A més de recollir signatures i sumar-se a manifestacions, el PP insisteix que presentarà un recurs contra la imminent concessió dels indults parcials als presos polítics catalans pel Consell de Ministres, malgrat que experts neguen que tingui aquesta legitimitat i tampoc Vox. La jurisdicció contenciosa administrativa –que és on ha d’anar el recurs contra un reial decret d’indult– és molt restrictiva i només permet a la víctima la interposició de recursos, mentre que l’exercici de l’acció pública es permet exclusivament en els àmbits d’Urbanisme i Medi Ambient, on les poden presentar associacions o un particular.

Així ho expressa la magistrada Montserrat Raga, titular del jutjat contenciós administratiu 5 de Barcelona, que sosté que, malgrat que a poc a poc s’ha anat obrint el concepte de “legitimació” (tenir un benefici o perjudici clar) en dret administratiu, encara està molt encotillat. Per exemple, exposa el cas que si una persona o entitat presenta una queixa contra un jutge al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i aquest denega una sanció, no es pot presentar un recurs administratiu contra aquesta no sanció, com tampoc en les decisions deontològiques dels col·legis d’advocats.

Pel que fa a Vox, va ser acusació popular en el judici penal al Suprem, però se li va denegar realitzar l’informe per l’indult dels independentistes, a petició del penalista Jordi Pina, defensor dels exconsellers de JxCat, fet pel qual també se li barra el pas. L’única víctima podria ser l’Advocacia de l’Estat, que en el seu informe dels indults indica que no s’hi pronuncia, ja que ha comprovat que el rescabalament de la malversació, calculada pel Suprem en uns 4 milions d’euros, ara l’executa el Tribunal de Comptes.

Amb tot, davant la innovació que els tribunals han fet amb la causa independentista catalana, la sala tercera del Suprem és qui té l’última paraula. L’advocat Miquel Pons Portella, en un acurat article publicat a l’Anuario Jurídico y Económico Escurialense, exposa que la sala contenciosa del Suprem va acceptar de revisar el dret de gràcia a partir de l’any 2000, i la jurisprudència fixada en successives resolucions manté que el control “només ha de ser formal ”, com ara si s’han presentat els informes, i que “la decisió d’indultar no és pot revisar”. Com a anècdota, exposa que el Suprem ha condemnat quasi sempre el recurrent –la majoria de casos a qui se li ha denegat l’indult– a pagar les costes.