Millorar el dèficit en un any de pandèmia. Sembla un oxímoron, però això és el que ha fet la Generalitat al tancament del 2020, en què va registrar un dèficit del 0,35 % del seu PIB, que és inferior al 0,62% amb el qual va tancar el 2019, malgrat que la pandèmia de la Covid-19 va fer que l’economia es desplomés l’any passat un 11,5%, no vist des de la guerra civil. La correcció dels números vermells converteixen la Generalitat en la segona comunitat que menys millora en un paisatge on nou territoris tenen fins i tot superàvit, i la secretària d’Economia del govern, Natàlia Mas, ho atribueix al retard estatal en suspendre l’objectiu de dèficit i a una distribució dels fons Covid que en dificulta l’execució. L’Estat, en canvi, va disparar el seu dèficit fins a l’11% –10,09%, sense comptar la llosa de la Sareb, el banc dolent– i retorna als nivells d’alerta de la gran depressió del 2009 (11,3%) i del rescat financer del 2012 (10,7%). La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, però, va reivindicar que l’Estat s’ha carregat el pes de l’escut social –des de les pensions fins a les prestacions per desocupació passant pels ERTO– i que si no hagués estat per les transferències fetes a les comunitats amb el fons de 16.000 milions, tant la Generalitat com la resta haurien tancat el funest 2020 de la pandèmia amb un dèficit del 2,6%.

L’excepcional 2020 en què el virus va aturar el país va ser l’any en què la Generalitat va desplegar la despesa pública més elevada de la història (32.151 milions) seguint el credo keynesià en lloc del dogma d’ofegar amb l’austeritat que va regnar el 2009. La mànega keynesiana aplicada pel govern per regar l’economia ha suposat un increment de la despesa del 18,7% respecte del 2019, un percentatge que gairebé triplica l’increment mitjà del 6,6% de la despesa pública de la resta de les comunitats.

El dèficit del 0,35% del PIB –equivalent a 755 milions, molt lluny de l’exercici del 2019, que es tancava amb uns números vermells de 1.457 milions– és arrodonit pel govern català fins al 0,4% i supera el llindar fixat del 0,2%. En conjunt, les comunitats sí que compleixen la fita del 0,2% fent la mitjana. I això és gràcies als superàvits de nou comunitats –Andalusia, entre elles– i al quasi equilibri de Madrid, que té un dèficit del 0,05% que va portar el seu conseller d’Hisenda, Javier Fernández-Lasquetty, a presumir davant Catalunya i Pedro Sánchez i a reivindicar les ultraliberals rebaixes d’impostos. “Madrid ha tingut dèficit zero, el 0,05% és quatre vegades menys que el 0,2% de la mitjana i dues-centes vegades menys que l’11% estatal, perquè Madrid gasta el que ingressa. Per això podem rebaixar els impostos”, es va vantar Fernández-Lasquetty en una legislatura en què ERC l’ha situat en la diana pel dúmping fiscal.

La despesa pública estatal va viure una eclosió fins als 53.070 milions, i el 85% va a lluitar contra la pandèmia. Només l’escut contra l’atur amb ERTO i ajudes a pimes i autònoms té un cost de 40.000 milions addicionals.Per la ministra Montero, “els números d’execució pressupostària publicats són el reflex que aquest govern s’ha compromès amb els ciutadans, el teixit productiu i les empreses”. “És que el govern ha habilitat a través de transferències a les comunitats i a la seguretat social, que és el mateix que dir que hem blindat sanitat i educació i pensions i prestació per desocupació de les persones que s’han vist desplaçades del mercat laboral. Si les comunitats no haguessin rebut transferències de recursos el dèficit s’hagués anat al 2,6% i s’han quedat al 0,2%. És fàcilment endevinable que si haguessin patit aquest deteriorament hagués repercutit en els serveis públics”, va raonar la ministra d’Hisenda.Segons Montero, tot i el contratemps del Tribunal Constitucional alemany a l’hora d’aturar els fons de recuperació de la UE fins a completar l’examen de legalitat de l’instrument, Angela Merkel ha traslladat al govern de Sánchez “calma i tranquil·litat” i ha recordat que ella és “la impulsora” d’aquest bazuca keynesià de 800.000 milions (140.000 milions dels quals han d’arribar a l’estat per a la seva distribució entre les comunitats) sense precedents.