Focus

Podrem pagar la factura de la covid?

El forat econòmic que deixarà la pandèmia en les arques públiques obligarà a abordar la reforma del sistema tributari. El gran repte és combatre l’elusió fiscal de les grans corporacions i les grans fortunes que paguen poc

L’economia informal suposa una pèrdua de 28.320 milions
La cistella dels impostos ha perdut progressivitat en els últims anys
La bretxa de la pressió fiscal amb l’eurozona és de 6,4 punts del PIB
Els beneficis fiscals no tenen cap seguiment per part de l’administració
Les empreses que més guanyen acaben pagant menys impostos

La crisi de la covid-19 ens ha aga­fat mal pre­pa­rats, i no només des del punt de vista sani­tari, sinó també des de la pers­pec­tiva de les finan­ces públi­ques, amb un dèficit per­sis­tent i un endeu­ta­ment des­bor­dat que la pandèmia agreu­jarà. La soli­da­ri­tat euro­pea ens aju­darà a afron­tar la situ­ació, però cal desen­vo­lu­par una res­posta fis­cal apro­pi­ada per, en un pri­mer moment, dis­tri­buir els cos­tos soci­als d’aquesta crisi que ha col­pe­jat més uns que d’altres, i, poste­ri­or­ment, donar a llum un nou sis­tema tri­bu­tari que per­meti afron­tar la recu­pe­ració sobre bases sane­ja­des, esta­bles i jus­tes.

Pre­ci­sa­ment, la justícia fis­cal serà un dels grans cavalls de bata­lla, i no només a l’Estat espa­nyol. Un dels grans rep­tes com­par­tits amb la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal és el dete­ri­o­ra­ment de les bases impo­sa­bles com a con­seqüència de l’enorme capa­ci­tat de les grans for­tu­nes i dels grans grups mul­ti­na­ci­o­nals d’elu­dir les seves obli­ga­ci­ons fis­cals movent els bene­fi­cis aquí i allà per rebai­xar la fac­tura. Es cal­cula que cada any els estats dei­xen d’ingres­sar entre 245.000 i 360.000 mili­ons d’euros (segons la font) per elusió fis­cal, diners que no van ni a sani­tat, ni a edu­cació, ni a infra­es­truc­tu­res.

La manera d’abor­dar aquesta reforma -la con­jun­tu­ral i l’estruc­tu­ral- i el calen­dari d’exe­cució són aspec­tes clau. En un moment en què mol­tes empre­ses i famílies estan amb l’aigua al coll, difícil­ment s’enten­dria que ara es pren­gues­sin segons qui­nes deci­si­ons.

Els impos­tos són un tema polèmic, sen­si­ble, car­re­gat d’ide­o­lo­gia i que també des­til·la iden­ti­tat. “La fis­ca­li­tat és un ins­tru­ment que explica la relació i el paper del sec­tor públic en un ter­ri­tori”, diu José María Durán-Cabré, direc­tor de l’Ins­ti­tut d’Eco­no­mia de Bar­ce­lona (IEB). “La fis­ca­li­tat dimen­si­ona l’estat”, pre­cisa Ricard Bellera, secre­tari de tre­ball i eco­no­mia de CCOO Cata­lu­nya, per a qui els impos­tos són la veri­ta­ble pedra de toc: “És la fis­ca­li­tat, imbècil!”, diu adap­tant la famosa expressió de l’asses­sor de cam­pa­nya de Bill Clin­ton, James Car­vi­lle.

Cer­ta­ment, la hisenda pública -què s’ingressa i com- i els pres­su­pos­tos gene­rals -què es gasta i com- són les dues grans palan­ques amb què l’Estat expressa la seva força, i aquest és el ter­reny de joc dels can­vis. La sobi­ra­nia fis­cal de Cata­lu­nya és molt limi­tada: la Gene­ra­li­tat només recapta poc més del 5% dels impos­tos que paguem els cata­lans.

Ingres­sos i des­pe­ses són dues cares de la mateixa moneda. Davant un saldo nega­tiu, hom pot dir que s’està ingres­sant poc o bé que s’està gas­tant massa. O les dues coses alhora. Mal­grat algu­nes evidències científiques, la ide­o­lo­gia sol expli­car la manera dife­rent de veure-ho i també d’abor­dar-ho: es diu que apu­jar impos­tos és d’esquer­res i abai­xar-los, de dre­tes.

