Les sagues polítiques a Europa no s’acaben amb anuncis grandiloqüents i victoriosos. Sempre queda la burocràcia. Entre àpats nadalencs i torrons, ambaixadors i funcionaris dels 27 estats membre de la Unió Europea revisen a correcuita les 1.246 pàgines de l’acord comercial i de cooperació amb el Regne Unit abans que acabi l’any. Un viacrucis final per entrar en l’era post-Brexit el 2021.

Informades durant les negociacions del que estava en joc, les capitals igualment repassen la lletra petita del pacte històric per si de cas se’ls ha escapat alguna cosa. Veient que a Berlín, París i Dublín estan contents amb els termes de l’acord, no s’esperen girs de guió d’última hora.

Així, aquesta setmana hi haurien de donar el vistiplau perquè entri en vigor de manera provisional l’1 de gener, en espera que l’Eurocambra el ratifiqui després d’Any Nou. Els grups parlamentaris es reuneixen avui per començar també a analitzar els detalls de l’extens i complex text revelat al públic aquest cap de setmana. L’acord cobreix un ampli ventall d’àrees, com ara la pesca, els serveis financers, l’energia, el transport, la mobilitat i la cooperació judicial i policial. A part, Londres continuarà en quatre programes de la UE: els d’investigació Horizon i Euratom, el del Reactor Termonuclear Experimental Internacional (ITER) i el de satèl·lit Copèrnic. Queda fora, per voluntat pròpia, del programa europeu estrella, l’Erasmus+, que atreia cada any milers d’europeus a les universitats britàniques, entre les millors del món.

Sense treure importància a l’educació o la investigació, la mare dels ous d’aquest acord és el comerç entre la UE i el Regne Unit, valorat en més de 742.000 milions d’euros, segons el govern britànic. El pacte garanteix que no hi haurà quotes ni aranzels mentre es mantinguin uns estàndards similars per competir en igualtat de condicions. Se simplifiquen també els tràmits duaners, si bé els béns que creuïn el canal de la Mànega hauran de passar controls igualment.

A aquesta fórmula pactada després de nou mesos de dures negociacions, hi va associada una salvaguarda que denota la desconfiança pròpia d’una agra ruptura. Brussel·les i Londres podran prémer un botó d’emergència si consideren s’estan incomplint els termes del pacte per treure’n rèdit econòmics.

Totes dues parts podran prendre represàlies unilaterals en vint dies en cas que l’altre faci trampes donant ajudes públiques a determinats sectors o rebaixant estàndards laborals o mediambientals. Inclús preveuen la possibilitat de renegociar parts de l’acord comercial si aquestes “mesures de reequilibri unilateral” s’apliquen de manera freqüent. Per tant, el mateix text deixa una escletxa per adaptar-se segons bufi el vent en el futur. Fins a quin punt aquest mecanisme acabarà generant un foc creuat d’aranzels entre Brussel·les i Londres dependrà, com sempre, de la voluntat política d’europeus i britànics. Si volen ser els típics divorciats rancorosos amb ganes de guerra o d’aquells que prefereixen portar-se bé per no prendre més mal. El Brexit s’acaba, sí. Però les ferides perduraran en dues grans economies com són la britànica i l’europea que naveguen en un món trastocat per la pandèmia. Com les gestionin, sobretot en el ferotge camp comercial, serà la prova de foc per veure si la UE i el Regne Unit són capaços de viure separats com a amics cordials.