Opinió

La muntanya i el ratolí

Cal destacar la voluntat de mantenir el poder adquisitiu de les pensions tot acoblant-les a l’evolució del cost de la vida, mesurat per l’IPC

Cai­xa­Bank, 8.000 o 10.000. Saba­dell, 1.800 i San­tan­der, 3.000. Són els tre­ba­lla­dors de les enti­tats finan­ce­res que es pre­veu que seran aco­mi­a­dats a curt ter­mini. La crisi del 2008 va dei­xar al car­rer 100.000 per­so­nes, mol­tes d’elles amb jubi­la­ci­ons anti­ci­pa­des com­ple­men­ta­des per l’enti­tat finan­cera amb prou gene­ro­si­tat perquè els con­flic­tes no fos­sin exces­sius. I, així, les grans empre­ses energètiques, de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons i mol­tes altres.

La jubi­lació anti­ci­pada ha estat des de fa anys la sor­tida menys traumàtica per a molts tre­ba­lla­dors sobrants. La via­bi­li­tat o els bene­fi­cis de mol­tes grans empre­ses es fona­men­ten en els ajus­ta­ments de plan­ti­lla més enve­llida, amb sala­ris més alts –ni que sigui per anti­gui­tat- i que es con­si­dera que poden adap­tar-se menys al canvi tec­nològic i a la fle­xi­bi­li­tat de fun­ci­ons. Així, mal­grat que l’edat teòrica de jubi­lació va allar­gant-se, a base d’un tri­mes­tre addi­ci­o­nal per any fins als 67 anys pre­vis­tos per al 2027, l’edat real -64,4 anys a hores d’ara- con­ti­nua per sota i la càrrega addi­ci­o­nal que ha de supor­tar el sis­tema de la Segu­re­tat Social és més ele­vada.

Com no podia ser d’altra manera, una de les reco­ma­na­ci­ons acor­da­des en la comissió de for­ces polítiques per revi­sar els famo­sos Pac­tes de Toledo ha estat acos­tar l’edat real de jubi­lació a l’edat teòrica. Però els plans d’aco­mi­a­da­ments de la banca i de les grans empre­ses con­ti­nuen com si sen­tis­sin ploure.

Hi ha qui diu que la mun­ta­nya -qua­tre anys de dis­cus­si­ons de les for­ces polítiques- ha parit un ratolí, una reforma molt migrada del sis­tema actual de pen­si­ons per asse­gu­rar-ne la via­bi­li­tat futura. Pot­ser no hi ha grans can­vis. El pro­blema és si es duran a terme, com l’ajus­ta­ment de la jubi­lació anti­ci­pada a l’edat legal.

L’altre gran ele­ment amb poten­cial per cap­gi­rar el dèficit actual dels comp­tes de la Segu­re­tat Social és que aquesta no es faci càrrec de pres­ta­ci­ons com ara les polítiques de pro­moció de l’ocu­pació -siguin per a deter­mi­nats sec­tors o col·lec­tius de tre­ba­lla­dors- o de pres­ta­ci­ons fami­li­ars -mater­ni­tat o pater­ni­tat... Són vora 23.000 M€, un 14% de la des­pesa de la Segu­re­tat Social.

Aques­tes polítiques sem­pre es basen en el fet de reduir o eli­mi­nar les quo­tes a la Segu­re­tat Social i ara es pro­posa que les paguin a càrrec dels pres­su­pos­tos gene­rals. Uns pres­su­pos­tos que no des­can­sen només sobre les ren­des del tre­ball -com les quo­tes soci­als-, sinó que tenen un caràcter més de redis­tri­bució i es finan­cen també amb el con­sum -IVA i impos­tos espe­ci­als- i els bene­fi­cis empre­sa­ri­als.

Final­ment, cal des­ta­car la volun­tat de man­te­nir el poder adqui­si­tiu de les pen­si­ons tot aco­blant-les a l’evo­lució del cost de la vida, mesu­rat per l’IPC. És un canvi cab­dal res­pecte a la dar­rera reforma de Rajoy, que pre­veia aug­ments del 0,25% cada any. A Europa bufen nous vents per fina­lit­zar l’etapa d’aus­te­ri­tat i afron­tar les emergències soci­als deri­va­des de la covid. Vents que sem­bla que també han afec­tat les pen­si­ons. Si l’evo­lució dels comp­tes públics i dels mer­cats finan­cers no ho tomba més d’hora que tard, pot­ser sí que, dis­cre­ta­ment aquesta vegada, la mun­ta­nya no ha parit un ratolí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.