Més enllà de les cre­en­ces, hi ha espai per a les cer­te­ses. Per exem­ple, la con­tri­bució fis­cal, també ano­me­nada pressió fis­cal –el pes de la recap­tació dels impos­tos i de les con­tri­bu­ci­ons soci­als res­pecte al PIB- a Espa­nya és infe­rior que a la mit­jana de l’euro­zona. Segons Euros­tat, del 35,2% i del 41,6%, res­pec­ti­va­ment (2019). La bretxa de 6,4 punts entre l’Estat espa­nyol i els socis de l’euro repre­senta uns 80.000 mili­ons d’euros menys d’ingres­sos. Cal pen­sar que el govern de Pedro Sánchez pre­veu tan­car el 2020 amb un dèficit de l’11,3%. Una pri­mera con­clusió és que, amb una pressió simi­lar a la de la mit­jana d’Europa, el pro­blema seria d’una dimensió molt menor.

Això res­pecte a la riquesa decla­rada; si es té en compte l’eco­no­mia sub­mer­gida la bretxa seria més gran, perquè aquí també és més gran. Gestha, el sin­di­cat de tècnics del Minis­teri d’Hisenda, n’acaba de fer una esti­mació a par­tir de la mit­jana pon­de­rada entre els anys 1991 i 2015 i con­clou que repre­sen­ta­ria el 24,52% del PIB, al davant del 16,6% de l’euro­zona. Ara bé, el càlcul de l’eco­no­mia sub­mer­gida pre­senta molts pro­ble­mes de meto­do­lo­gia, segons pun­tu­a­litza l’Agència Tri­butària (AEAT) en el seu pla estratègic 2020-23. En un intent per esti­mar la dimensió real del pro­blema, dona cre­di­bi­li­tat a un estudi de l’FMI que la situa en l’11,2% del PIB a l’Estat. A efec­tes de cal­cu­lar l’impacte nega­tiu per a les arques públi­ques, opta per con­si­de­rar que només el 60% serien les acti­vi­tats sus­cep­ti­bles de gene­rar ingres­sos tri­bu­ta­ris en cas que aflo­res­sin; així doncs, el 6,7% del PIB. Apli­cant la pressió fis­cal, que com hem vist és del 35,2%, el per­cen­tatge es rebaixa al 2,36% per a totes les admi­nis­tra­ci­ons, és a dir, 28.320 mili­ons d’euros, una mei­tat és res­pon­sa­bi­li­tat de l’AEAT i l’altra, de la resta d’admi­nis­tra­ci­ons.

Però no cal mirar fora de la llei per tro­bar coses que no qua­dren. Per exem­ple, la diferència que hi ha entre els tipus nomi­nals dels impos­tos i els efec­tius. Els nomi­nals són la taxa per­cen­tual que la llei diu que s’ha de gra­var a la base impo­sa­ble de les per­so­nes i de les empre­ses, que a l’Estat espa­nyol són iguals o supe­ri­ors a les que hi ha a Europa. Els efec­tius són les taxes que real­ment s’aca­ben apli­cant de mit­jana (després de des­comp­tar les boni­fi­ca­ci­ons, exemp­ci­ons i altres bene­fi­cis fis­cals), que són infe­ri­ors. En l’exer­cici fis­cal 2019, el tipus efec­tiu de l’IRPF va ser del 12,8%; el de l’IVA, del 15,3%, i el de soci­e­tats, del 20,6%. Cal pen­sar que el tipus nomi­nal de l’impost de soci­e­tats, el que grava els bene­fi­cis de les empre­ses, és del 25% -i del 30% en el cas dels bancs i les petro­li­e­res-. Un estudi recent de l’AEAT sobre aquest impost amb dades del 2018 asse­nyala que el tipus efec­tiu de les grans empre­ses acaba sent del 19,82%; de les mit­ja­nes, del 21,66%; de les peti­tes, del 23,18%, i de les micro­em­pre­ses, del 23,19%. Aquell any, el tipus efec­tiu mitjà va ser del 21,48%. Aques­tes dades són les que por­ten alguns experts a par­lar de la “regres­si­vi­tat” de l’impost de soci­e­tats, perquè el per­cen­tatge de recap­tació cau a mesura que l’empresa fac­tura més. El man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal és just el con­trari: qui més té, més hau­ria de pagar pro­por­ci­o­nal­ment.

