No cal que us digui que al barri de Vallcarca sempre és Sant Jordi. De fet, la parròquia del barri és la de Sant Jordi, tot just on comença el viaducte. L’antiga –actualment un temple ortodox rus– va ser on van fer el funeral de Carles Riba –hi ha imatges de com alguns amics carregaven el fèretre travessant el pont–. Les referències literàries són constants. El nom del carrer Beat Almató va inspirar Joan Perucho per escriure La guerra de la Cotxinxina i cal dir que entre Vallcarca i el Putxet tenim la concentració de poetes més gran del món. Aquí van viure o van passar, entre altres, Santiago Rusiñol, Marià Manent, Carlos Pujol, Pere Quart, Joan Ferraté, Joan Sales, Valentí Puig, Basilio Losada o els mateixos Riba i Perucho, que vivia República Argentina amunt.

Hem decidit fer la crònica pel barri: no hi ha aglomeracions, la gent és discreta i ni tan sols els dracs no molesten. Us faria una tria dels llibres menys venuts, però crec que la broma ja la vaig fer algun dels 33 anys que porto en aquestes pàgines. Això sí, he encarregat al fotògraf Dani Cajal que decideixi on prefereix ubicar la imatge: a l’església o al parc. El Park Güell sense turistes insidiosos –només amb els absurds controls d’entrada i tanques per tot arreu, quina creu!– és una de les delícies de la ciutat, que compartim amb la gent del Carmel i la Salut, tots ben parits.

Pels camins del parc aplico l’aforisme de Joan Brossa –vivia a l’altra banda de la muntanya, Guinardó, al mateix edifici que la Marta Pessarrodona–: “Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.” En aquesta ocasió portarem de guia Sobre l’art de perdre’s (Angle) de Rebecca Solnit, extraordinària excursió mental, física i psicològica sobre el vagareig, les pèrdues i els descobriments de la solitud. M’agrada perquè em recorda els grans passejants alemanys Goethe, Peter Handke o Robert Walser quan deia: “Sense amor l’home està perdut.” Només per les citacions que fa de l’al·lucinat i preclar Cabeza de Vaca ja paga la pena. El descobridor va veure com tots els indis s’escapaven per les serres pel terror que els provocaven els cristians. Encara ara ho pateixen després de ser triturats pel catolicisme i les sectes protestants.

Passem del Nou Mèxic de Cabeza de Vaca citat per Solnit a l’inigualable narrador mexicà Álvaro Enrigue, del qual m’estic llegint Hipotermia (Anagrama). Assegut prop de les Tres Creus acabo els contes Salida de la ciudad de los suicidas i Retorno a la ciudad del ligue, amb intervencions estel·lars de Gardel i Agustín Lara i cita inicial de Quevedo: “Yo dejo el Alma atrás; llevo adelante, desierto y solo, el cuerpo peregrino.” En un altre moment afirma: “No recordaba que la ciudad de México fuera tan salvaje.” Parlant de la ciutat salvatge m’identifico plenament amb Barcelona de Josep Roca, que acaba de publicar La meva exBarcelona (Laertes), que defineix com “records de bars, botigues, restaurants, dissenyadors, artistes, amics...” Roca fa un retrat de memòria de la Barcelona dels vuitanta, tan llunyana i tan propera: “Recordo que el millor de sortir de Barcelona era tornar.” Algú podria afirmar el mateix actualment?

Per acabar, tres peces importants, d’art major: la València desapareguda i salvatge que fa Rafa Lahuerta a Noruega (Drassana), una autèntica meravella per als que vam ser patriotes d’aquesta ciutat. Un altre viatge trip és Índika (Kairós), l’extraordinari estudi que va fer Agustí Pániker de l’eix de l’Índia i tot l’esplendor i contradiccions del colonialisme, entre moltes altres coses. Tots dos llibres són per dur-los de viatge i perdre’s. Els complemento amb un llibre artesanal que m’envia l’amic Pep Gómez, Cocotologia mínima. Què no faria el Pep per distreure’ns amb uns papers. Podria ser el resum de la història de la literatura. Aquest, però, els costarà més trobar-lo.