Les eleccions presidencials nord-americanes han posat en relleu la gran divisió que hi ha al país, segons les preferències republicanes o demòcrates de la població. No és res de nou. La divisió ja fa molt temps que hi és. Per això hi ha tants estats blau demòcrata que no canvien mai de color i tants de vermell republicà que tampoc ho fan.

Les preferències de vot, segons l’edat, l’origen, la formació acadèmica i el comtat on es viu és perfectament previsible. Segons una enquesta publicada ahir pel diari The New York Times, Donald Trump té més suports entre els homes que entre les dones, és el preferit de la població blanca (el 57% ha votat el candidat republicà i el 42%, el demòcrata) i no té res a fer amb els negres, només el 12% li donen suport.

Com era de preveure, també la població hispana s’inclina més pels demòcrates (un 66% contra el 32% que prefereix els republicans), però, curiosament, ha estat aquest segment de població el que, des de dimarts al vespre (dimecres a la matinada a Catalunya) va mantenir les opcions de Trump de conservar la Casa Blanca.

Els salvadors (ja veurem si definitius o momentanis) del president van ser la població llatinoamericana de Miami (bàsicament d’origen cubà i veneçolà), que van facilitar la victòria inapel·lable de Trump a Florida. Es tracta de ciutadans fugits del règim cubà i de la chavista Veneçuela de Nicolás Maduro, que el cap de la Casa Blanca Blanca fa molt de temps que s’està guanyant amb els seus advertiments constants contra el règim socialista en el qual poden caure els Estats Units en cas de victòria de l’“esquerra radical” del Partit Demòcrata.

Ben diferent ha estat el comportament electoral dels hispans procedents de Mèxic i d’altres països de l’Amèrica Central, que ja des de la campanya presidencial del 2016 Trump havia tractat de potencials criminals. L’hostilitat de l’administració republicana contra els immigrants d’aquests països, als qui pràcticament ha barrat el pas al país i el dret d’asil, ha portat els qui sí que tenien la ciutadania nord-americana i dret al vot a donar el sufragi a Biden.

La poca capacitat d’atracció de les minories, cada cop menys minoritàries, del Partit Republicà ve de lluny. De fet, els responsables de la formació s’havien proposat capgirar la imatge hostil que desprenien cap a aquests segments de la població per evitar que el partit de l’elefant fos només un catau de vells blancs. Entre el 2009 i el 2011, fins i tot van tenir de president del Comitè Nacional Republicà Michael Steele, el primer negre a assolir aquest càrrec.

La irrupció de Trump com a nominat republicà a la Casa Blanca per a les eleccions del 2016, però, va canviar del tot el panorama. Trump, amb la seva personalitat abassegadora i la poca propensió al treball en equip, va esborrar el Partit Republicà del mapa. El partit es va convertir en una eina logística per satisfer les necessitats del nou líder, que, a més, tenia una estratègia que anava en sentit oposat a l’acostament a les minories.

Trump es va centrar a guanyar els vots de la classe treballadora blanca amb la promesa que retornaria al país l’esplendor industrial de fa dècades, quan els joves tenien la vida assegurada treballant a la fàbrica manufacturera del costat de casa. El president va captar el malestar latent amb la nova societat globalitzada d’una part molt important de la població i, fins i tot, va atiar-ne els baixos instints amb una connivència implícita amb alguns grups d’extrema dreta.

Convertit en un ídol, Trump ha aconseguit mobilitzar aquesta part de la població, i molta d’altra, de manera que ha contrarestat, en bona part, la resposta de les minories, particularment la negra, molt sensibilitzada contra el racisme arran dels darrers capítols de violència policial. El resultat: una participació rècord que accentua encara més les profundes divisions que hi ha al país.