Els bene­fi­cis fis­cals han estat objecte d’inves­ti­gació per part de l’Airef (l’Auto­ri­tat Inde­pen­dent de Res­pon­sa­bi­li­tat Fis­cal), que ha esti­mat que supo­sen un cost fis­cal d’uns 60.000 mili­ons d’euros l’any per al con­junt de les admi­nis­tra­ci­ons, dels quals dues ter­ce­res parts cor­res­po­nen a l’IVA. Els bene­fi­cis fis­cals (exemp­ci­ons, tipus reduïts, dis­mi­nu­ci­ons o deduc­ci­ons de la quota, etc.) són ins­tru­ments de la política per acon­se­guir deter­mi­nats objec­tius econòmics o soci­als. Ara bé, el cert és que encara fan més com­plex i opac el sis­tema tri­bu­tari, res­ten capa­ci­tat recap­tatòria, poden neu­tra­lit­zar la pro­gres­si­vi­tat, com s’ha vist i, en alguns casos, tenen una eficàcia dub­tosa.

La Pla­ta­forma per una Fis­ca­li­tat Justa, Ambi­en­tal i Solidària, un col·lec­tiu de per­so­nes i enti­tats amoïnades pel que con­si­de­ren la deriva regres­siva i injusta del sis­tema tri­bu­tari espa­nyol, ja fa temps que ha posat el punt de mira en els bene­fi­cis fis­cals: “Nosal­tres denun­ciem que hi ha un gran des­con­trol, falta de trans­parència i que ningú ren­deix comp­tes d’aquest forat; és incon­ce­bi­ble que no es faci un segui­ment de tots i cadas­cun dels bene­fi­cis, ni una ava­lu­ació anual d’impacte per veure si han estat els espe­rats i fer cor­rec­ci­ons, si cal”, diu el por­ta­veu Xavier Martínez. Aquesta pla­ta­forma ha estu­diat alguns dels bene­fi­cis i denun­cia qüesti­ons com ara que alguns per­me­tin l’engi­nye­ria fis­cal de les empre­ses o, en el cas de l’impost sobre suc­ces­si­ons i dona­ci­ons -cedit a les comu­ni­tats autònomes-, que “els bene­fi­cis fis­cals en el seu con­junt ultra­pas­sen fins i tot el nivell de recap­tació espe­rat de l’impost (sobre un pres­su­post de 436 mili­ons d’euros els bene­fi­cis són un 325% més ele­vats)”.

Sense segui­ment per part de les admi­nis­tra­ci­ons, l’Airef, que és una ins­ti­tució pública inde­pen­dent, també ha estu­diat un total de tretze bene­fi­cis fis­cals i n’ha qüesti­o­nat alguns com ara el rela­tiu a les apor­ta­ci­ons a sis­te­mes de pre­visió social en l’IRPF, perquè no està ali­neat amb l’objec­tiu d’incen­ti­var l’estalvi a llarg ter­mini, que ara es modi­fi­carà en la llei de pres­su­pos­tos apro­vada recent­ment (vegeu la peça de la plana 5).

“No s’han eli­mi­nat tots, però molts sí”, con­clou Martínez. Duran-Cabré recorda que el punt de par­tida dels bene­fi­cis fis­cals sol ser la inter­venció de lob­bies econòmics o de col·lec­tius soci­als que plan­te­gen rei­vin­di­ca­ci­ons per acon­se­guir avan­tat­ges: “Quan s’apli­quen deter­mi­na­des exemp­ci­ons o reduc­ci­ons de tipus, la lec­tura que s’ha de fer és que allò que no paguen uns, ho hau­ran de pagar uns altres.”

