El cèlebre economista britànic John M. Keynes va pronunciar la coneguda frase: “Si un ciutadà deu 1.000 lliures a un banc, el ciutadà té un problema. Si deu al banc 10 milions de lliures, qui té un problema és el banc.” Amb l’assumpte que ens ocupa avui, bé que hi podríem fer una comparació, ja que parafrasejant Keynes podem dir: “Si deus 1.000 euros a Hisenda, tens un problema; però si li deus més de 15 milions d’euros, el problema el té Hisenda per cobrar-los.”

L’anterior ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va emprendre fa anys una implacable croada contra els defraudadors fiscals i morosos de l’Estat espanyol. En aquest marc de lluita contra el frau tributari, va aconseguir que la Llei 34/2015, de 21 de setembre, que va modificar la llei general tributària, afegís l’article 95 bis, referent a la “publicitat de situacions d’incompliment rellevant de les obligacions tributàries”. Gràcies a aquesta norma fiscal, l’Agència Tributària pot publicar periòdicament la llista comprensiva dels deutors a la Hisenda Pública per deutes i sancions pendents de pagament que superen l’import d’1 milió d’euros i no es troben ni suspeses ni ajornades. L’objectiu de Montoro era que aquesta mesura publicitària coercitiva servís perquè els deutors morosos i defraudadors es posessin al dia amb Hisenda.

El que més atenció ha despertat de la llista de deutors de la hisenda pública han estat els noms de determinades personalitats i personatges famosos ben coneguts pel públic. No obstant això, el morós número 1 en el rànquing de persones físiques és un septuagenari que es diu Agapito García Sánchez. Aquest empresari era un desconegut per a l’opinió pública fins que les seves dades van aparèixer en la llista de l’Agència Tributària, i si no fos pel seu peculiar nom de pila, segurament hauria passat desapercebut. Ara bé, amb un import de gairebé 16 milions d’euros de deute, ha superat tots els famosos i fins i tot ha deixat enrere el mateix Mario Conde, que en el rànquing d’Hisenda no arriba als 13 milions d’euros.

S’ha de tenir en compte que s’entén per frau fiscal qualsevol conducta de l’obligat tributari que, vulnerant un precepte tributari, suposi un perjudici econòmic per a la hisenda pública. Aquesta conducta pot ser perseguida o bé per la via administrativa per l’Agència d’Administració Tributària o bé per la via penal. Quan supera la quantia de 120.000 euros es considera delicte fiscal i hi pot haver penes privatives de llibertat, mentre que quan no la supera es tramita com a infracció administrativa i se sanciona amb multes. Ara bé, molta gent desconeix que el nostre Codi Penal tipifica els delictes contra la hisenda pública. La conducta típica consisteix en una acció destinada a defraudar la hisenda pública que, segons el Tribunal Suprem, és una mica més que deixar de pagar, ja que implica un cert component d’artifici, ardit o engany. A més, el Tribunal Suprem, en una sentència del 2005, va assenyalar que qualsevol frau tributari suposa un greu atemptat contra els principis constitucionals que imposen la real i lleial contribució al sosteniment dels serveis socials i a les càrregues públiques i que no pot oblidar-se que la justificació de la pena específica radica en la inadmissible vulneració dels principis de solidaritat tributària inexcusables en una societat democràtica.