El turisme, el taló d’Aquil·les de l’economia?
El sector representa un 12% del PIB català però arriba al 13,5% en el cas de l’ocupació
Per alguns experts, aquesta activitat aprofita actius inherents al país i s’ha de conservar com a creació de riquesa; per d’altres, en canvi, convé una revisió del seu pes en l’economia
Totes les veus, però, coincideixen que a mitjà i llarg termini cal repensar-lo, invertir-hi i incrementar-hi el valor afegit
La pandèmia ha posat de manifest, esperem que puntualment, la vulnerabilitat de bona part del model econòmic català, en què el turisme hi té, si no un pes excessivament rellevant segons els experts, sí un protagonisme i una transversalitat que afecta, en graus diferents, multitud de sectors. Junt amb la construcció, ha estat el comodí del públic per afrontar crisis passades. En els últims mesos, però, aquest pilar econòmic ha trontollat i convida a la reflexió profunda i potser a fer-ne algun replantejament.
Així, si bé per a molts el turisme és fruit d’uns actius geogràfics, climàtics i empresarials que no podem menystenir, per a d’altres la dependència de l’economia d’aquesta activitat és excessiva i caldria reinventar de dalt a baix el model econòmic del país.
Entre els primers hi ha en Joan Bóveda, membre de la comissió d’economia del turisme del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Per Bóveda, el turístic és un sector en què, d’antuvi, costa destriar el gra de la palla, “perquè als hotels, les cafeteries, les botigues o els taxis els clients no són tan sols turistes”. Contradient la percepció que tenen algunes persones, especialment les que viuen en municipis turístics, Bòveda opina que el turisme no té un pes excessiu, ja que “el sector no rep cap mena d’estímul artificial, tret d’un IVA reduït, que el faci destacar per damunt d’altres sectors, ni tampoc un pla quinquennal que digui que l’activitat hagi d’arribar a certs objectius”. Per exemplificar-ho, compara el pes aproximat del 12% que té el turisme sobre el PIB català amb el d’altres zones, com les Balears o les Canàries, on oscil·la entre el 35% i el 40%. “A França –recorda Bóveda– a regions com la Provença hi representa un 20%.” Per l’expert del Col·legi d’Economistes, “el millor és que el mercat funcioni i que cadascú faci ús dels seus avantatges competitius”.
Això sí, aquest especialista considera que el sector “està exposat a certs perills, com ara una crisi sanitària”, i que d’aquesta en sorgirà “una selecció natural”. En altres paraules, Bóveda creu que les empreses que estiguin endeutades i no tinguin oportunitat de renegociar aquests crèdits patiran. Per aquest motiu, creu que l’única recepta aplicable és “una injecció decidida de diners del sector públic”. Per l’economista, “excepte els ERTO i els subsidis d’atur, no hi ha hagut ajudes significatives, i dels crèdits de l’ICO en trauran profit uns quants, però no pas la majoria”. Per tot plegat, conclou: “Si no hi ha un rescat dels sectors afectats per la crisi del turisme, els ERTO esdevindran atur i moltes empreses plegaran.”
Inestabilitat endèmica
Altres veus, en aquest cas des del món laboral, es mostren més crítiques amb la rellevància del turisme en el context econòmic global de Catalunya. José Antonio Pasadas, secretari de polítiques sectorials de la UGT, recorda que el seu sindicat, com d’altres, ha alertat sovint d’aquest decantament. I ho estan fent, diu, “des del 2012, quan es van començar a recuperar els volums d’ocupació postcrisi, en què vam veure que la creació de llocs de treball s’escorava cap al sector serveis, on s’inclouen l’hostaleria i el comerç, per exemple”. Aquest creixement, per Pasadas, va anar acompanyat d’una contractació inestable, temporal i parcial, que en el cas del sector turístic es veu agreujada per l’estacionalitat, centrada sobretot en els mesos estivals, que cada any es deixa notar en les dades de l’atur i de l’EPA.
“Si sumem el context de pandèmia a tota aquesta precarietat tenim la tempesta perfecta”, sentencia el portaveu sindical, que recorda que el volum més gran d’afectats per ERTO d’ençà que va començar la crisi sanitària s’ha produït precisament en l’hostaleria.
El sindicalista opina que s’imposa un canvi de model que doni més preponderància a la indústria, una pota del PIB molt menys vulnerable pel que fa als drets laborals, més regulats i controlats. “En canvi, les dades de contractació en la indústria estan per sota de les d’abans de la crisi del 2008”, lamenta, mentre que la recuperació s’ha fonamentat sobre els serveis, alguns, és cert, associats a la indústria. “Però en realitat s’ha tractat d’externalitzacions: són llocs de treball satèl·lits amb condicions laborals molt pitjors”, remarca.
“Tot plegat –sentencia Pasadas– ens fa sensibles a qualsevol canvi en l’economia i ens costarà sortir-nos-en si no s’aposta per un canvi de model productiu amb sectors més estables i estratègics, com la indústria i els serveis públics.”
