Amb el llibreter Guillem Terribas, al mig de l’esplanada de la Copa de Girona, debatem sobre quins serien els millors títols per al reportatge del Sant Jordi pre-normal o post-covid, o quasi normal i quasi post-covid, i fabulem amb la possibilitat de fer-ne servir més d’un, com els redactors d’El Jueves, em diu, que publiquen també les portades descartades a cada número. Ell proposa “Remuntada previsible”, perquè després de la desastrosa campanya de l’any passat, que ens va agafar a tots confinats, no podíem sinó millorar. Per un moment estic a punt a posar-hi “T’he donat el meu amor abans no me’l demanis”, que és la citació de Romeu i Julieta que m’ha deixat anar en trobar-nos i que m’ha commogut com si, en lloc de portar Shakespeare a la boca, se m’hagués acostat amb una rosa entre les dents. Però una ha de ser responsable dels seus actes, de manera que el títol ha acabat sent la meva aposta, aquest “Tornem-hi, que no ha estat res”, perquè amb el temps que feia, amb la gentada reunida i l’ambient meravellosament festiu semblava ben bé que vinguéssim d’una terra bona, sense por ni morts ni ràbia.

El Sant Jordi de la represa només ha tingut de diferent el lloc (infinitament millor que la Rambla), el dispensari de gel hidroalcohòlic de l’entrada i la presència d’agents uniformats avorrint-se estintolats als arbres. Per la resta, sorpresa majúscula, tot era tenebrosament idèntic als altres anys; és a dir, moltíssima gent continua comprant llibres infectes. Una cosa que es diu El chisme, de Risto Mejide, sense anar més lluny, que vaig veure com despatxaven en tres parades consecutives, tres!, sense que els policies apostats als arbres practiquessin cap detenció. Com que el Gremi de Llibreters havia decidit no facilitar cap rànquing de vendes –tot i que al final va canviar d’opinió–, no hi havia més remei que refiar-se dels comentaris dels lectors, dels quals es desprèn un quadre d’honor tirant a esquizofrènic, una olla de grills en què es barregen María Dueñas i Quim Torra, Joël Dicker i Stefan Zweig, Eva Baltasar i Albert Espinosa. Val més centrar-se i demanar als llibreters quins títols estan tenint més requesta, però n’hi ha pocs que es vulguin comprometre. De covards l’infern n’és ple. “Massa aviat, encara”, diuen, o es posen filosòfics amb un “això de les llistes és molt relatiu”. Que m’ho diguin a mi, que em toca inventar-me-la des de fa trenta anys per damunt dels seus escrúpols. Aquí hi ha un valent, de tota manera, lloat sia Déu, que em xerra una classificació provisional: La farmacèutica, de Carles Porta; Consumits pel foc, de Jaume Cabré; La dona de la seva vida, de Xavier Bosch; Tàndem, de Maria Barbal, i L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, no necessàriament per aquest ordre sinó tot el contrari; la salsa santjordinesca típica, per entendre’ns, espessa i que no pica. Aquests serien els noms que es repeteixen invariables d’una parada a l’altra, però de manera una mica tendenciosa, tot s’ha de dir, perquè a tots els taulells n’hi havia piles desproporcionades.

Hi ha gent, però, que va molt a la seva. Una parella jove, per exemple. El noi agafa Escola d’aprenents, de Marina Garcés, i llegeix amb tant d’interès la contraportada, assentint a cada ratlla amb el cap, que la noia, acostant-se-li amorosa, l’anima a comprar-lo. D’una revolada, el nano torna el llibre al piló. “No suporto els filòsofs”, escup amb agror, i gira cua amb la noia compungida tot darrere. No duraran gaire, aquest parell, em fa l’efecte. Més endavant coincideixo amb dues dones d’una certa edat. L’una li recomana a l’altra un novel·lot de Douglas Kennedy, A la recerca de la felicitat; l’amiga el sospesa sense convicció i el deixa de seguida amb un argument irrebatible: “Saps què passa? Que aquests tan gruixuts són d’autors que fan servir escriptors fantasma per emplenar.” Potser té més raó del que sembla. Hi ha també els lectors d’oïdes, com el que davant el M’explico, de Carles Puigdemont, deixa anar: “Ha de ser xulo, aquest”, però passa de llarg sense ni tocar-lo. I hi ha els que van de cara a barraca sense contemplacions, com el marrec de dotze anys, li poso, que estira Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, i diu al venedor: “Vull aquest”. O la noia que treu una llista: “Mira, necessito Viatge al país dels blancs, d’Ousman Umar, i Una rosa sola, de Muriel Barbery”. “Necessito”, ha dit. Això és donar l’amor abans que te’l demanin.