El Congrés dels Dipu­tats ha apro­vat recent­ment per àmplia majo­ria el dic­ta­men de la comissió per a la recons­trucció social i econòmica dedi­cat a la salut i la sani­tat públi­ques. D’entre les pro­pos­tes pre­sen­ta­des, algu­nes de les quals ja fa anys que han estat plan­te­ja­des pels que hem defen­sat la neces­si­tat de refor­mar, total­ment o par­cial, el sis­tema de salut per ade­quar-lo a les noves neces­si­tats soci­als, demogràfiques, epi­de­miològiques i tec­nològiques, m’agra­da­ria par­lar de dues: la con­cepció cen­tra­lit­za­dora del Sis­tema Naci­o­nal de Salut quant a la seva gover­nança i la moda­li­tat de gestió que defensa tan allu­nyada de la rea­li­tat del sis­tema inte­gral d’uti­lit­zació pública de Cata­lu­nya (Sis­cat).

La pri­mera idea del dic­ta­men és que el Minis­teri de Sani­tat ha de sor­tir reforçat, idea força que es repe­teix en diver­ses oca­si­ons, en prin­cipi sem­bla que sense treure com­petències a les comu­ni­tats autònomes. Però la il·lusió s’acaba quan en el punt 4 es diu: reforçar el Minis­teri de Sani­tat perquè pugui acom­plir amb efec­ti­vi­tat les seves fun­ci­ons en un sis­tema des­cen­tra­lit­zat.

Pri­mer des­a­cord, el nos­tre Sis­tema Naci­o­nal de Salut no és un sis­tema únic des­cen­tra­lit­zat en 17 comu­ni­tats autònomes. S’acosta més a un sis­tema fede­ra­tiu que és la suma del Minis­teri de Sani­tat i les comu­ni­tats autònomes, cadascú amb les seves pròpies com­petències. Les de les comu­ni­tats autònomes són les assu­mi­des pels seus pro­pis esta­tuts d’auto­no­mia, i les del Minis­teri, que es redu­ei­xen a la sani­tat exte­rior, les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, la for­mació espe­ci­a­lit­zada en ciències de la salut, la política en matèria de farmàcia i l’ano­me­nada alta ins­pecció, i prou. Fins i tot la deter­mi­nació de la car­tera de ser­veis comuna no és com­petència seva sinó el Con­sejo Inter­ter­ri­to­rial, en el qual par­ti­ci­pen totes les comu­ni­tats autònomes que l’han d’acor­dar.

Aquesta pro­posta és dotar el minis­teri de recur­sos i de “capa­ci­tats”, tots sabem que és sinònim de com­petències, i si s’ha de dotar de més “capa­ci­tats” el minis­teri per reforçar el seu lide­ratge, això serà a costa de les com­petències d’altri. Digueu-me mal­pen­sat, però més de trenta-cinc anys pul·lulant per sis­tema de salut m’han ense­nyat a lle­gir entre línies. Una solució és reforçar el Con­sejo Inter­ter­ri­to­rial del Sis­tema Naci­o­nal de Salud, que com diu la llei de cohesió i qua­li­tat és el prin­ci­pal ins­tru­ment de con­fi­gu­ració del sis­tema i con­ver­tir-lo en el seu “govern fede­ral”, en el qual cadas­cun dels seus mem­bres esti­gui asse­gut exer­cint les seves pròpies com­petències amb una visió col·labo­ra­tiva i coo­pe­ra­dora, però no sub­or­di­nats al Minis­teri de Sani­tat.

L’altra pro­posta esgar­ri­fosa des del punt de vista del model sani­tari català és sobre el finançament de la recons­trucció. L’ade­quació del finançament a les neces­si­tats reals passa per un aug­ment dels recur­sos des­ti­nats al Sis­tema Naci­o­nal de Salut. Però uns quants, molts, sem­bla que no for­men part del sis­tema i que­da­ran exclo­sos del gau­di­ment d’aquest incre­ment perquè: “Todo el incre­mento se des­ti­nará a sani­dad pública de gestión directa.”

Recor­dem que a Cata­lu­nya, l’enti­tat proveïdora de gestió directa para­digmàtica és l’Ins­ti­tut Català de la Salut (ICS), a la qual acom­pa­nyen en aquesta moda­li­tat de gestió altres empre­ses públi­ques de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. En la con­cepció dels redac­tors del dic­ta­men, les fórmu­les de gestió directa són les que ges­ti­o­nen direc­ta­ment dels ser­veis autonòmics de salut. Els cen­tres de l’extint Insa­lud trans­fe­rits a les comu­ni­tats autònomes per enten­dre’ns ras i curt.

El sis­tema de salut a Cata­lu­nya s’ha desen­vo­lu­pat els últims qua­ranta anys de forma dife­rent, par­tint d’una llarga tra­dició que entronca amb la segona República, res­pec­tant la diver­si­tat històrica­ment arre­lada en la pro­visió de ser­veis que s’ha traduït en una presència molt impor­tant del sec­tor con­cer­tat ¿On eren els cen­tres de la Segu­re­tat Social, que van començar a aparèixer a mit­jans de la dècada dels cin­quanta del segle pas­sat, quan l’Hos­pi­tal de la Seu d’Urgell, per posar un sol exem­ple, pres­tava ja un ser­vei “públic” als pere­grins del camí de Sant Jaume al segle XI?

L’arqui­tec­tura del sis­tema d’uti­lit­zació pública s’ha cons­truït a par­tir d’un model que ha tin­gut com a base la col·labo­ració publi­co­pri­vada i la par­ti­ci­pació del món local en la pres­tació dels ser­veis de salut als ciu­ta­dans, per tant, basat en molt bona part en moda­li­tats de gestió no directa.

No té cap sen­tit i és un greuge com­pa­ra­tiu que mul­ti­tud de cen­tres sani­ta­ris de gestió indi­recta o con­junta, que com­po­nen el Ser­vei Català de la Salut, siguin exclo­sos i no es puguin bene­fi­ciar de l’aug­ment de recur­sos des­ti­nats a la sani­tat en l’etapa de recons­trucció, i a més suposa una vul­ne­ració del dret a l’equi­tat d’accés al sis­tema d’uti­lit­zació pública de la població dels ter­ri­to­ris en els quals aquests cen­tres no ges­ti­o­nats direc­ta­ment per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya ofe­rei­xen els seus ser­veis.