“Decadència implica certa lentitud en el camí cap a la ruïna”, diu el diccionari, i ben segur que molts de vostès han tingut o tenen la sensació que fa temps que el futur d’aquest país s’esmuny cap al precipici de la ruïna. Clar que hi ha un fet irrefutable en el nostre cas: mentre el bascos es queden tots els impostos i a més cobren 2.000 milions d’euros cada any per ser espanyols, a nosaltres se’ns queden 16.000 milions d’euros cada any, vulguem o no vulguem.

Els que presumien del règim del 1978 i posaven el model d’Estat i la Constitució espanyola com una obra exemplar que cal imitar no saben on posar-se ara després de veure que aquest model és insostenible i de saber què feien el rei i la seva família emparats per aquesta mateixa Constitució. És una llei que hem vist que protegeix i empara el cap de l’Estat per cometre qualsevol abús, fins i tot els abusos inimaginables. Una llei que protegeix una persona així mai pot ser modèlica i hauria de ser vergonyant per als seus autors. I compte! Com que encara continua en vigor, el seu fill té la mateixa protecció. Fins quan pensen mantenir-la?

Hi ha moments a la història en què conflueixen situacions que totes juntes formen el que es coneix com una tempesta perfecta. I fa temps que llisquem cap el punt culminant en què tot es pot descontrolar. La gravíssima crisi institucional –aquests corriments tectònics molt profunds poden provocar l’esfondrament de la monarquia– coincidirà amb una profunda crisi econòmica que requerirà fer molts sacrificis i també confluirà amb el problema encara no resolt de l’encaix i la repressió a Catalunya. Tot plegat fa molt difícil de preveure un futur clar i tranquil; és per això que la figura del primer ministre holandès, Mark Rutte, a molts ens genera molta esperança i simpatia, perquè potser en aquest camí cap a la ruïna algú hi posarà seny i mitigarà una mica el desastre.

Durant molts anys un dels meus somnis era poder ser independent i construir un país a l’estil d’Holanda. Tenim condicions per ser-ho, però per ser-ho necessitem líders com Rutte i malauradament ara tinc els meus dubtes que nosaltres en tinguem. Potser no agradarà a molta gent el que dic, però els polítics ens han portat cap a un país més peronista que no pas calvinista. I la Catalunya d’abans era molt calvinista, amant de l’austeritat i l’estalvi.

Perquè comparin, només cal esbrinar una mica qui és i com es comporta Mark Rutte, que és el primer ministre d’un estat que el 2019 tenia un deute sobre el PIB del 48,6%, té una renda per càpita de 46.750 euros i és en el lloc 8è en el rànquing dels països amb menys corrupció. El salari mitjà és de 53.198 euros. L’SMI és de 1.655 euros. L’IVA general, del 21%, i el tipus màxim, del 54%. I és el segon del món en innovació. Doncs bé, el primer ministre d’aquest país viu en l’apartament que es va comprar acabat de llicenciar-se. Ha treballat deu anys a l’empresa privada. Cada setmana fa classes a una escola de secundària i es mou per la Haia en bicicleta. El seu cotxe és un Saab de segona mà. Ara vostès facin la comparació amb els polítics d’aquí i amb el números d’aquí. S’entenen una mica més les seves reticències a donar-nos a fons perdut molts de diners, oi?

Per desacreditar-lo, els del sud li diuen que el seu país és un paradís fiscal, que no és veritat; però si amb menys pressió fiscal poden mantenir un país amb aquests nivells de benestar, potser caldria que els d’aquí miressin què fem malament per també fer-ho i no criticar-lo.

És per això que Mark Rutte no ens entén i, si ens ha de donar diners, vol que apliquem reformes i controlar-les. I aquesta exigència és una benedicció, perquè potser entendrem que gestionar és mirar molt bé la despesa que un fa i quin retorn ens donarà.

Un símptoma d’un bon gestor és que abans d’apujar impostos o reduir sous i pensions comença per retallar despeses, especialment en aquest país, en què hi ha tantes administracions i organismes emboscats, fàcilment suprimibles. I aquí serà el moment dels ciutadans d’exigir-ho abans que retallin sous i pensions, que és el més fàcil.