Quan la cobdícia és molt gran, no n’hi ha prou amb esprémer la lli­mona dels bene­fi­cis fis­cals. Ales­ho­res, entra en joc l’elusió fis­cal, que és una manera agres­siva d’esqui­var les obli­ga­ci­ons fis­cals tro­bant esclet­xes a la nor­ma­tiva, que en l’àmbit inter­na­ci­o­nal són mol­tes. “Els forats de les lleis no són fruit de l’error, estan dis­se­nyats a consciència pel legis­la­dor i amb l’ajuda dels matei­xos tècnics que després asses­so­ren les empre­ses”, es queixa Martínez. Les por­tes giratòries entre el poder polític i econòmic també ali­men­ten les sos­pi­tes de con­nivència.

En tot cas, l’elusió fis­cal és nova­ment un ter­reny en què es mouen molt bé aquells que s’ho poden per­me­tre perquè tenen accés als millors experts en engi­nye­ria comp­ta­ble, bàsica­ment les grans mul­ti­na­ci­o­nals i les grans for­tu­nes. “Afecta tot­hom perquè llas­ten els comp­tes públics i és injust perquè elu­deix qui pot, no qui vol”, diu Bellera. L’elusió fis­cal s’ha con­ver­tit en una bola de neu de grans pro­por­ci­ons que es va fent cada vegada més gran i ha pas­sat a ser un pro­blema d’escala glo­bal. Joan Maria Gimeno, pre­si­dent de la comissió eco­no­mi­co­fis­cal de la patro­nal Pimec, des­criu la situ­ació actual com un món amb dues rea­li­tats paral·leles; d’una banda, la que con­for­men els tre­ba­lla­dors i les empre­ses que es mouen en l’eco­no­mia tra­di­ci­o­nal, sobre els quals s’exer­ceix un alt grau de con­trol i per als quals qual­se­vol actu­ació inter­na­ci­o­nal suposa un enorme esforç econòmic i burocràtic; d’una altra, una rea­li­tat paral·lela, amb actors cor­po­ra­tius o par­ti­cu­lars que es des­pla­cen pel món amb molta lli­ber­tat, elu­dint les res­pon­sa­bi­li­tats fis­cals amb total impu­ni­tat. “La tasca d’ins­pecció de l’Agència Tri­butària es limita als que tenen més a mà”, es lamenta Gimeno.

Hi ha orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals que tre­ba­llen per donar a conèixer el pro­blema de l’elusió fis­cal, com ara Tax Jus­tice Network que acaba de pre­sen­tar l’informe El estado de la jus­ti­cia fis­cal 2020 , que xifra en 4.377 mili­ons de dòlars (3.685 mili­ons d’euros) les pèrdues fis­cals de l’Estat espa­nyol per aquest abús. És una apro­xi­mació perquè és difícil quan­ti­fi­car la dimensió real del pro­blema.

Frau fis­cal.

El frau fis­cal i la manera de com­ba­tre’l és el que més con­sens sus­cita. “S’han de redo­blar els esforços en la lluita con­tra el gran frau fis­cal, i això vol dir inver­tir més en recur­sos per a la ins­pecció, no pot ser que l’admi­nis­tració s’acar­nissi amb el petit con­tri­bu­ent perquè es més fàcil”, es queixa Carme Jover, vice­pre­si­denta dels fis­ca­lis­tes del Col·legi d’Eco­no­mis­tes de Cata­lu­nya. Els matei­xos tècnics tri­bu­ta­ris d’Hisenda són els pri­mers que es reco­nei­xen la seva impotència davant del gran frau i man­te­nen una estratègia de rei­vin­di­cació cons­tant de més recur­sos. Apro­fi­tant la tra­mi­tació del pro­jecte de llei de mesu­res de pre­venció i lluita con­tra el frau fis­cal, apro­vat pel Con­sell de Minis­tres el 13 d’octu­bre pas­sat, han recor­dat que el frau suposa per a les arques públi­ques unes pèrdues de 91.600 mili­ons d’euros, 60.600 mili­ons en impos­tos eva­dits i 31.000 mili­ons en quo­tes defrau­da­des a la Segu­re­tat Social. La llei pre­veu l’endu­ri­ment dels paga­ments en efec­tiu, pro­hi­beix les amnis­ties fis­cals, amplia la llista pública de defrau­da­dors, aug­menta el perímetre del que es con­si­dera paradís fis­cal, incre­menta el con­trol de les crip­to­mo­ne­des i dels preus de trans­ferència i esta­bleix mesu­res de trans­parència inter­na­ci­o­nal. Però no diu res de millora d’efec­tius o de recur­sos a la seva dis­po­sició. És un símptoma que les admi­nis­tra­ci­ons es mos­tren impo­tents.

