Ja va sent hora de fer un primer recompte dels danys de la crisi de la pandèmia, si bé no tot el mal està fet. Tenim totes aquelles empreses que, desconnectades dels respiradors artificials, plegaran veles definitivament i, amb el seu tancament, es perdran molts llocs de feina i activitat econòmica. Darrere les empreses que no hagin pogut sobreviure a setze o més mesos d’activitat reduïda, vindrà el creixement de la morositat bancària i totes les prevencions i dubtes que una recuperació econòmica incerta generi en la inversió i, per tant, en el crèdit bancari, Així, és un recompte de danys encara provisional tant en empreses com en la banca, però que ens cal per fer front al futur immediat amb coneixement de causa.

En el terreny financer, ens preocupa especialment la banca, com a generadora de la majoria del finançament empresarial i com a custòdia d’una gran part del nostre estalvi; i la inversió, entesa com el destí final de tot aquell estalvi que no es limiti, amb dipòsits i comptes corrents, a generar passiu bancari i pèrdua de poder adquisitiu.

La crisi econòmica induïda per la pandèmia de la covid-19 ha arribat a un sector bancari i financer que acumulava més d’una dècada de tipus d’interès molt baixos, una pressió reguladora potser útil per a l’estabilitat però costosa i disruptiva, i una creixent competència i amenaces de competència per a la banca tradicional, derivades especialment de la digitalització.

Per a la banca ha significat i està significant una amenaça permanent i duradora als seus models de negoci i a la seva rendibilitat. La crisi de la covid-19 implica encara més intensitat en totes les tendències: més anys de tipus nuls o negatius, més pressió reguladora quan tot s’endreci i més competència digital. I tot això amanit per un entorn econòmic de més atur i de més tancaments empresarials que han de generar un augment de la morositat.

L’acceleració d’aquestes tendències en el sector bancari forçaran, d’una banda, a accelerar els ajustaments d’estructura i personal. L’oficina bancària que estava condemnada a tres anys vista, ara ho estarà d’aquí a tres mesos. I els ERO s’han ja multiplicat. També s’avançaran la cursa per la digitalització i la introducció de noves tecnologies que facin front a la inevitable entrada de les bigtech que faran companyia a la cada cop més important allau de fintech, especialment en les àrees de pagaments, canalització d’inversió, petits crèdits, etc. En definitiva un panorama incert per a la banca tradicional.

De la mateixa manera, la inversió, que també ha estat subjecta a tendències similars en els darrers deu anys, està veient engrandits tots els reptes derivats de la “gran crisi” del 2008, amb l’adveniment de la crisi de la covid-19. En primer lloc, la repressió financera a què ha estat i està sotmès el petit estalvi amb tipus d’interès reals negatius que ara ens acompanyaran, almenys, tres o quatre anys més pel capbaix. Els efectes de la regulació sobrevinguda amb la passada gran crisi són duals; d’una banda, ha millorat la protecció de l’inversor i les seves garanties, però de l’altra, i derivada de la regulació microprudencial i macroprudencial, els costos assumits pel sistema augmenten i pressionen a la baixa els rendiments de la inversió.

Per fi, la digitalització està sent també ambivalent per als inversors. En part, no cal dir que la creixent competència té uns beneficis obvis per a l’inversor: més alternatives i a millor cost. Ara bé, també cal remarcar que la personalització de les ofertes es pot veure reduïda. No és evident que el servei al client, l’assessorament personal i, finalment, les soluciones inversores millorin amb la digitalització i la competència. Fins i tot és probable que les tendències a reducció de costos generin serveis i productes més estandarditzats i, per tant, menys adequats a cada perfil inversor.

Un element que ens permet confirmar que la inversió de particulars es troba en una complexa cruïlla sense visibilitat és la confirmació dels dos grans trending topic de l’actualitat inversora: el trading i les criptomonedes.

No tenim en aquest article ni la voluntat ni l’espai per tractar mínimament (ho farem en una propera peça) aquests dos tòpics sobrevinguts, però de gran actualitat i generadors de molt interès inversor, especialment en segments baixos i mitjos. Cal dir, però, que representen alhora el desconcert davant la frustració dels tipus d’interès negatius, la confusió entre inversió i especulació i la cada cop més preocupant falta d’educació financera, o més ben dit, d’alfabetització financera.