L’any 2014 vaig tenir la idea de crear un grup al Face­book sobre la situ­ació de Las Kellys, després d’haver con­tac­tat amb Ernest Cañada, un inves­ti­ga­dor social que va publi­car un arti­cle mos­trant les con­di­ci­ons precàries en què ens trobàvem les cam­bre­res de pis titu­lat Las que lim­pian. D’aquest vaig inven­tar l’acrònim amb les tres pri­me­res síl·labes de cada paraula, amb la for­tuna que l’acrònim resul­tant en grec vol dir “dona llui­ta­dora”.

Sí, quan ho expli­cava no s’ho cre­ien. Fa 30 anys que estic al sec­tor i no he cone­gut cap cam­brera de pis que s’hagi jubi­lat fent aquesta feina. La sobrecàrrega a què estem expo­sa­des dete­ri­ora molt física­ment i la dei­xen abans de com­ple­tar la vida labo­ral. Després de la reforma labo­ral del 2012, es va per­me­tre l’exter­na­lit­zació de la con­trac­tació del nos­tre col·lec­tiu, que va fer que molts empre­sa­ris hote­lers cre­es­sin empre­ses de neteja, fes­sin fora les que tenien en plan­ti­lla i les recu­pe­res­sin amb unes con­di­ci­ons labo­rals molt per sota del que esta­blia un con­veni col·lec­tiu ja insu­fi­ci­ent de par­tida. El pit­jor és que ho va fer un sec­tor que era el motor de l’eco­no­mia i amb bene­fi­cis mili­o­na­ris.

Jo havia estat 20 anys sin­di­cada, havia par­ti­ci­pat en totes les vagues i les mani­fes­ta­ci­ons davant dels hotels per rei­vin­di­car millo­res, però ens va ser­vir de poc o de res. D’aquesta indig­nació vam deci­dir fer una asso­ci­ació per tenir una veu pròpia que no se sen­tia als sin­di­cats majo­ri­ta­ris. L’any 2018 vam ser el pri­mer col·lec­tiu rebut a La Mon­cloa, i se’ns van reconèixer malal­ties labo­rals que fins ales­ho­res no ho eren. Les nos­tres rei­vin­di­ca­ci­ons van tro­bar ressò als mit­jans. També es van gene­rar dis­crepàncies i vam deci­dir segre­gar-nos en asso­ci­a­ci­ons ter­ri­to­ri­als que res­pon­gues­sin a les par­ti­cu­la­ri­tats de cada model de turisme. No són el mateix els hotels de les Illes o la Costa Brava que els de Madrid.

Volem que se’ns anti­cipi la jubi­lació, que se’ns reguli la càrrega de tre­ball i el reco­nei­xe­ment de malal­ties labo­rals. Hi ha un pro­blema de base i és que no hi ha for­mació reglada en cam­bre­res de pis, la qual cosa treu pro­fes­si­o­na­li­tat a la feina. Ningú ho veu com una pro­fessió per estar-hi anys. Vivim amb por, no tant perquè t’aco­mi­a­din, perquè és fàcil i barat, sinó perquè, com que estan fent con­trac­tes tan pre­ca­ris, hi ha la por que no et con­trac­tin.

La pandèmia ha posat de mani­fest la misèria amb què vivíem les cam­bre­res de pis. El que m’ha pas­sat és bas­tant para­digmàtic. Després de 30 anys, van ven­dre l’hotel on tre­ba­llava i em vaig que­dar sense feina. Tenia l’espe­rança de tre­ba­llar en la tem­po­rada d’estiu però la pandèmia ho ha atu­rat tot i ni puc tre­ba­llar ni tam­poc acce­dir als ajuts del govern. No tinc la manera de demos­trar que estic sense feina per la pandèmia, i com jo, mol­tes dones. Ens hem que­dat al marge. Evi­dent­ment, no teníem estal­vis, no sé com es poden tenir si cobres 1.000 euros al mes i només tre­ba­lles sis mesos.

Estan des­fent-se de per­so­nal gran amb totes els avan­tat­ges legals que va per­me­tre la reforma labo­ral. És cert que ara els hotels tenen pèrdues i, per tant, tenen l’argu­ment objec­tiu per aco­mi­a­dar per­so­nal amb més anti­gui­tat.

Em fa la sen­sació que els empre­sa­ris hote­lers no es replan­te­gen el model, volen recu­pe­rar el mateix d’abans de la pandèmia, i els grups polítics no tenen cap pro­posta de canvi. Al Bra­sil hi ha experiències de turisme més social, que té pre­sent l’entorn i la dig­ni­fi­cació dels seus emple­ats, però aquí s’ha optat per un turisme de baix cost que se sus­tenta amb pre­ca­rit­zació de les plan­ti­lles.