La pandèmia no permet parlar amb la gent ni acostar-nos-hi, i això ens genera, almenys a mi, molts entrebancs. Fins i tot és poc profitosa, des del punt de vista de la proximitat personal. Després de tres anys de presó s’agraeix molt, o s’agrairia molt, poder interactuar amb qualsevol persona.

El país s’hi juga molt, com sempre que votem. Hem d’intentar treballar i fer el que puguem per obtenir bons resultats i facilitar el camí cap a la república.

Veig la gent amb ànims, però alhora amb una preocupació legítima i evident per la pandèmia, la situació econòmica i les dificultats de tot tipus que passa la gent, les empreses, els comerços, la restauració, la cultura i l’esport. Es nota el patiment del dia a dia. Però també percebo complicitat, proximitat i molta empatia i escalf.

La repressió no s’atura ni s’aturarà. La justícia espanyola és conscient del repte democràtic que els fem afrontar. És el seu principal malson i es defensen amb tota la intensitat que poden i amb les eines que sempre han fet servir des dels aparells de l’Estat. No tinc cap dubte que no tenen intenció de rebaixar la repressió i sempre n’hem estat conscients. Malgrat això, i per això, hem de mobilitzar-nos, esforçar-nos i seguir convencent la gent que la nostra alternativa democràtica és la millor. Només podem replicar a l’Estat, i ens sentim orgullosos de fer-ho així, amb la mobilització democràtica, defensant les urnes i els drets fonamentals.

Estem convençuts que guanyarem, perquè la proposta d’ERC és la més útil per al país. I creiem que, per tirar-la endavant, caldrà teixir un pacte amb tots aquells que estiguin a favor de l’autodeterminació, d’un referèndum per fer la república i a favor de l’amnistia. Intentarem fer com a les ciutats de Lleida i Tarragona, governar amb –i gràcies a– la capacitat de pacte de tots aquells que defensen la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació i l’amnistia dels presos i exiliats.

En una legislatura es produeixen situacions noves de tota mena, i més en el moment de pandèmia que vivim. Tot allò que es pugui preparar prèviament ens serà útil, però ens hem de saber adaptar a les circumstàncies que ens trobem. Ningú no s’esperava una epidèmia ni una crisi tan dura com aquesta, i en canvi hem aconseguit èxits com ara mantenir les escoles obertes i segures, cosa que alguns països europeus no han pogut fer, posar a disposició del sistema de salut 12.000 professionals més, obrir hospitals annexos... En molts àmbits, la gestió ha estat molt positiva.

Segur que l’Estat hi adoptarà totes les actituds dilatòries que pugui, però nosaltres, Catalunya, mai hem de cedir la bandera de la negociació política, perquè és imprescindible per teixir majories socials al nostre país i perquè és imprescindible per obrir les portes de la comunitat internacional. A l’estranger se’ns reclama que Catalunya encapçali i lideri sempre la voluntat de negociació. Menystenir el diàleg i renunciar a aquesta bandera i regalar-la als enemics de la república catalana i de la llibertat, seria un error estratègic monumental. Si ho féssim, impediríem que se’ns obrissin portes de la comunitat internacional.