Hi ha dos fets ben coneguts: el turisme és una de les principals fonts de l’economia catalana i un dels sectors més afectats per la pandèmia. No diré que sigui el més afectat, però si el més visiblement afectat: alguns bars i molts hotels tancats i les terrasses buides o mig buides ens indiquen que el compte de resultats d’aquests negocis tancarà l’any amb resultats negatius, és a dir, amb pèrdues. Afegim ara altres característiques del sector:

La primera ha estat creada per la pandèmia. Els catalans que s’ho poden permetre viatgen a llocs exòtics o molt allunyats del nostre país, potser amb la creença errònia que com més lluny més bonic serà el paisatge: a Nova Zelanda, que són els antípodes de Catalunya, les illes del Carib, Alaska. Quan tornen saben dir “moltes gràcies” en nepalès, “passi-ho-bé” o “bon dia tingui” en xinès.

Aquest any no podran anar gaire lluny per culpa del coronavirus, però descobriran llocs meravellosos com el parc natural d’Aigüestortes i el Pedraforca, el vi del Priorat i les Terres de l’Ebre, que són a la cantonada però que no coneixien. Aquests estiu els establiments turístics catalans només podran comptar amb la gent del país.

Una segona característica, menys coneguda, és que Catalunya no disposa de cap gran empresa turística. La petita i mitjana empresa és la pròpia de Catalunya i el sector turístic no n’és l’excepció. L’establiment turístic català és l’hotel administrat per la tercera o quarta generació familiar que mai ha tingut la temptació d’obrir-ne un altre al poble del costat; el restaurant d’una família o d’una colla d’amics, que es proposa guanyar el Joc de cartes de TV3, la guingueta de la platja, en el qual pares i fills es tornen per fregir unes sardines que venen a uns clients en banyador.

Les petites i mitjanes empreses tenen avantatges, però els catalans en fem un gra massa. Sobretot quan el turisme ha de fer front a una crisi per culpa d’una pandèmia com la que patim, però també per un problema de guerra comercial o per una crisi general. La gran empresa turística té més possibilitats de superar-les. En primer lloc, perquè té més recursos –diners a la caixa o disponibilitat de crèdit bancari– i, si té una xarxa d’establiments, segur que n’hi haurà un que se’n sortirà millor que els altres, Aquesta característica té els seus misteris. Per exemple, fa alguns anys una mitjana empresa de la Garrotxa, d’aquest sector, es va establir a Palma. Actualment és una de les grans hoteleres de l’Estat i té alguns establiments a l’estranger

Visca la petita i la mitjana empresa catalana! A ella li devem una bona part de la nostra producció. Però no cal exagerar. La gran empresa necessita més recursos que els que pot proporcionar una sola família o una colla d’amics; una gran empresa exigeix la creació d’una estructura administrativa eficient i professional i no aquella en la qual una malaltia lleu dels responsable de torn es resol amb una trucada telefònica a l’amic o al fill perquè aquest es faci càrrec de la seva feina

El turisme obliga a parlar llengües que no són ni el català ni el castellà. Recordo una empresària empordanesa del sector del suro, que feia taps per a les ampolles de vi i de cava, que quan va haver de tancar el negoci es va establir en el sector turístic, en el qual va treure molt de partit del seu coneixement de l’anglès i de l’alemany, a més del francès, que domina tot empordanès. Potser seria bo que la crisi s’aprofités per aprendre idiomes. Si ho podem fer amb la llengua del client que no en sap ni un borrall de la nostra, potser farem una mica més de calaix.