La maquinària fis­cal fa aigües i neces­sita pas­sar pel taller. La regres­si­vi­tat no és exclu­siva de l’impost de soci­e­tats. De fet, els suc­ces­sius can­vis que han dut a terme els dife­rents governs han alte­rat el pes rela­tiu dels impos­tos de la cis­te­lla tri­butària en detri­ment de la pro­gres­si­vi­tat. El febrer pas­sat, just abans de la irrupció de la covid-19, el sin­di­cat Comis­si­ons Obre­res va fer una pro­posta de reforma tri­butària a Espa­nya que ana­lit­zava pre­ci­sa­ment la pèrdua de justícia en la com­po­sició fis­cal: “L’IRPF con­ti­nua sent la prin­ci­pal font d’ingres­sos tri­bu­ta­ris, un 39,7% el 2018, però amb una tendència des­cen­dent des del 2012, any en què supo­sava el 41,9%. Igual­ment, l’impost de soci­e­tats, la segona font prin­ci­pal dels impos­tos direc­tes, cau des del 12,7% fins a l’11,9%. En sen­tit con­trari, la prin­ci­pal font dels impos­tos indi­rec­tes, que és l’IVA, suposa el 33,6%, amb una tendència crei­xent des del 29,9% en el mateix període.”

Així doncs, els impos­tos indi­rec­tes, els que paguem els con­tri­bu­ents amb inde­pendència de la nos­tra renda o patri­moni, bàsica­ment els rela­ci­o­nats amb el con­sum, han gua­nyat pes. I això podria ser només el començament. “Davant la difi­cul­tat recap­tatòria que pre­sen­ten alguns impos­tos direc­tes hi ha la temp­tació de posar més impos­tos indi­rec­tes, que són més fàcils d’imple­men­tar i de recap­tar; la víctima seria la pro­gres­si­vi­tat del sis­tema”, diu Gimeno.

No hi ha recep­tes màgiques, però sí alguns con­sen­sos sobre com abor­dar la reforma tri­butària: sim­pli­fi­car els impos­tos, eli­mi­nar el màxim de trac­ta­ments espe­ci­als, reforçar la pro­gres­si­vi­tat, com­ba­tre el frau i l’elusió fis­cal, raci­o­na­lit­zar la des­pesa de les admi­nis­tra­ci­ons i evi­tar els can­vis cons­tants. I no obli­dar un millor finançament dels dife­rents nivells de l’admi­nis­tració.

La tributació mediambiental i robòtica

La fiscalitat mediambiental és un dels graners en què encara hi ha marge per millorar els ingressos. Els impostos que entren dins d’aquesta categoria suposen l’1,84% del PIB, tot i que la mitjana de la UE és del 2,42%. Grècia, amb un 3,69%, i Itàlia, amb 3,27%, estan en el grup capdavanter en aquesta qüestió.

D’altra banda, també s’ha plantejat una nova fiscalitat vinculada als robots. Tenint en compte que bona part de la tributació està associada a les rendes del treball, en la mesura que els treballadors siguin substituïts per intel·ligència artificial i la feina sigui un bé escàs, caldrà veure com s’ajusten els impostos.

Canvis fiscals, en els trams alts

El primer pressupost PSOE-Podemos ha estat criticat durament per la classe econòmica, bàsicament per les novetats tributàries que presenta i pel fort increment de la despesa, sobretot de la corrent, ja que entenen que no són les més adequades en l’actual context de crisi. I des d’alguns sectors especialment castigats per la crisi, com el del turisme en concret, perquè no observen l’atenció que esperaven.

Els canvis impositius preveuen un impacte en caixa de 1.862 milions d’euros el 2021 i 2.135 milions el 2022, i es concentren sobretot en els trams alts. En canvi, no hi ha modificacions per estimular l’activitat econòmica.

Destaca la limitació al 95% de les exempcions fiscals en l’impost de societats (fins ara era del 100%) dels dividends i les plusvàlues de les participades en empreses que facturin més de 40 milions d’euros.

