La vacuna ja no engreixa

Una vacuna ‘a tope’ de 5G

A par­tir d’aquí, un reguit­zell de gent que no ha parat de dei­xar moments diver­tits. “A mi posa-me’n una que vin­gui a tope de 5G”, feia broma un home en un cen­tre de vacu­nació mares­menc quan el dis­curs nega­ci­o­nista aga­fava més volada. I en alguns calava: “Jo deixo que se la posi la meva ger­mana i m’espero a veure què li passa”, deia una dona també per sota de la cin­quan­tena.

A Tar­ra­gona també va sor­pren­dre un home que, just quan anava a ser pun­xat, va dema­nar un ins­tant a la infer­mera i va començar a fer-se bufe­ta­des a la cara. “Uns segons després va parar i va dir que ja estava a punt. Es veu que es volia espa­vi­lar.” També va pren­dre pre­cau­ci­ons, però d’una altra mena, un home un punt pre­su­mit: “M’acabo de posar botox i no sé si em puc vacu­nar.” Ara, amb l’ampli­ació a la vacu­nació als joves, la vari­e­tat de pre­gun­tes s’ha reduït però n’hi ha una que es repe­teix molt: “Avui puc sor­tir de festa i beure alco­hol?”

Curi­o­sa­ment, la població d’edat més avançada no només ha estat més agraïda, sinó que també ha donat menys feina als sani­ta­ris. “Ells pràcti­ca­ment no han tin­gut efec­tes adver­sos, men­tre que amb els joves de 30 en avall hem tin­gut molts mare­jos. Algun dia hem hagut de posar mata­las­sets per terra perquè les dues lli­te­res que tenim per a casos pun­tu­als i les que també té el SEM esta­ven ple­nes. Això sem­blava un hos­pi­tal de cam­pa­nya”, recorda la res­pon­sa­ble del cen­tre tar­ra­goní. “No sabem si era sug­gestió, la calor o una altra cosa, però a la gent més gran que es vacu­nava aquells dies no els pas­sava”, pre­cisa Martín.

Les anècdo­tes s’han repar­tit per tots i cadas­cun dels grans cen­tres de vacu­nació. La coor­di­na­dora d’infer­me­ria del vacunòdrom de la Ciu­tat de les Arts i les Ciències de València, Amparo Anto­naya, recorda un dia de pluja en què espe­ra­ven per­so­nes de més de setanta anys que arri­ba­ven en autobús des de loca­li­tats pro­pe­res i es van empes­car un sis­tema per vacu­nar-les a l’autobús mateix, per evi­tar el risc que cai­gues­sin pel terra mullat. “Esta­ven espe­ci­al­ment agraïts i ens pro­po­sa­ven que ens quedéssim al bus i anéssim de festa a Beni­dorm”, recorda encara rient. Roses i fins i tot una dot­zena d’orquídies són altres pre­sents que es van fer arri­bar a les infer­me­res del País Valencià aquells dies.

Pen­dents del pèndul

A la Ins­ti­tució Firal Ala­can­tina, un home no va accep­tar la vacuna fins a haver-hi pas­sat un pèndol per sobre per com­pro­var que no hi havia cap pro­blema, men­tre que un altre va rebre les dues dosis de la vacuna dis­fres­sat de pallasso “perquè estava molt con­tent”. Res a veure amb una dona, molt ele­gant i amb símpto­mes d’haver begut, que sor­tia d’un ban­quet de noces per com­plir amb el tràmit i tor­nar-hi. “Marxi, gau­deixi de la boda i li prenc les dades per cri­dar-la un altre dia”, li van dir.

Com no podia ser d’una altra manera, la gent gran i la pecu­li­a­ri­tat dels noms de les vacu­nes han fet que hagin estat vacu­na­des de mil i una mane­res: “la John­son” (per la Jans­sen) i “la Faixa” (en lloc de Pfi­zer) han estat errors habi­tu­als. A Cas­telló, en comp­tes de l’Astra­Ze­neca dema­na­ven “l’Arta­nenca”, molt més popu­lar en ser una vari­e­tat d’oliva local. Molts, però, ana­ven al gra i dema­na­ven sen­zi­lla­ment “la bona”.