La casa Gomis, obra mestra de l’arquitectura moderna catalana, té un magnetisme privilegiat difícil d’explicar amb paraules. Amb el llenguatge de l’art trasllueix millor. Ho saben la pintora Bea Sarrias i el cineasta Morrosko Vila-San-Juan, que se’n van enamorar bojament el 2014 i, des de llavors, l’han convertit en un dels seus temes predilectes. Semblaria que volen comprendre la seva ànima, pintant-la i filmant-la tan persistentment, però més aviat el que pretenen és retenir-la per protegir-la, sabedors de la seva fragilitat.

Benvinguts a la Ricarda, el nom amb què popularment és més conegut aquest habitatge del Prat de Llobregat, és l’exposició que dimecres obrirà aquesta parella d’artistes al LAB36 de la galeria Senda, un espai relativament nou del carrer Trafalgar centrat en “la creació artística feta a Barcelona”, diu el seu director, Carlos Durán. Casualment, la mostra coincideix amb la polèmica del projecte de l’ampliació de l’aeroport, que fins que no es va paralitzar, aquest dimecres, trinxava sense compassió la finca que allotja la residència que l’enginyer i mecenes Ricard Gomis va confiar a l’arquitecte Antoni Bonet Castellana el 1949, per passar-hi els estius i els caps de setmana. Però no va estar acabada fins molt temps després, el 1963.

Gomis i Bonet van compartir el llarg procés amb moltes complicitats, que és també com treballen Sarrias i Vila-San-Juan, en diàleg amb els seus respectius suports. El tàndem d’artistes s’han obsedit aquest cop amb els colors de la Ricarda, custodis dels “sentiments que tens quan hi entres”. De pau, d’escalf i de compenetració total amb la natura. L’interior comença a l’exterior i l’exterior acaba a l’interior.

És el lloc on tothom voldria viure. Però no hi pot viure ningú. El soroll, la pol·lució i les vibracions dels avions l’han fet inhabitable. Té la tercera pista de l’aeroport a 400 metres. El mar, a 150. Sense platja, i n’havia tingut una de preciosa. El desviament del riu Llobregat i altres accions de l’home obsedit amb una idea insostenible de progrés l’han devorat per complet. No queda ni un centímetre de sorra, ni bona part de les escultures fetes amb tubs d’uralita que va crear Moisès Villèlia per marcar el camí que duia fins a aquell paradís.

“En compàs d’espera”. Així és com se sent la família Gomis després que s’hagi descartat el pla de creixement de l’aeroport. No les tenen totes. L’experiència els fa desconfiar. “Continuem fent trobades familiars a la casa, però des de finals dels anys noranta ja no hi hem tornat a dormir”, explica Beatriz, una de les sis filles i fills que van tenir Ricard Gomis i Inés Bertrand. Al març es va desfermar la felicitat en els propietaris: la casa va ser declarada bé cultural d’interès nacional. Però l’alegria va durar poc. I han passat un mal estiu. “Ara... ja veurem.” No les tenen totes, no.

Els germans estan molt compromesos en la preservació d’aquesta joia arquitectònica que el món mira (això sí que s’ho mira) amb admiració. Amenaces de l’aeroport a part, els porta un munt de maldecaps el seu manteniment i les costoses restauracions. “No hem rebut mai cap ajuda.” Per poder-ho afrontar van decidir obrir la casa al públic i llogar-la per a rodatges publicitaris. Les visites s’han de concertar i poden durar hores que es fan minuts guiades per Marita Gomis, una sàvia de la història i les anècdotes de la casa. S’ha llegit de dalt a baix les cartes que es van intercanviar el seu pare i l’arquitecte durant els anys que va durar l’aventura de la construcció. Bonet va deixar la seva petjada en tots els detalls. Del mobiliari al color de les cortines.

Sí, la casa Gomis es va erigir a distància perquè Bonet vivia exiliat a l’Argentina des del 1938. Va fer-hi algunes visites, però a Catalunya no hi va tornar definitivament fins al 1963, just quan la Ricarda, de planta única, estava a punt d’estrena. “Tot hauria sigut diferent si no l’hagués concebut ell. De fet, la primera idea del meu pare va ser Josep Lluís Sert, però no va acceptar l’encàrrec perquè no volia fer cap obra a Espanya”, indica Marita. Tot hauria estat diferent sense la intervenció de la seva mare, hi afegeix. Bonet va dissenyar un primer projecte “massa pompós per al seu gust”, amb una segona planta que, per cert, hauria permès que la casa tingués vistes al mar.

Sert era molt Sert, però vet aquí que la dictadura va acabar tenint en la casa Gomis de Bonet un enemic a les seves encarcarades doctrines culturals. Gomis va convertir la Ricarda en un oasi de modernitat, allotjant-hi activitats de tot tipus organitzades pel Club 49, l’entitat que va reprendre la cultura lliure i desperta dels anys republicans. Aixoplugats per les voltes catalanes de les cobertes, un dels trets més emblemàtics junt amb els grans finestrals i les gelosies en força casos de vidre (pràcticament no hi ha parets), la casa Gomis va ser un espai amic de Miró, Tàpies, Carles Santos i de figures internacionals com John Cage i Merce Cunningham. En pocs més llocs de Catalunya van passar coses tan “al·lucinants” durant aquells temps de foscor.

Qui al·lucina en recordar-les és el galerista Carlos Durán, preocupat, com tants altres, per la reculada cultural actual en una ciutat que en els pitjors moments va ser capaç d’imaginar altres realitats. Benvinguts a la Ricarda és “una celebració i un agraïment als seus artífexs”, remarquen Sarrias i Vila-San-Juan. L’exposició es podrà veure al LAB36 fins al 9 d’octubre i l’endemà mateix es traslladarà durant dues setmanes a la casa Gomis. L’art, amb art s’entén. Una excel·lent ocasió per visitar-la i per fer-se una idea del que està, estava o pot tornar a estar en qualsevol moment, en risc: un patrimoni únic.