Els professionals de la salut del nostre entorn han tingut una formació que encara ara està mancada de frescor en el mètode docent, lentitud en la incorporació dels avenços científics i omissió d’incorporació dels canvis en l’entorn tecnològic. I això hauria de ser un deure en els comptes de resultats de les estructures docents i dels professionals. La distància entre el món en què aquests últims s’acrediten com a titulats i l’entorn tecnològic en què habiten i exerceixen posteriorment és exponencialment i progressivament divergent. Sovint viuen instal·lats en compartiments estancs i, en aquest cas, l’atenció sanitària (assistencial, preventiva, docent, de recerca o de salut pública) no es parla gaire amb la innovació, és a dir, amb la incorporació dels avenços tecnològics a la pràctica clínica.

I tampoc no tenen clar moltes vegades que la seva activitat s’ha de recolzar en diverses columnes que han de ser del mateix diàmetre i que també n’aniran incorporant de noves: assistència, docència, recerca, divulgació, aplicabilitat clínica, innovació, ciències socials, atenció a la salut mental, etc. La pràctica clínica està plena de cotilles, moltes presoneres dels pitjors deixos en l’atenció sanitària a les persones (i en les relacions interpersonals i en la ciència): la recerca constant de seguretats en lloc d’incerteses i la falta de pensament crític com a base estructural del coneixement. Contràriament, el model del coneixement mèdic és expansiu i sense portes en el mar de la ciència.

Un dia descobreixen que les rates que necessiten per a un projecte de recerca existeixen i que les tenen els veïns del laboratori del pis de dalt, que no saben què explicar als enginyers biomèdics que fan una estada al servei, que no entenen les xarxes socials dels seus fills i filles, que no cal escriure en paper, que la prescripció ha de ser electrònica, que el curs clínic electrònic pot ser compartit amb els professionals de l’atenció primària, que la realitat virtual és un recurs docent brutal, que hauran d’aprendre a fer servir el nou Office365 que s’acaba d’implementar al seu centre de treball, que les videoconferències ja han passat a formar part de les nostres vides per sempre, que les app encara seran bàsiques durant un temps per comunicar-se amb les persones a qui atenen cada dia i que el avenços tecnològics ja són els substrat de la pràctica clínica.

L’atenció sanitària s’ha basat en els últims anys i decennis en l’evidència científica, com una mena de conjur en la pràctica clínica i eguzkilore en la literatura mèdica. I n’ha fet la sustentació de protocols i decisions clíniques, buscant una consistència confirmatòria però que habitualment ha portat a la conclusió que “cal fer més estudis sobre aquest o aquell tema o qüestió”.

No obstant això, amb la perspectiva del temps que implacablement ens allunya del model hieràtic i del coneixement primerenc del professional, no només els avenços en el camp de la ciència i de la clínica, sinó també l’aparició de nous avenços globals en tots els aspectes del coneixement ens aboquen a la necessitat de convocar una taula de diàleg permanent per tal de dirimir les divergències en el context de la medicina com a ciència de la vida, de tota ella, i per tant, constantment canviant.

Els professionals de la salut hem d’incorporar l’esperit de la discussió, amb el matís més anglosaxó i que en la seva primera accepció no vol dir tant barallar-se com exposar arguments i consideracions contraposats o no al voltant d’una qüestió. Així es creix i s’avança, a la contra. A la vegada, però, cal incorporar al diàleg constant una mica d’interdisciplinarietat. Probablement, s’ha de fer una reflexió per part de professionals, els que prenen decisions –responsables de polítiques assistencials i de salut pública– i població general. I això ens porta a la predicció del “pitjor”, quan algú et diu: “Aquesta tarda hem de parlar.”