Lamentablement, la crisi econòmica provocada per la pandèmia –tant la que vivim actualment com la que probablement viurem, que tant analistes com institucions preveiem com a devastadora–, no ha estat suficient per fer veure a l’administració que cal avançar cap a una flexibilització i suavització dels impostos.

Tant empreses jurídiques com empresaris individuals, l’única cosa que hem obtingut amb la declaració de l’estat d’alarma han estat uns mínims vitals: l’aplicació dels expedients de regulació per causes de força major amb exoneració de quotes, l’allargament de terminis per a la presentació d’impostos, moratòries per al pagament tant per part de l’Agència Tributària Espanyola, com de l’Agència Tributària Catalana, algunes administracions locals i la Seguretat Social.

Per exemple, en el cas de l’AEAT, la moratòria ha estat de sis mesos, els quatre primers dels quals sense interessos. Els autònoms han obtingut les ajudes de les mútues o bé la de la Generalitat, que es van exhaurir més ràpid que les entrades d’un concert de Bruce Springsteen. A més, són incompatibles entre si, i han estat més pal·liatives que curatives, és a dir que han funcionat més per tapar l’hemorràgia que no pas per curar la malaltia, per utilitzar un símil mèdic.

L’AEAT també inclou en un dels seus enèsims reials decrets una modificació en relació amb els índexs dels mòduls, els quals van quedar reduïts sense que comptabilitzessin els dies de decret d’estat d’alarma.

Ara ja comencem a reemprendre l’activitat. De mica en mica, retornem a la nostra vida anterior. Hi tornem, però, amb uns grans efectes secundaris: l’alentiment és latent i evident i les magnituds macroeconòmiques parlen per si soles (decreixement del PIB, deflacions en els preus del consum i, el pitjor, un problema endèmic al nostre país: es preveuen unes taxes d’atur que podrien arribar fins al 25%).

En definitiva, no hi ha hagut cap canvi respecte a la fiscalitat, i no només això, sinó que l’administració continua amb una política impositiva dubtosa; sempre motivada, però, amb un clar objectiu, més recaptació i més pressió via directa i/o indirecte per al contribuent.

Per posar alguns exemples: el 30 d’abril passat, en el DOGC es publicava la Llei 5/2020 de mesures fiscals. Aquí es recollien increments en l’impost sobre els habitatges buits i l’impost sobre les begudes ensucrades.

Per no parlar de la creació d’un nou tribut propi: l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient i, de camí, un altre d’impertorbable i que afecta tots els usuaris de turismes i furgonetes: el nou impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica. El padró provisional es publicarà de l’1 al 15 de novembre del 2020, el definitiu de l’1 al 15 de març del 2021 i es començarà a pagar de l’1 al 20 d’abril.

Davant tot aquest preàmbul d’esdeveniments, necessitem alguna injecció d’adrenalina; les mesures adoptades no han estat ni són suficients perquè només han estat concebudes per corregir momentàniament els efectes imminents provocats per la crisi de la covid-19. Cal una acció valenta i decidida que sigui una aposta per reaixecar la nostra economia i, per què no dir-ho, una relaxació d’una pressió fiscal que ara mateix és un agreujant més per al sector empresarial. Esperem propostes, esperem respostes, doneu-nos una mica d’alegria.