Genebre, un grup empresarial català líder mundial en la fabricació de vàlvules i aixetes, està cercant un banc als Estats Units per renovar la seva cartera creditícia. La situació viscuda el 2008, d'escanyament del crèdit, que encara persisteix, ha fet veure al seu director general, Miquel París, que el model de finançament que havien tingut fins aquell moment està «exhaurit» i que cal replantejar-se'l. Fins a l'agost d'aquell any, les necessitats financeres de l'empresa –bàsicament crèdit per a l'exportació (Genebre té presència comercial en 80 països) i líquid per al circulant– les cobria un pool format per dotze bancs i caixes espanyols. Algunes entitats han estat intervingudes i altres estan en procés de fusió o comprades. París creu que entestar-se a mantenir aquest esquema és limitar-se i que el que toca ara és cercar finançament en altres parts: inversors privats (family offices, societats de capital de risc o socis financers independents) i bancs a l'estranger.

Josep Badia, president d'ASSET, l'associació espanyola que integra als directors financers i tresorers d'empresa, assegura que «de diner, n'hi ha, però ha fugit del sistema financer tradicional i s'ha concentrat en menys mans. Saber-lo trobar exigeix una nova mentalitat».

Per què Genebre ha posat el l'atenció en els EUA? «Perquè a la banca privada nord-americana hi ha diner disponible per a empreses ben gestionades, en una situació sanejada i amb pla de negoci per a tres anys», respon el màxim executiu del grup.

Aquest procés s'està seguint amb atenció a AMEC, l'Associació Multisectorial d'Empreses, que agrupa molts dels fabricants de béns d'equipament de casa nostra. Per aquest col·lectiu, el finançament és clau i no només per al funcionament propi, sinó per a la seva competitivitat, ja que el finançament de la maquinària s'aporta com un valor afegit a la venda. Per tant, la crisi els va afectar doblement perquè les entitats creditícies no sols van posar en el punt de mira les seves finances sinó també les dels seus clients. «Les nostres empreses estan negociant amb altres entitats financeres diferents de les tradicionals de manera espectacular», explica Joan Tristany, director general d'AMEC.

En la decisió s'endevina també una reacció al tractament rebut el 2008. «De la nit al dia, la situació va canviar radicalment i del mes que es trigava habitualment en els processos de renovació de les línies de crèdit es va passar a un altre termini en què no es baixa dels quatre mesos», explica París. En un context internacional de força inestabilitat i de major risc (la producció baixava i l'endeutament empresarial era molt elevat), les entitats van optar per dilatar el temps de resolució de les operacions i poder analitzar l'evolució de les companyies i saber com els afectaven les caigudes de les vendes. Paral·lelament, la consigna era reduir l'exposició al risc per la via de suprimir línies de crèdit i millorar les garanties dels préstecs, tot convertint les pòlisses, que és un producte a curt termini, en hipoteques, que és de llarg termini i amb garanties patrimonials. En aquesta confusió tothom va passar a ser sospitós: empreses ben i mal gestionades, empreses poc o molt endeutades, empreses de sectors molt exposats a la crisis i sectors poc exposats... «Ens van començar a mirar amb lupa», es lamenta París.

El desconcert i malestar del director general de Genebre és el mateix que el de molts gestors d'empresa catalans en el moment de l'esclat de la crisis financera. Joan Tristany descriu aquell moment d'una manera molt gràfica: «Ens van acostar els pals de la porteria.» De sobte, es va perdre la folgança que havien gaudit fins aquell moment i el codi de la comunicació també es va alterar. Josep Castellà, economista i coordinador de la xarxa de consultors de Pimec, explica que el primer que va percebre l'empresari en la seva nova relació amb les entitats financeres és un canvi en el llenguatge: «S'abandona la forma planera i directa de parlar i s'adopta un llenguatge tècnic acompanyat de demandes d'estudis i paràmetres sobre la salut financera de l'empresa, que l'empresari no entén.» El context econòmic havia canviat i els responsables de gestió del risc de les entitats havien passat a la primera línia d'actuació, relegant a un segon pla el director de l'oficina bancària. Alguns d'aquests directors tenien un perfil bàsicament comercial, que havia estat molt útil en la fase expansiva, però que no era el que es necessitava en el nou entorn d'alt risc. Aquesta reorganització funcional que algunes entitats van dur a terme en el punt àlgid de la crisi, va comportar un veritable maldecap financer a moltes empreses.

Castellà explica el cas d'una firma industrial del metall amb una facturació de 20 milions d'euros que havia dipositat tal confiança en el director de la sucursal de l'entitat financera de la qual eren clients que pràcticament es podria dir que feia les funcions de responsable financer de la companyia. Un dia van rebre una negativa a una sol·licitud de préstec que havien presentat i en demanar una justificació descobreixen que el director de l'oficina havia estat substituït: «Es van quedar sense director financer», afirma Castellà. El cas d'aquesta empresa no és una excepció, més aviat era la norma d'una part important de les petites empreses, que per la seva dimensió, no tenia una mínima estructura de gestió financera, però, i això és el més sorprenent, també ho era en moltes empreses amb una dimensió mitjana, segons explica Fran de la Torre, director del departament financer i de consultoria estratègica de Pimec: «La conseqüència és que en el moment que esclata la crisi, bona part de les empreses tenien un desconeixement total de les seves finances i confiaven en el director de l'oficina, l'actuació del qual estava condicionada per bonus i variables.»