Escric aquest article acabant les vacances. Em fa una mica de mandra sortir al carrer amb la mascareta, que és evident que cal portar. Em pregunto si aquesta etapa de la vida em convertirà en una persona (més) introvertida… Serà la meva “nova normalitat”?

Quina expressió més curiosa aquesta de “nova normalitat”, oi? Em sorprèn la facilitat que tenim per adaptar-nos-hi, fent servir situacions expressades amb eufemismes. Busco a Google “nueva normalidad” i trobo 131 milions de resultats.

Sembla ser que té el seu origen en la crisi del 2008, encara que hi ha algunes entrades que expliquen que fins i tot és anterior. En resum, és un terme per descriure noves condicions, per fer entendre que alguna cosa que abans era estranya, esdevé o esdevindrà comuna. Podrien ser exemples de nova normalitat: els mileuristes, que després de la crisi del 2008, van passar de representar les persones amb menor retribució a simbolitzar el privilegi i a normalitzar la precarietat; les pesades cues a l’aeroport després dels atemptats de l’11-S, que en el meu cas fan que esculli una indumentària fàcil per passar el control d’embarcament... Sembla que aquesta “nova normalitat” gairebé sempre va cap a pitjor.

Tanmateix, hi ha “normalitats” que per desgràcia no són gaire noves. La covid-19 ha fet emergir l’iceberg de les desigualtats estructurals i ha evidenciat totes aquelles que estaven invisibilitzades o que semblaven superades. Però que quedi clar: no són noves.

Ja sabíem que les dones eren les que suportaven la majoria de treball de cures i domèstic, i amb la covid-19 han donat resposta a la seva feina remunerada alhora que cuidaven criatures sense escola o persones grans. Ja ho advertia l’Organització Internacional de Treball: les dones fan el 76% d’hores de treball no remunerat, el triple que els homes. El teletreball ha evidenciat que estem lluny de la corresponsabilitat entre dones i homes, i de nou han estat elles les que han suportat més càrrega.

També sabíem que “les feines de dones” no es consideren “treball” i que, per tant, sembla que no mereixen drets. Un exemple paradigmàtic són les treballadores de la llar, moltes de les quals no estan donades d’alta a la Seguretat Social i, per tant, no tenen cap dret laboral. Durant el confinament, no han pogut treballar i han quedat al marge de les ajudes.

I sí, d’aquesta ens en sortirem, no en tinc cap dubte, però també hem de tenir clar que serà gràcies a les dones, perquè la majoria de personal sanitari, social i d’atenció a les persones són dones: metgesses, infermeres, assistentes socials, psicòlogues… Tanmateix, en els mitjans de comunicació les persones expertes de nou han estat en la seva majoria homes i s’ha continuat parlant “de metges i d’infermeres”. Sense oblidar les netejadores o caixeres de supermercat, col·lectius feminitzats i amb salaris baixos. Així doncs, moltes de les professions més exposades al virus estan feminitzades.

El Fons Monetari Internacional feia constar recentment que un disseny adequat de polítiques que incorporin la perspectiva de gènere mitigaria els efectes negatius de la pandèmia, ja que els efectes de mesures ara temporals poden tenir un efecte perjudicial per a les dones a llarg termini. De tota manera sembla que, de nou, s’està obviant aquesta necessitat. Ja ens ho advertia la mestra Simone de Beauvoir: “No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai no es donen per adquirits. Heu de romandre vigilants durant tota la vostra vida.”