interès de certes elits per substituir el coneixement pel tòpic, la banalització o, directament, l’exabrupte.

Però, en el segle XXI, a mesura que avança la tercera re-invenció de la societat catalana, el “conèixer-nos” és més fàcil, és a la punta dels dits que teclegen el mòbil, la tauleta o l’ordinador.

Uns quants exemples. La destral catalana. A l’entrada “suro” de la Viquipèdia en francès (liège) s’explica que per tal d’arrencar o tallar l’escorça de les alzines sureres hi ha tres tipus de “destrals”: “la destral catalana”, “la destral portuguesa” i la “la destral extremenya”. Hi ha, doncs, una “destral catalana”, si més no en el passat recent. El pas següent és saber si encara se’n fan i se’n venen. La resposta que dona Amazon és que sí. I, a un preu raonable.

La farga catalana. El 1929, els enginyers industrials Santiago Rubió i Tudurí i Antoni Gallardo i Garriga van reconstruir una farga, un baix forn metal·lúrgic, un model que havia funcionat amb èxit durant segles. El que ara podem saber clicant Catalan forge a Google Books Ngram Viewer és que, fins ben avançat el XIX, s’instal·laren fargues catalanes als Estats Units, Austràlia, l’Índia i el Brasil, gràcies a la bona relació qualitat-preu de l’acer que produïen. Per exemple, en el v.17 (1845) del Calcuta Journal llegim que hi ha tres models metal·lúrgics: “el senzill forn dels nadius de l’Índia, la farga catalana i l’alemanya”. O, el Museo do Ferro del Brasil “preserva una rèplica d’antiga forja catalana”. Ah! I l’introbable llibre La farga catalana (1930) dels dos enginyers és en un catàleg digital de venda en línia.

Hispano-Suïssa. Per saber quins museus del món han inclòs dins les seves col·leccions automòbils (o autocars, o motors d’aviació) de la Hispano-Suïssa, cal cercar-ho, un a un. No hi ha, encara, catàlegs col·lectius de peces de museu. Però, amb una mica de sort, en podem trobar en molts museus europeus i nord-americans. Però, també es poden veure virtualment cotxes Hispano-Suïssa més enllà, ja que se’n poden trobar en les col·leccions d’alguns museus del Japó, l’Índia i Austràlia. Per exemple, al Toyota Automobile Museum de Nagakute, al GeDee Car Museum de Coimbatore (Tamil Nadu), a l’AutoWorld Museum d’Ahmedabad (Gujarat), o al Shepparton Motor Museum de Victoria. De fet, els diversos models d’Hispano-Suïssa són, de ben segur, el producte d’origen català del segle XX que és en més museus del món.

Ros Hombravella. Una de les formes de conèixer la societat catalana es basa en els llibres que expliquen com funciona la seva economia. Alguns d’aquests llibres són -al 100%, o en part- de Jacint Ros Hombravella. Els títols són, sovint, molt clars. Per exemple: Les pimes a Catalunya: la força productiva catalana (Barcelona, 2002), o Catalunya, societat massa limitada (Barcelona, 2003). En el catàleg de catàlegs WorldCat Identities hi ha 63 títols de Ros que es localitzen en 531 biblioteques del món: d’Irlanda a Austràlia, passant pel Canadà, els Estats Units i Mèxic.