Ja va sent hora de fer un pri­mer recompte dels danys de la crisi de la pandèmia, si bé no tot el mal està fet. Tenim totes aque­lles empre­ses que, des­con­nec­ta­des dels res­pi­ra­dors arti­fi­ci­als, ple­ga­ran veles defi­ni­ti­va­ment i, amb el seu tan­ca­ment, es per­dran molts llocs de feina i acti­vi­tat econòmica. Dar­rere les empre­ses que no hagin pogut sobre­viure a setze o més mesos d’acti­vi­tat reduïda, vindrà el crei­xe­ment de la moro­si­tat bancària i totes les pre­ven­ci­ons i dub­tes que una recu­pe­ració econòmica incerta generi en la inversió i, per tant, en el crèdit ban­cari, Així, és un recompte de danys encara pro­vi­si­o­nal tant en empre­ses com en la banca, però que ens cal per fer front al futur imme­diat amb conei­xe­ment de causa.

En el ter­reny finan­cer, ens pre­o­cupa espe­ci­al­ment la banca, com a gene­ra­dora de la majo­ria del finançament empre­sa­rial i com a custòdia d’una gran part del nos­tre estalvi; i la inversió, entesa com el destí final de tot aquell estalvi que no es limiti, amb dipòsits i comp­tes cor­rents, a gene­rar pas­siu ban­cari i pèrdua de poder adqui­si­tiu.

La crisi econòmica induïda per la pandèmia de la covid-19 ha arri­bat a un sec­tor ban­cari i finan­cer que acu­mu­lava més d’una dècada de tipus d’interès molt bai­xos, una pressió regu­la­dora pot­ser útil per a l’esta­bi­li­tat però cos­tosa i dis­rup­tiva, i una crei­xent com­petència i ame­na­ces de com­petència per a la banca tra­di­ci­o­nal, deri­va­des espe­ci­al­ment de la digi­ta­lit­zació.

Per a la banca ha sig­ni­fi­cat i està sig­ni­fi­cant una amenaça per­ma­nent i dura­dora als seus models de negoci i a la seva ren­di­bi­li­tat. La crisi de la covid-19 implica encara més inten­si­tat en totes les tendències: més anys de tipus nuls o nega­tius, més pressió regu­la­dora quan tot s’endreci i més com­petència digi­tal. I tot això ama­nit per un entorn econòmic de més atur i de més tan­ca­ments empre­sa­ri­als que han de gene­rar un aug­ment de la moro­si­tat.

L’acce­le­ració d’aques­tes tendències en el sec­tor ban­cari forçaran, d’una banda, a acce­le­rar els ajus­ta­ments d’estruc­tura i per­so­nal. L’ofi­cina bancària que estava con­dem­nada a tres anys vista, ara ho estarà d’aquí a tres mesos. I els ERO s’han ja mul­ti­pli­cat. També s’avançaran la cursa per la digi­ta­lit­zació i la intro­ducció de noves tec­no­lo­gies que facin front a la ine­vi­ta­ble entrada de les big­tech que faran com­pa­nyia a la cada cop més impor­tant allau de fin­tech, espe­ci­al­ment en les àrees de paga­ments, cana­lit­zació d’inversió, petits crèdits, etc. En defi­ni­tiva un pano­rama incert per a la banca tra­di­ci­o­nal.

De la mateixa manera, la inversió, que també ha estat sub­jecta a tendències simi­lars en els dar­rers deu anys, està veient engran­dits tots els rep­tes deri­vats de la “gran crisi” del 2008, amb l’adve­ni­ment de la crisi de la covid-19. En pri­mer lloc, la repressió finan­cera a què ha estat i està sotmès el petit estalvi amb tipus d’interès reals nega­tius que ara ens acom­pa­nya­ran, almenys, tres o qua­tre anys més pel cap­baix. Els efec­tes de la regu­lació sobre­vin­guda amb la pas­sada gran crisi són duals; d’una banda, ha millo­rat la pro­tecció de l’inver­sor i les seves garan­ties, però de l’altra, i deri­vada de la regu­lació micro­pru­den­cial i macro­pru­den­cial, els cos­tos assu­mits pel sis­tema aug­men­ten i pres­si­o­nen a la baixa els ren­di­ments de la inversió.

Per fi, la digi­ta­lit­zació està sent també ambi­va­lent per als inver­sors. En part, no cal dir que la crei­xent com­petència té uns bene­fi­cis obvis per a l’inver­sor: més alter­na­ti­ves i a millor cost. Ara bé, també cal remar­car que la per­so­na­lit­zació de les ofer­tes es pot veure reduïda. No és evi­dent que el ser­vei al cli­ent, l’asses­so­ra­ment per­so­nal i, final­ment, les solu­ci­o­nes inver­so­res millo­rin amb la digi­ta­lit­zació i la com­petència. Fins i tot és pro­ba­ble que les tendències a reducció de cos­tos gene­rin ser­veis i pro­duc­tes més estan­dar­dit­zats i, per tant, menys ade­quats a cada per­fil inver­sor.

Un ele­ment que ens per­met con­fir­mar que la inversió de par­ti­cu­lars es troba en una com­plexa cruïlla sense visi­bi­li­tat és la con­fir­mació dels dos grans tren­ding topic de l’actu­a­li­tat inver­sora: el tra­ding i les crip­to­mo­ne­des.

No tenim en aquest arti­cle ni la volun­tat ni l’espai per trac­tar mínima­ment (ho farem en una pro­pera peça) aquests dos tòpics sobre­vin­guts, però de gran actu­a­li­tat i gene­ra­dors de molt interès inver­sor, espe­ci­al­ment en seg­ments bai­xos i mit­jos. Cal dir, però, que repre­sen­ten alhora el des­con­cert davant la frus­tració dels tipus d’interès nega­tius, la con­fusió entre inversió i espe­cu­lació i la cada cop més pre­o­cu­pant falta d’edu­cació finan­cera, o més ben dit, d’alfa­be­tit­zació finan­cera.