Opinió

Fusions bancàries inevitables

A casa nostra, incomprensiblement, la fusió no ha estat vista per alguns com el que és, l’absorció de Bankia per part de CaixaBank. Si ho entenguessin així, no hauríem sentit els gemecs per la pèrdua del “sistema financer català” (ara precisament?)

Fins ara hem escol­tat opi­ni­ons de tot tipus, i de tots els col·lec­tius vin­cu­lats, en relació amb l’encara pro­jecte de fusió entre Cai­xa­Bank i Bankia. Tro­bem a fal­tar escol­tar una gent molt obli­dada en les anàlisis i comen­ta­ris, però molt relle­vant en les dues enti­tats, com són els acci­o­nis­tes par­ti­cu­lars. En molts casos són estal­vi­a­dors sacri­fi­cats que pro­ba­ble­ment van seguir la reco­ma­nació de com­pra de la seva ofi­cina bancària. Des de les res­pec­ti­ves sor­ti­des a borsa, l’any 2011, els acci­o­nis­tes de Bankia no poden haver estat més baque­te­jats, i els de Cai­xa­bank, tot i haver tin­gut una bona ren­di­bi­li­tat per divi­dends, han vist com bai­xava el preu de l’acció des dels 4,89 de la sor­tida a borsa fins als 1,80/1,95 euros d’abans i després de l’anunci de la fusió. Com ho seria per a quasi tots els acci­o­nis­tes de bancs cotit­zats, aquí i arreu d’occi­dent, és lògic que les pers­pec­ti­ves d’aquesta fusió, i de les que indub­ta­ble­ment segui­ran, hagin estat un bany d’opti­misme i espe­rança per a aquests pati­dors estal­vi­a­dors. Només per ells, la fusió ja merei­xe­ria un apro­vat alt, però a més en aquest cas estem al davant d’una ope­ració cor­po­ra­tiva quasi ine­vi­ta­ble per molts motius.

En pri­mer lloc, el ren­di­ment empre­sa­rial de la banca és molt baix i tot indica que con­ti­nuarà així per molts anys, almenys els que duri l’actual política de tipus d’interès nuls o nega­tius que quasi impos­si­bi­li­ten l’obtenció de marge finan­cer. Si a això se li afe­geix l’arri­bada de la nova crisi, tot i no ser d’arrel finan­cera, aca­barà com­pro­me­tent la banca via moro­si­tat i la con­seqüent fre­nada cre­ditícia que com­por­ta­ran els impa­ga­ments.

Tenitn en compte això, el Banc Cen­tral Euro­peu, tot­po­derós sub­mi­nis­tra­dor de liqui­di­tat a les enti­tats de crèdit i als tre­sors, a més de super­vi­sor ban­cari de les grans enti­tats euro­pees, ha asse­nya­lat el camí de les fusi­ons. I és que amb la inca­pa­ci­tat de gene­rar majors ingres­sos i bene­fi­cis, només queda la reducció de cos­tos en estruc­tura (ofi­ci­nes i ser­veis cen­trals) inclo­ent la reducció de per­so­nal, que d’altra banda, des­gra­ci­a­da­ment, és sobrant atès l’allau digi­tal i robòtic a què està sotmès el sec­tor. Aques­tes fusi­ons serien més efi­ci­ents i no amenaçarien la com­petència en el mer­cat ban­cari si es fes­sin trans­na­ci­o­nal­ment, però la incom­pren­si­ble al·lèrgia a per­dre “cam­pi­ons naci­o­nals” en molts països les evita, de moment. En defi­ni­tiva, són fusi­ons dic­ta­des per evi­tar mals majors que en aquesta situ­ació de recessió econòmica serien molt dramàtics.

Fona­ments fràgils.

En segon lloc, les posi­ci­ons contràries o tan sols crítiques a les fusi­ons bancàries i en par­ti­cu­lar a la de Cai­xa­Bank i Bankia tenen uns fona­ments fràgils que més aviat s’han d’inter­pre­tar com enra­bi­a­des ideològiques. Al govern cen­tral, Pode­mos, el soci dels soci­a­lis­tes, es lamenta de la des­a­pa­rició de la uto­pia que havien bas­tit sobre dis­po­sar d’un banc públic a través de la majo­ria de què dis­po­sa­ven a Bankia. Mala pen­sada creure via­ble que en les actu­als cir­cumstàncies es pot fer banca “medi­a­tit­zada” pel govern i, per tant, encara menys ren­di­ble que la pri­vada. I no en par­lem si, a més, se li demana que torni el “préstec” de l’Estat amb un saldo actual d’uns 20.000 mili­ons. Afor­tu­na­da­ment, Nadia Calviño sap donar cops a la taula per fer callar babaus, com va demos­trar el maig pas­sat en negar-se a dur a terme la dero­gació de la reforma labo­ral que havien pac­tat amb Bildu i el mateix Pode­mos.

A casa nos­tra, incom­pren­si­ble­ment, la fusió no ha estat vista per alguns com el que és, l’absorció de Bankia per part de Cai­xa­Bank. Si ho enten­gues­sin així no hauríem sen­tit els gemecs per la pèrdua del “sis­tema finan­cer català” (ara pre­ci­sa­ment?). Si alguna opor­tu­ni­tat genera aquesta ope­ració cor­po­ra­tiva és la pos­si­bi­li­tat d’ampliar i reforçar la seu ope­ra­tiva de l’enti­tat resul­tant a Bar­ce­lona. Però ens ho hau­rem de gua­nyar amb seny, seducció empre­sa­rial i amb l’esta­bi­li­tat que tant ens falta. No se si tot­hom s’hi posarà o pre­fe­rirà seguir recla­mant recu­pe­rar la poc relle­vant seu social de València.

Només són per­ti­nents les veus que mani­fes­ten pre­o­cu­pació pel man­te­ni­ment de la sufi­ci­ent com­petència que efec­ti­va­ment no està garan­tida. I per cert, que es man­tin­gui depèn també de la nos­tra acti­tud com a con­su­mi­dors de ser­veis finan­cers: com­pa­rant, exi­gint i dedi­cant-nos més a les nos­tres finan­ces per­so­nals. En tot cas, seran els regu­la­dors els que ho hau­ran de pro­cu­rar perquè, de ben segur, això no pot pas­sar per sobre de les raons estric­ta­ment econòmiques i de ren­di­bi­li­tat que fan la fusió –més ben dit, les fusi­ons- ine­vi­ta­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.