De l’IRPF es pugen dos punts els tipus impositius per a les rendes del treball superiors a 300.000 euros, i tres punts a les rendes del capital de més de 200.000 euros. També es modifiquen els límits de les aportacions a plans de pensions individuals, que baixen a 2.000 euros l’any, i a plans col·lectius, que pugen a 10.000 euros.

Respecte a l’impost de patrimoni, la seva vigència passa a tenir caràcter indefinit, mentre que el tipus impositiu que s’aplica a partir de 10 milions d’euros passa del 2,5 al 3,5%. Cal tenir present que l’impacte d’aquest impost també es pot veure afectat pels canvis introduïts en la llei de lluita contra el frau, que preveu que el valor dels immobles tingui com a referència, no el cadastre com fins ara, sinó el valor de mercat, molt superior.

L’IVA de les begudes ensucrades i endulcorades també experimenta un increment, el tipus impositiu passa del 10 al 21%.

Pel que fa als impostos especials sobre hidrocarburs, el projecte de llei pren dues mesures per acostar la tributació del dièsel a la de la gasolina: d’una banda, es redueix la bonificació fins a 38 euros per cada 1.000 litres, i el tipus estatal passa de 30,7 a 34,5 cèntims per litre, encara per sota de la gasolina.

Per acabar, l’impost sobre les primes d’assegurances també experimenta un increment del tipus, del 6 al 8%.

Més enllà de la llei de pressupostos, l’executiu també preveu adoptar altres mesures fiscals, algunes incloses en la llei de lluita contra el frau, com ara les que afecten les sicav i les socimis. Respecte a aquestes últimes, es modifica l’impost de societats, i hauran de pagar un 15% dels seus beneficis no distribuïts. Cal recordar que fins ara les societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària estaven exemptes de pagar impostos.

Setge a les fortunes fonedisses

Els defensors d’un impost als més rics veuen en la covid una oportunitat per a una fiscalitat global. L’OCDE cerca el consens contra les corporacions que escapen d’Hisenda
Francesc muñoz
La fortuna de Jeff Bezos és de 156.000 milions, el 62% del PIB de Catalunya
Un cop superada la pandèmia, podrien tornar les receptes d’austeritat
El ‘dumping’ fiscal de Madrid significa un 2% del PIB de la comunitat
Les mesures unilaterals poden provocar desplaçaments
José María Durán-Cabré
IEB
Reduir la pressió fiscal per recaptar més és una aberració empírica
Ricard Bellera
CCOO Catalunya
Les regles dels darrers cinquanta anys es poden adaptar al nou entorn digital
Jeffrey Owens
Global Tax Policy Center

Thomas Piketty considera l’augment de les desigualtats socioeconòmiques al planeta com un dels canvis estructurals “més inquietats” a què el món s’enfronta en aquest segle, al mateix nivell que l’emergència climàtica. L’origen del problema, segons l’economista francès, estaria en la reducció de la progressivitat fiscal al món a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat. La revolució conservadora de Reagan (Estats Units) i Thatcher (Regne Unit) hauria encès la metxa, i la globalització de l’economia i la lliure circulació del capitals sense control haurien actuat d’amplificador.

La pèrdua d’ingressos públics en un context de necessitats creixents ha obligat les administracions a endeutar-se, i la bola del deute públic es fa cada vegada més gran.

Aleshores, arriba una crisi sanitària com la de la covid-19 i els estats han de gastar més. Però quan les arques públiques estan eixutes, només queda endeutar-se més i més. Es calcula que els estats de tot el món deuen 68 bilions d’euros, la qual cosa equival a tot allò que les seves economies poden produir en un any. A l’Estat espanyol, el deute públic podria arribar al 123% del PIB aquest any, segons el FMI.

A ningú se li escapa que un cop superada la pandèmia podrien tornar les receptes d’austeritat del passat, que van posar contra les cordes serveis públics com la sanitat. Per això veus crítiques reclamen posar el focus en la fiscalitat internacional, sobretot en la impunitat de les grans corporacions.

