La gran patacada demòcrata en les eleccions de fa quatre anys es va centrar bàsicament en la pèrdua d’un sector demogràfic cabdal: la classe obrera del mitjà oest, que, seduïda pels cants de sirena de recuperació industrial de Donald Trump, va girar-los l’esquena i va abraçar el populisme del llavors magnat immobiliari. Va ser una derrota per la mínima, de poc més de 77.000 vots en tres estats, però suficient per fer miques el somni de Hillary Clinton.

Els demòcrates tenien entre cella i cella reconstruir un “mur blau” als estats de Wisconsin, Michigan i Pennsilvània que els fes tornar a les essències del partit. Tornant a erigir-se en el partit de la classe obrera, recuperant l’hegemonia al “cinturó de l’òxid”, les possibilitats de triomf eren màximes.

Joe Biden era el candidat ideal per aconseguir-ho, o com a mínim així ho creia el partit Demòcrata. Fill de Scranton (Pennsilvània), cor de la zona industrial, durant la seva carrera política sempre havia aprofitat les seves arrels per mostrar-se com algú proper a la causa obrera i també als sindicats. Unint-ho al seu do per a la política de proximitat, l’estratègia ha sortit perfectament: ara per ara, Biden ha aconseguit a aquests tres estats 200.000 vots més que Trump.

Tornar-los a pintar de color blau era pràcticament indispensable per tenir algun somni de poder entrar altre cop a la Casa Blanca.