Vagi per endavant un acte de reconeixement de culpa, de contrició, dirien els catòlics. Qui aquí escriu i tants suposadament especialistes hem estat absurdament prudents per una equivocada consideració del risc en les nostres recomanacions de col·locació dels estalvis durant anys i dècades. De forma més manifesta en els darrers dotze anys, des que com a resposta a la crisi financera, el BCE va abaixar els seus tipus de referència del 4,25 a l’1% en menys de deu mesos i va generar la repressió financera que segueix viva avui.

La realitat és que, igual a Espanya que a Catalunya, però de forma més intensa que en altres països, la situació patrimonial de molts estalviadors és molt pitjor del que ho hauria de ser per un persistent error col·lectiu a decidir el destí de gran part de l’estalvi dels particulars, apostant per una teòrica seguretat sense rendiment. Un estalvi que en la majoria dels casos ha implicat sacrificadíssimes renúncies a consumir, a gaudir probablement d’una vida millor. Malauradament, això ha provocat també que molts estalviadors ni tinguin ara per ara solucionada adequadament la seva jubilació allargada per la longevitat i amenaçada per la crisi irresolta de les pensions públiques, ni tinguin la capacitat d’assolir altres objectius financers com un traspàs patrimonial generacional consistent o qualsevol altre objectiu de planificació financera.

Sintetitzem per si no he estat prou clar: una part majoritària de l’estalvi i dels estalviadors d’aquest país en els darrers trenta anys han invertit (o diríem “no han invertit”) d’una manera equivocadament conservadora obtenint rendiments reals inapreciables o negatius. Evidentment, després de passar el raspall dels tres grans enemics de l’estalvi: despeses, inflació i impostos.

L’estalvi financer (comptes i dipòsits, fons d’inversió i pensions, valors, assegurances de vida...) de les famílies espanyoles era, a finals del primer trimestre d’enguany, de 2,39 bilions d’euros, 3,2 vegades la renda bruta disponible. Doncs bé, almenys la meitat d’aquests actius financers amb seguretat, però probablement un percentatge superior, o no han generat ni generen gairebé cap rendiment o n’estan generant de negatius, és a dir perdent poder adquisitiu (valor real). Per començar, aproximadament un 41% d’aquest patrimoni financer de les famílies està situat en comptes corrents i dipòsits amb rendiments nominals zero o fins i tot negatius. Pensem que la inflació mitjana dels darrers deu anys ha estat de l’1%. Tot el que nominalment hagi rendit això o menys ha implicat empobriment. I això ha anat a pitjor; a finals del 2019, els dipòsits representaven només un 38%, però el fort estalvi generat durant la pandèmia per prevenció i pels confinaments, encara ha estat més conservador (o suïcida) que abans. Després dels comptes i dipòsits, i amb un 23% dels actius financers totals hi ha participacions en fons d’inversió i de pensions per uns 0,55 bilions d’euros. El rendiment mitjà ponderat anual d’aquests fons en els darrers deu anys ha estat del 2,5%, si deduïm l’1% mitjà d’inflació i un determinat percentatge fiscal al desinvertir ja es veu que la rendibilitat es queda en un pobre 1% real, si bé els invertits en fons més conservadors (els anomenàvem sense risc!) evidentment encara han rendit menys i fins i tot diversos grups importants de fons no surten de rendibilitats reals negatives. Millor no entrem en les percepcions d’assegurances de vida i en els rendiments de les accions espanyoles que tampoc han generat grans alegries en el mateix període dels darrers deu anys.

Aquesta trista història que acabo de sintetitzar hauria de formar part del coneixement imprescindible en la tan necessària alfabetització financera pendent en aquest país. I un cop mínimament entès aquest abecedari, exigir, com sembla que ha decidit assumir la Comissió Europea, un marc de normativa i estructura d’inclusió financera que faciliti precisament la inversió en els mercats de capitals, rendible a mitjà termini i facilitadora dels objectius financers personals dels estalviadors. Què es necessita? Doncs un accés digital segur i barat, l’educació o cultura financera suficient, transparència màxima en els productes i en la informació, assessorament assequible i de qualitat per conèixer la idoneïtat i l’adequació de cadascú a cada inversió, facilitat per recórrer i salvaguardes legals davant d’abusos. Aquesta iniciativa de la Comissió Europea no es desenvoluparà en uns quants mesos, necessitarà anys. Mentrestant, prenguem-nos més seriosament el destí del nostre estalvi a mitjà i llarg termini (quasi tot) i, definitivament decidim i no ens sàpiga greu voler enriquir-nos del nostre esforç estalviador.