Més enllà de les actuacions internes que puguin oferir els territoris, és evident que la naturalesa del problema és mundial i, en conseqüència, la resposta també ho ha de ser. Però resulta difícil canviar unes dinàmiques basades en la competència fiscal ferotge entre territoris. Cal pensar que sovint les actuacions de planificació fiscal agressiva per part de contribuents corporatius -consistents que els grups multinacional desvien els màxims beneficis a la filial que té la seu en un país de baixa imposició- venen precedides d’acords entre la firma i el govern nacional de torn.

Ara bé, l’OCDE treballa des de fa temps per establir unes bases comunes per contrarestar la planificació fiscal agressiva i tapar les llacunes que hi ha en els acords internacionals en matèria tributària. També està explorant noves formes de compartir la base imposable en l’economia digital. És el que es coneix com a BEPS (sigla en anglès d’erosió de la base imposable i trasllat de beneficis). L’economia digital ha donat una dimensió superior al problema, ja que les maneres d’eludir el pagament d’impostos es multipliquen exponencialment. “Cada cop es consumeixen més serveis al ciberespai i les administracions no estan preparades per capturar recursos de les noves maneres de generar riquesa”, explica Àlex Madariaga, assessor fiscal expert en temes digitals.

Al si de l’OCDE s’han evidenciat les grans diferències que hi ha entre els 136 membres sobre com resoldre el problema, en particular amb els Estats Units, pressionant per un enfocament, la UE per un altre i la majoria dels països en desenvolupament per un altre. De moment, s’han posat sobre la taula noves maneres de gravar, no ja els guanys, sinó l’activitat que desenvolupen aquestes plataformes tecnològiques i no en funció d’on tenen la seu fiscal, sinó d’on tenen els clients. “La riquesa real d’aquestes empreses no és moure coses, sinó la informació associada i el que poden fer amb aquesta informació. A Amazon tant li fa vendre sabates, el que li importa és el big data”, subratlla Madariaga. Les diferents autoritats tributàries estan a anys lluny en capacitat d’adaptació i comprensió dels nous negocis, i aquest és un problema afegit.

Davant la dificultat de trobar consensos i cooperació per a una tributació internacional, la Unió Europea ha autoritzat els estats membres a aprovar tributs sobre serveis digitals per captar uns recursos addicionals en entendre que no paguen suficient. I és el que està fent l’executiu espanyol amb la mal anomenada “taxa Google”, que preveu recaptar uns 1.000 milions d’euros, i sobre la qual pesa una amenaça de càstig dels EUA. “Les mesures unilaterals en aquest tema són arriscades, perquè poden provocar desplaçaments”, adverteix José María Durán-Cabré, de l’IEB (Universitat de Barcelona).

Jeffrey Owens, director del Vienna University Global Tax Policy Center, es mostra partidari d’una solució transitòria que consistiria a adaptar les normes internacionals que estan en vigor en dos sentits: “Primer, ampliant el concepte d’on està la seu d’una empresa més enllà de la mera presència física i, segon, adaptant les regles d’assignació dividint la base imposable d’una multinacional entre els països on opera sobre la base de l’anomenat arms length principle, ‘principi de plena competència’, aplicant-lo de manera flexible”, assegura.

Les lliçons de la pandèmia -en especial la de la importància de tenir una sanitat pública en forma- podrien ajudar a l’assoliment d’algun tipus de tributació internacional. Des d’algunes instàncies acadèmiques i polítiques, s’ha plantejat que no hi ha prou amb gravar els fluxos econòmics com la renda o els beneficis i que cal atacar l’acumulació d’actius, és a dir, la riquesa. Entre els partidaris, n’hi ha que pensen que hauria de ser un esforç transitori per apaivagar les conseqüències econòmiques de la covid, mentre que d’altres argumenten que, més enllà de la conjuntura actual, cal obrir un debat col·lectiu sobre els nivells de concentració d’actius i propietats en poques mans, tenint en compte, per exemple que a Europa, l’1% de la població més rica reuneix el 22,5% de la riquesa.

La fortuna més gran del món és la de Jeff Bezos, propietari d’Amazon; una sola persona acumula uns 186.000 milions de dòlars (uns 156.000 milions d’euros), l’equivalent al PIB de Qatar i un 62% del de Catalunya, que és de 250.000 milions d’euros.