Tant si el turisme és un atot econòmic com si és un taló d’Aquil·les, Jaume Martí, membre del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, recorda algunes dades rellevants. Si es calibra el turisme en el sentit ampli del concepte (és a dir, incloent-hi la repercussió en l’hostaleria, la restauració, els transports, les agències de viatges, el lloguer de vehicles, etcètera), fa un any representava un 13,5% de l’ocupació a Catalunya, és a dir, gairebé 470.000 persones. La taxa és superior al 12% aproximat que representa sobre el PIB, si no hi incloem els efectes indirectes, per exemple les primeres matèries que obté de l’agricultura o els béns immobles. “La diferència es deu –afirma Martí–al fet que la productivitat del sector és inferior a la mitjana de Catalunya, i per tant la contribució al PIB és inferior al percentatge de llocs de treball que s’hi generen.”
Panorama desolador
Queda clar que Catalunya és una potència turística, ja que concentra un 23,1% dels turistes estrangers de tot l’Estat i el mateix percentatge de la despesa que hi fan. L’oferta catalana d’establiments és vastíssima, uns 90.000, amb 1,1 milions de places d’allotjament, un terç de les quals són hotels. Per tots aquests espais l’any passat van fer-hi estada ni més ni menys que 26,1 milions de viatgers de l’Estat i internacionals, amb un total de pernoctacions que va superar els 84 milions. Fa un any, els visitants de fora de l’Estat van ser uns 19,4 milions, amb una despesa total de 21.325 milions d’euros, uns 197 euros per persona i dia, xifra que en aquell bon 2019 va pujar un 6,3% sobre el 2018.
Comparades amb el 2019, “un bon any turístic”, segons l’expert de la Cambra, les xifres d’enguany són colpidores. L’última dada de l’EPA indica que el segon trimestre s’hi havien perdut uns 70.000 llocs de treball respecte al primer. I les previsions no són pas falagueres. Tant l’OCDE com l’Organització Mundial del Turisme estimen que el 2020 hi haurà una caiguda d’aquest negoci d’un 60% a escala global. Més de prop, CaixaBank Research creu que a Catalunya la reculada del PIB turístic serà del 50%.
Avui s’espera que el PIB català caurà entre un 10% i un 12%, una tercera part del qual s’explicaria pel daltabaix turístic. Un forat que la mateixa consellera Àngels Chacón ja ha xifrat en uns 15.000 milions d’euros.
Simplement observant les dades del juny publicades per l’Idescat veiem que la caiguda en el nombre de viatgers ha estat del 93,7% interanual. Tan sols 144.000 persones, quan el juny de l’any passat van ser 2,3 milions. Això sí, amb un capgirament pel que fa a la proporció entre estatals i estrangers. Sigui per la promoció interna, per la por, la falta de diners o el seny de la ciutadania, el cas és que si l’any passat el viatger estatal era un 35%, enguany és el 75%, sobre xifres més minses, és clar. També ha caigut la despesa mitjana per persona: si aquest juny ha estat 507 euros, fa un any era de 1.155 euros.
Jaume Martí reflexiona sobre el que caldria fer per intentar parar el cop, amb diferents perspectives temporals: “A curt termini, demanar una reestructuració del sector és complicat, perquè el context actual és dramàtic i no hi ha ingressos.” Descartades les inversions per remodelar establiments o adquirir eines digitals, ara mateix només es pot pensar en pròrrogues d’ERTO, crèdits ICO i destinar esforços a implementar mesures d’higiene i distanciament, establir corredors segurs i fer molts controls per detectar possibles casos, perquè “s’entengui que som una destinació turística segura”, ja que els mapes de les restriccions que posen els altres països als viatgers arribats des de l’Estat espanyol són fèrries i desincentiven els turistes.
Millora a mitjà termini
Les estimacions de CaixaBank diuen que el turisme no recuperarà els nivells del 2019 fins al 2024 i que, com subratlla Martí, “hi haurà una sobrecapacitat del sector durant un temps, tot i que no hi haurà una patacada com la que va patir la construcció, amb la bombolla i sense perspectiva de compradors”. És a dir, que el sector turístic “no caurà de manera permanent”, afirma Martí, tot i que passarà una travessia del desert durant mesos o potser anys. Per això, indica, “és arriscat dir que cal canviar el model productiu perquè molta gent viu d’aquest sector”. “Tenim –continua l’economista de la Cambra– un avantatge competitiu, que són el territori i el clima, i no en podem renegar.”
Per Martí, més que no pas fer-li perdre pes relatiu sobre l’economia o l’ocupació, el que cal és reinventar el turisme perquè creixi en valor afegit i escali posicions en la cadena de valor, més enllà del sol i la platja: “Nínxols com la cultura, les experiències gastronòmiques, els congressos..., és important potenciar-los, com també el turisme d’interior, per descongestionar els pocs quilòmetres del litoral que concentren la major part dels viatgers”. Si es diversifica, el turisme també es desestacionalitzarà, un fet decisiu per a l’estabilitat laboral.
Altres modificacions que, a parer de Martí, farien bé al sector serien professionalitzar-lo amb més formació, incrementar les dimensions de les empreses, la digitalització, les campanyes sobre el compromís ambiental per evitar la imatge de turisme de masses i bescanviar-la per un de més ecològic, i, finalment, reconvertir els negocis que estan pensats exclusivament per als turistes, perquè diversifiquin la clientela pensant també en els ciutadans locals.
“Hi ha molta feina a fer”, recalca Martí. A curt termini, de moment, caldrà passar la maroma amb els ERTO, el finançament de l’ICO i ajuts puntuals, ja que fins al 2021 no arribaran les ajudes europees. Fins aleshores tocarà resistir.
