Dues cares

Es fa difícil enten­dre que l’empre­so­na­ment d’un expre­si­dent acu­sat de cor­rupció durant els seus nou anys de man­dat des­en­ca­deni el caos i la violència a Sud-àfrica. Però el cert és que no hi ha bons i dolents. Jacob Zuma no ha estat un pre­si­dent qual­se­vol. Va pas­sar de defen­sar els drets dels negres, d’estar a la presó al cos­tat de Nel­son Man­dela, a con­ver­tir-se en un líder sense ètica. Ara és acu­sat de rebre sub­orns i d’haver par­ti­ci­pat i haver-se lucrat en nego­cis d’armes. Però els seus con­ciu­ta­dans no obli­den que va ser un llui­ta­dor pels drets dels negres durant el règim segre­ga­ci­o­nista de l’apart­heid i que fins i tot li va cos­tar la presó. Zuma repre­senta el millor i el pit­jor del país, i per això té molts defen­sors.