L’economista Gabriel Zucman, autor del llibre La riqueza oculta de las naciones, va ser l’artífex intel·lectual del wealth tax o impost als rics, que van defensar alguns dels candidats a les primàries dels demòcrates dels EUA. Zucman considera que la desigualtat no és una conseqüència inevitable de la globalització o del progrés tecnològic, sinó que es pot combatre amb voluntat política, i que una de les palanques és la tributació.

Es tractaria de recuperar un impost que a Europa està en retirada. L’impost sobre el patrimoni, que grava la riquesa de les persones, ha anat desapareixent dels sistemes tributaris dels països perquè es considera que grava dos cops el mateix recurs, primer quan és renda i després quan és estalvi. L’Estat espanyol és pràcticament l’únic que el manté. A casa nostra el recapta la Generalitat, i el 2019 va representar uns ingressos de 555 milions d’euros. Sempre ha estat envoltat de polèmica. Va veure la llum el 1977 amb un caràcter excepcional i transitori i al llarg dels anys ha aparegut i desaparegut en funció dels governs o de les circumstàncies. La voluntat de l’actual executiu espanyol és preservar-lo i reforçar-lo.

Ara bé, de la mateixa manera que té defensors, també té molts crítics, que fan un paquet amb l’impost de successions i donacions, que també recapta la Generalitat i que aquest any ha experimentat una pujada. Els arguments dels que hi estan en contra són múltiples. Gregorio Izquierdo, director de l’Instituto de Estudios Económicos (IEE) ha dit que “és distorsionant i contraproduent perquè altera decisions d’inversió i llasta el creixement en major mesura que el que es recapta”.

El consultor Àlex Madariaga també rebaixa les expectatives associades al seu sobrenom d’impost als rics. “És un impost a la classe mitjana i ho puc dir de primera mà: jo portava aquest impost quan treballava a l’Agència Tributària de Catalunya i no vaig veure ni un sol ric pagant-lo”. Això és així perquè qui té molts immobles els empaqueta en una empresa o en una sicav i desapareixen com a subjecte passiu d’aquest impost.

D’altra banda, el fet que les comunitats tinguin atribucions normatives ha comportat una competència deslleial entre territoris -aquesta a escala estatal- que protagonitza bàsicament la Comunitat de Madrid, que va decidir bonificar el 99% de l’impost. L’IEE ha calculat l’impacte d’aquesta decisió i estima que “Madrid seria un 2% més pobre si li impedissin exercir la seva corresponsabilitat fiscal.” Ara bé part d’aquesta riquesa s’ha fet en detriment d’altres comunitats perquè el dumping fiscal de Madrid ha significat el canvi de domicili de propietaris de tot l’estat per pagar menys impostos. El pacte per als pressupostos entre ERC i el govern espanyol, que inclou obligar Madrid a no deixar l’impost sense efecte, ha destapat la caixa dels trons i alguns territoris com ara País Valencià i Illes Balears han criticat els privilegis de Madrid. Per al president de la Confederación Empresarial madrilenya, Miguel Garrido, “que Madrid lideri el creixement a Espanya no té res a veure amb l’efecte capitalitat i sí amb una política fiscal adequada”. Des de la Plataforma per una Fiscalitat Justa es lamenta aquest espectacle d’Els jocs de la fam, perquè és barallar-se per les engrunes.

El debat de fons és si disminuir la pressió fiscal suposa més recaptació d’impostos. Per al secretari de Treball i Economia de CCOO Catalunya, Ricard Bellera, “la recepta neoliberal que quan alliberes l’economia de l’Estat, el PIB creix més i tens més ingressos via impostos és una aberració empírica, perquè la realitat el que ha demostrat que el que realment creix és el deute públic”.

S’ha de dir que proposar augmentar els impostos als rics té ganxo popular, però la cosa canvia quan la mesura té un caràcter menys dirigit. A la ciutadania no hi ha una consciència clara que els impostos són necessaris. La nova llei d’educació espanyola aprovada recentment ha incorporat l’estudi dels tributs i la justícia fiscal dins de l’assignatura de valors cívics i ètics, que s’impartirà a secundària.

Ara bé, els comportaments poc exemplaritzants d’alguns líders polítics i institucionals que amaguen diners en paradisos fiscals hi juga en contra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.