El Fossar de les Moreres resisteix. L’autèntic epicentre de la Diada Nacional des de temps immemorials manté el vigor com a protagonista de l’Onze de Setembre, però no per cap acció política intencionada, sinó per combustió popular. Són molts els catalans que hi passen en algun moment dels Onzes de Setembre per embeure’s de l’ambient de lluita, de reivindicació o senzillament de tradició. Una fotografia del president Carles Puigdemont amb un “No surrender” plantificada al bell mig del peveter presidia ahir aquest altar particular, emmarcat per un ram de flors blanques, una bandera de combat de 2x2 metres de Santa Eulàlia, és clar, a més de la senyera i la bandera de Sant Jordi. Les hi havia col·locades el Memorial 1714, que, com els últims trenta anys, va anar a recollir la flama a l’ajuntament de Cardona –últim bastió austriacista que va caure, deu dies més tard que el cap i casal– per dipositar-la a la porta de l’Espai Museu, al mateix fossar, davant l’antiga sala del capítol de Santa Maria del Mar. “Vam ser absorbits per Espanya després d’una repressió i d’una guerra d’ocupació molt forta. Hem de recuperar la nació catalana i la independència”, reclamava el seu president, Jordi Miravet, amb el bust de Josep Moragues al darrere. En la competició d’herois que es lliura 307 anys després, Miravet trencava una llança a favor de Rafael Casanova: “Hem de desmitificar moltes coses. No ens acabaríem la quantitat d’herois que hi ha. Un no és més que els altres. Moragues no és més que Casanova, no hem de desmereixe’l.” Queda clar que la història és cíclica.

Una imatge del general Moragues compartia el peveter amb Puigdemont en un dels costats. Casanova anava rebent ofrenes florals durant tot el matí, però al fossar també n’hi dipositaven, tant entitats com ciutadans a títol individual. Potser aquest és un lloc més adequat per fer-ho, ja que sota l’empedrat rogenc en pendent hi ha un cementiri on reposen els caiguts durant el setge del 1714.

I tot d’una va sonar Lluís Llach. “Més lluny, heu d’anar més lluny...” Eren els Músics per la República, que col·laboren amb Òmnium Cultural, que oferien un repertori que anava des de L’estaca fins a Somriu!, de Charles Chaplin, passant per La Santa Espina. “Vam tocar a les tres presons”, recordava amb goig la seva directora, Roser Sabater. Les presons ressonaven com un eco al fossar, ¿o eren Els segadors?

Després va ser el torn dels Castellers de la Sagrada Família, que, malgrat les restriccions per la pandèmia de coronavirus (màxim vint-i-cinc persones i amb mascaretes), van poder alçar un pilar de quatre. “És tradició, sempre hem vingut. Portem una setmana assajant i ahir [divendres] vam poder fer el primer pilar amb motiu de l’Onze de Setembre al Mas Guinardó, el primer cop que tornàvem a actuar a plaça des de la pandèmia”, explicava la cap de colla, Anna Jiménez. Els acompanyaven castellers de la colla de Gràcia, que malgrat que no s’hi tornaran a posar fins la Mercè no van voler deixar de ser-hi. N’hi ha que fan pinya.

“Falta unitat”, constataven l’Eulàlia i en Robert, que troben a faltar un líder que unifiqui tot l’independentisme. “Més lluny dels arbres caiguts, que ara us empresonen.”

Una tercera fotografia adornava el peveter, la de Lluís Maria Xirinacs, en un indret molt especial: el filòsof va tornar a patir la repressió per un discurs pronunciat justament al fossar el 2002, i pel fossar va passar el 2007 el seu fèretre el dia del comiat, des de Santa Maria del Mar fins a la seu del Memorial. La Fundació Randa volia que, en tant que cementiri, s’hi poguessin escampar part de les seves cendres, però no va poder ser.“Bon viatge per als guerrers, que al seu poble són fidels.”

Diu el vers de Pitarra que al fossar no s’hi enterra cap traïdor. “No és temps de buscar traïdors, però sí culpables”, defensava en Miguel Ángel, originari de Navarra. Cap al migdia, després que la Coronela de Barcelona retés homenatge als màrtirs, l’espai estava pleníssim, potser menys que altres anys, però ple. “No sé si va una mica a la baixa, però hem de ser-hi; si no ens posem d’acord tots, malament”, deia una altra Mariàngels, dels Hostalets de Balenyà (Osona), acompanyada d’en Pere. Tots dos anaven amb la samarreta de la Diada d’enguany posada. Primer van passar pel monument a Casanova, però van sentir massa crits i van acudir al fossar, com cada any, abans d’anar a la manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana. “Més lluny de l’avui que ara us encadena.”