El joc dels escacs, tant si s’origina a l’Índia com si és egipci (com va afirmar Josep Brunet i Bellet, veg. el Diccionari d’economistes catalans), és dut pels àrabs a Europa. Esdevingué un joc medieval d’estratègia militar d’unes societats jerarquitzades, piramidals, en què la corona –i la noblesa- n’és el centre. La fórmula moderna dels escacs, però, és de finals del segle XV, just del moment de la primera reinvenció de la societat catalana. Car, a l’obra Llibre dels jochs partits dels scachs (València, 1495), de Francesc Vicent, es defineix una peça nova: la dama o reina, que substitueix el visir, massa lent. Gràcies a la seva gran mobilitat, la dama esdevindrà, ben aviat, la peça més important, més decisiva, del joc. Serà: “nascuda a València, reina a tot el món”.

De fet, en la societat catalana de la baixa edat mitjana, la separació de béns en el matrimoni permet que les dones casades tinguin la possibilitat de continuar –o d’iniciar- activitats empresarials. No hauria de sorprendre, doncs, que la variant moderna del joc dels escacs es basés en la habilitat estratègica d’una dona: la dama.

El pessebre, la visualització no d’un combat sinó d’un naixement en un estable, té un origen medieval, però també és en els temps moderns, al segles XVI-XVII, quan comença a popularitzar-se. Primer, són obra del poder, de l’Església i de la noblesa, però, a poc a poc, se’n fan a moltes cases. Sabem que la Fira de Santa Llúcia -imprescindible per comprar-hi les figuretes- ja se celebrava el 1786. I l’Associació de Pessebristes de Barcelona, la primera, és del 1836, és a dir: de just el moment de la introducció de màquines de vapor a la indústria catalana. Als inicis, doncs, de la segona re-invenció de la societat catalana (vid. “Catalunya es reinventa 3 cops”, L’Econòmic, 8 de juliol del 2018).

A partir d’un cert moment, la figureta del caganer esdevé una peça important dels pessebres, tot i que se la localitzi en un racó mig amagat. Se’n fan a tota l’àrea de la Mediterrània nord-occidental, i a Galícia i Portugal. Però, segurament, és a Catalunya on és més difós. Sobretot, a partir dels inicis de la tercera re-invenció de la societat catalana. Des del 1990, funciona l’associació Amics del Caganer, que publica la revista El Caganòfil, i descobreix el Caganer de l’Any. El primer fou el poeta –i artesà– Joan Brossa. El del 2020, Xavier Aldeguer, cap de digestologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona (de qui es fa una molt bona presentació a La Mira, 21/1/19).

Dels escacs -i de la dama/reina- se’n torna a parlar perquè els taulers del joc que es veuen en la sèrie The queen’s gambit els fabrica una empresa -Rexapats Ferrer- instal·lada a la Garriga. Abans, ja n’exportaven el 90% de la seva producció, però, el 2020, l’han multiplicat per cinc. Una gran plataforma de sèries (com Netflix) pot afavorir una petita empresa.

Els fabricants de caganers, seguint una línia que s’ha anat eixamplant, han posat al mercat, tot i els problemes generats per la pandèmia, uns nous caganers i caganeres. Pensant, justament, en el que estem vivint: el pagès de sempre, amb mascareta i guants; tota la diversitat del personal sanitari, inclosa la caganera cirurgiana; el mediàtic Fernando Simón; l’heroïna de la lluita contra el canvi climàtic Greta Thunberg...