El major morós d’hisenda, absolt de delicte fiscal

El cèlebre eco­no­mista britànic John M. Key­nes va pro­nun­ciar la cone­guda frase: “Si un ciu­tadà deu 1.000 lliu­res a un banc, el ciu­tadà té un pro­blema. Si deu al banc 10 mili­ons de lliu­res, qui té un pro­blema és el banc.” Amb l’assumpte que ens ocupa avui, bé que hi podríem fer una com­pa­ració, ja que para­fra­se­jant Key­nes podem dir: “Si deus 1.000 euros a Hisenda, tens un pro­blema; però si li deus més de 15 mili­ons d’euros, el pro­blema el té Hisenda per cobrar-los.”

L’ante­rior minis­tre d’Hisenda, Cristóbal Mon­toro, va empren­dre fa anys una impla­ca­ble cro­ada con­tra els defrau­da­dors fis­cals i moro­sos de l’Estat espa­nyol. En aquest marc de lluita con­tra el frau tri­bu­tari, va acon­se­guir que la Llei 34/2015, de 21 de setem­bre, que va modi­fi­car la llei gene­ral tri­butària, afegís l’arti­cle 95 bis, refe­rent a la “publi­ci­tat de situ­a­ci­ons d’incom­pli­ment relle­vant de les obli­ga­ci­ons tri­butàries”. Gràcies a aquesta norma fis­cal, l’Agència Tri­butària pot publi­car periòdica­ment la llista com­pren­siva dels deu­tors a la Hisenda Pública per deu­tes i san­ci­ons pen­dents de paga­ment que superen l’import d’1 milió d’euros i no es tro­ben ni sus­pe­ses ni ajor­na­des. L’objec­tiu de Mon­toro era que aquesta mesura publi­citària coer­ci­tiva servís perquè els deu­tors moro­sos i defrau­da­dors es poses­sin al dia amb Hisenda.

El que més atenció ha des­per­tat de la llista de deu­tors de la hisenda pública han estat els noms de deter­mi­na­des per­so­na­li­tats i per­so­nat­ges famo­sos ben cone­guts pel públic. No obs­tant això, el morós número 1 en el rànquing de per­so­nes físiques és un sep­tu­a­ge­nari que es diu Aga­pito García Sánchez. Aquest empre­sari era un des­co­ne­gut per a l’opinió pública fins que les seves dades van aparèixer en la llista de l’Agència Tri­butària, i si no fos pel seu pecu­liar nom de pila, segu­ra­ment hau­ria pas­sat des­a­per­ce­but. Ara bé, amb un import de gai­rebé 16 mili­ons d’euros de deute, ha superat tots els famo­sos i fins i tot ha dei­xat enrere el mateix Mario Conde, que en el rànquing d’Hisenda no arriba als 13 mili­ons d’euros.

S’ha de tenir en compte que s’entén per frau fis­cal qual­se­vol con­ducta de l’obli­gat tri­bu­tari que, vul­ne­rant un pre­cepte tri­bu­tari, suposi un per­ju­dici econòmic per a la hisenda pública. Aquesta con­ducta pot ser per­se­guida o bé per la via admi­nis­tra­tiva per l’Agència d’Admi­nis­tració Tri­butària o bé per la via penal. Quan supera la quan­tia de 120.000 euros es con­si­dera delicte fis­cal i hi pot haver penes pri­va­ti­ves de lli­ber­tat, men­tre que quan no la supera es tra­mita com a infracció admi­nis­tra­tiva i se san­ci­ona amb mul­tes. Ara bé, molta gent des­co­neix que el nos­tre Codi Penal tipi­fica els delic­tes con­tra la hisenda pública. La con­ducta típica con­sis­teix en una acció des­ti­nada a defrau­dar la hisenda pública que, segons el Tri­bu­nal Suprem, és una mica més que dei­xar de pagar, ja que implica un cert com­po­nent d’arti­fici, ardit o engany. A més, el Tri­bu­nal Suprem, en una sentència del 2005, va asse­nya­lar que qual­se­vol frau tri­bu­tari suposa un greu atemp­tat con­tra els prin­ci­pis cons­ti­tu­ci­o­nals que impo­sen la real i lle­ial con­tri­bució al sos­te­ni­ment dels ser­veis soci­als i a les càrre­gues públi­ques i que no pot obli­dar-se que la jus­ti­fi­cació de la pena específica radica en la inad­mis­si­ble vul­ne­ració dels prin­ci­pis de soli­da­ri­tat tri­butària inex­cu­sa­bles en una soci­e­tat democràtica.