“S’ha d’innovar, perquè continuar immòbil és el major risc per a l’empresa”

Fa un any, amb l’Àlex Phi­mis­ter, vam veure que d’inno­vació, se’n par­lava molt, però trobàvem a fal­tar refe­rents i lite­ra­tura escrita pels matei­xos inno­va­dors. Vam pen­sar que seria bo escriure’n un en pri­mera per­sona, per part d’aquells que por­ten aquests pro­ces­sos enda­vant. A par­tir d’aquí, vam començar a cons­truir l’índex i l’equip per dur-lo a terme.

Col·labo­ra­tiu i de cre­ació dinàmica. Teníem molt clar que havia de ser molt pràctic i basat en casos reals. Es tracta d’una mena de manual amè, en què es donen les pau­tes ini­ci­als per inno­var, recur­sos, exem­ples i con­tac­tes. Ens hem posat a la pell d’algú que s’ini­cia en aquest procés.

Per cer­car un nou pro­ducte, model de negoci o ser­vei es reque­reix molt d’esforç per part de tota l’orga­nit­zació i de l’equip al càrrec del canvi. Però el fet prin­ci­pal és que tin­guis un suport molt gran de la direcció, que t’obrirà el camí a rebre suport d’altres depar­ta­ments, que també neces­si­tes. Això és impor­tant perquè la inno­vació va acom­pa­nyada de mol­tes incògni­tes.

Quan comença a sis­te­ma­tit­zar la manera d’inno­var a través de meto­do­lo­gies, pro­ces­sos i equips. Quan és capaç de repe­tir més d’una vegada el procés, ja diem que és una empresa inno­va­dora.

Més que una meto­do­lo­gia, el lli­bre vol ofe­rir tota una vari­e­tat de recur­sos, conei­xe­ment de mol­tes meto­do­lo­gies i eines que es tro­ben en el mer­cat. A par­tir d’això, tot­hom pot inno­var, tant empre­ses grans com mit­ja­nes o peti­tes. De vega­des, la inno­vació sor­geix del depar­ta­ment creat per a aquest objec­tiu; d’altres, està des­cen­tra­lit­zada i cada depar­ta­ment porta a terme la seva. El camí dependrà d’allò que la direcció con­si­deri més adi­ent.

Ha de com­plir dos requi­sits: explo­tar els ser­veis que ofe­rei­xen els pro­duc­tes ano­me­nats vaca (aquells impres­cin­di­bles per a l’empresa i que són ren­di­bles sense fer gaire inversió) i mirar cap al futur. Perquè, com va dir Char­les Darwin sobre les espècies: “No sobre­vi­uen les més for­tes, sinó aque­lles que s’adap­ten millor al canvi”, una con­clusió apli­ca­ble també al món de l’empresa.

Cer­ta­ment. Es cal­cula que els pro­duc­tes tenen un cicle de vida de deu anys, men­tre que les inno­va­ci­ons neces­si­ten tres anys per arri­bar al mer­cat. Però aquest temps cada vegada es redu­eix més, com també l’espe­rança de vida de les empre­ses ja que, com indi­quen els dar­rers estu­dis, la gran majo­ria no superen els quinze anys de vida.

Més inno­vació, més ràpida i més agil, i fer-ho tot cada vegada de manera més econòmica. Per això és tan impor­tant la inno­vació col·labo­ra­tiva, la inno­vació oberta. S’ha d’obrir la porta a fer el procés acom­pa­nyats de ter­cers.

Sense dubte, l’aversió cap a allò des­co­ne­gut. Aquesta és la prin­ci­pal bar­rera i, per experiència pròpia, he pogut com­pro­var que com més gran és l’empresa, més aversió té a tot allò que li és des­co­ne­gut. Aquesta por acaba fre­nant nous pro­jec­tes, que con­ti­nuen en la senda de l’explo­tació ver­sus l’explo­ració. Però la inno­vació és ine­vi­ta­ble, i saps que tard o d’hora l’hauràs d’abor­dar. Que­dar-se immòbil és el risc més gran per a una empresa.

Les mètri­ques són impor­tants, però també ho és la gestió del por­ta­fo­lis de pro­jec­tes. Sovint no se sap matar el pro­ducte a temps, i s’ha de ser valent i metòdic alhora. Aquest és un dels capítols des­ta­cats del lli­bre, en què mar­quem pau­tes per poder tenir cri­te­ris davant d’aques­tes dues qüesti­ons.

Inno­var no ha de ser sinònim de car i sobre­tot no ho és si es fa de manera col·labo­ra­tiva.

Vam pen­sar que podíem crear altres mate­ri­als i estu­dis, fer xer­ra­des, par­lar d’inno­vació oberta i també fer cur­sos de for­mació, com un que començarem al setem­bre. Es tracta d’un grup que pretén com­par­tir conei­xe­ment i experiències rela­ci­o­na­des amb aquest món.