L’hora de retirar el respirador artificial
Moltes empreses endeutades per la covid sobreviuen per la protecció pública. Les condicions que les han mantigut s’esgoten i es preveu una cascada de tancaments
-
Celsa Group, el conglomerat empresarial de la família Rubiralta-Rubió, lidera les sol·licituds de rescat a la SEPI amb una petició de 700 milions d’euros. L’ECONÒMIC. -
Port Aventura assegura que ha perdut 55 milions d’euros el 2020 per la pandèmia. ARXIU / JUDITH FERNÁNDEZ. -
L’hora de retirar el respirador artificial. -
L’hora de retirar el respirador artificial.
Movisa és una empresa familiar d’Artés que fabrica perfils d’MDF (un aglomerat de fibres de fusta i resines) amb els quals es fan sòcols de parquets, tapetes de portes o panells decoratius. Distribueix els seus productes a través de fabricants de portes, instal·ladors de terres, magatzems de fusta i centres de bricolatge. La companyia va néixer el 1987, factura 7,5 milions d’euros, el 50% a l’exterior, i té una plantilla de 55 treballadors.
Quan el 14 de març del 2020 el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma, l’empresa del Bages tenia importants comandes en cartera i acabava de fer inversions per incorporar noves màquines. El negoci anava bé, tot i que l’endeutament era elevat; una herència de la crisi del 2008, que encara s’arrossegava. “Quan la bombolla del totxo va esclatar ens va enganxar de ple perquè havíem gastat 1 milió d’euros per millorar les instal·lacions que vam finançar amb préstecs i una hipoteca sobre la nau”, recorda Quim Guix, director financer. Després d’uns anys durs, sobretot del 2009 al 2011, l’empresa s’havia anat recuperant i, malgrat que el deute encara pesava molt, no tenia problemes per respondre a les seves obligacions financeres. Guix havia creat una estructura creditícia molt diversificada, amb un ampli pool bancari, línies públiques de l’Institut Català de Finances i del Ministeri d’Indústria i, fins i tot, alguna captació de fons a través de micromecenatge.
Però quan la fàbrica d’Artés va haver de cessar l’activitat pel virus, van saltar totes les alarmes. Calia reduir al màxim les despeses fixes, i Movisa va presentar un ERTO per al 50% de la plantilla. “Fins i tot vam reduir la potència elèctrica contractada per rebaixar la factura de la llum”, diu el director financer. Els mesos que van seguir van ser de poques vendes i, per aguantar davant la incertesa del moment, van demanar crèdits avalats per l’ICO (Institut de Crèdit Oficial) per un valor total d’1,6 milions d’euros.
Com Movisa, gran part de les empreses del país han hagut de fer front a la contingència endeutant-se. El crèdit concedit a societats no financeres s’ha disparat des dels 867.171 milions d’euros de finals del 2019 als 948.086 milions del juliol passat, segons el càlculs del Banc d’Espanya per al conjunt de l’Estat. “Un increment de 81.000 milions d’euros és molt important; tot aquest endeutament s’ha de tornar, i les empreses difícilment podran fer-ho”, adverteix Rafael Sambola, professor de finances d’EADA.
Certament, el repte que tenen moltes empreses que estan amb l’aigua al coll és com sortir de la trampa del deute, sobretot les petites i mitjanes, moltes de les quals han quedat al marge dels mecanismes de rescat. Per a les moltes que ja han tancat, qualsevol iniciativa arriba tard.
L’esclat.
A diferència d’altres crisis anteriors, aquest cop els poders públics han actuat amb mesures per mantenir els llocs de treball (ERTO) i salvar el màxim del teixit empresarial blindant la tresoreria dels negocis (crèdits avalats per l’estat a través de l’ICO, ajornaments tributaris, moratòries concursals i hipotecàries i ajustaments de lloguers de locals). Pel que fa al finançament, el Banc d’Espanya estima que les empreses van cobrir la meitat de les seves necessitats de liquiditat mitjançant préstecs bancaris dels quals més del 80% són crèdits acollits als programes d’avals públics. En aquest sentit, considera que el programa ICO hauria permès a moltes empreses, sobretot a les que ho tenen més difícil, accedir a fons per a les seves necessitats immediates i, per previsió, tenir un coixí de liquiditat per si de cas, allargar terminis de pagament i reduir el cost de finançament. Calia evitar l’efecte dòmino que es produeix quan una empresa tanca perquè no pot pagar i acaba arrossegant en la caiguda els seus creditors.
No obstant això, Félix Pedrosa, auditor de PKF Auditec, considera que les ajudes han estat “desendreçades i insuficients, especialment per a les pimes i els autònoms”, que van protagonitzar l’onada de tancaments dels primers mesos. De les 230.839 empreses actives que hi havia a Catalunya el febrer del 2020, a l’abril en quedaven 218.620, el saldo es va reduir en 12.219 empreses en només dos mesos. La mortaldat es va concentrar especialment en pimes i microempreses del sector de serveis vinculades al comerç, el turisme i la restauració. Per a alguns analistes com l’exdegà del Col·legi d’Economistes i soci de Faura-Casas Auditors, Joan B. Casas, “bona part del procés de depuració ja s’ha produït”.
Però n’hi ha prou amb mirar els diaris econòmics per veure que encara hi ha moltes empreses la supervivència de les quals penja d’un fil. La prorroga dels ERTO (l’últim cop, fins al 28 de febrer del 2022) i la vigència de la moratòria concursal (fins a aquest 31 de desembre) podria estar emmascarant una situació d’insolvència imminent de moltes empreses. Els crítics amb els acords a què van arribar govern, patronals i sindicats per allargar els terminis de vigència de les mesures de contenció pensen que el que es fa és xutar la pilota cap endavant. “Les mesures excepcionals no es poden prorrogar indefinidament perquè distorsionen el mercat”, critica Jordi Solé, fundador de la consultora financera Kreedit.
Solé pressentia que aquest setembre, després de l’aturada de l’estiu que acostuma a ser fatídica per a moltes empreses perquè agreuja les tensions de tresoreria, marcaria l’inici del temut col·lapse. En canvi, “ha estat un setembre molt tranquil”, reconeix Jordi Albiol, president de la comissió mercantil, concursal i d’experts judicials del Col·legi d’Economistes. De fet, per a molts administradors concursals, aquesta calma fa un any i mig que dura, i això que quan va esclatar la pandèmia es van preparar per a una allau de feina; en canvi, ara es troben de braços plegats.
Podria semblar tot el contrari si hom mira les dades oficials de concursos de creditors que s’han presentat. A Catalunya han estat 1.117 entre el gener i l’agost d’aquest any, la qual cosa representa un increment del 74% respecte al mateix període del 2020, que van ser 642; a tot l’Estat, el creixement ha estat del 58%. Pel que fa a les dissolucions, els augments han estat del 34,13% i el 29%, respectivament, segons les dades que ha recollit Informa, una empresa que elabora estudis empresarials i sectorials.
Malgrat aquest increment de l’acumulat de l’any, l’agost passat es va saldar amb menys activitat que el de l’any passat. El mateix estudi d’Informa té les claus del que està passant: tres de cada quatre concursos presentats el mes d’agost passat a Espanya són de microempreses i la resta, de petites empreses, només dos van ser d’empreses mitjanes i cap d’una de gran. A més, sovintegen els concursos exprés en què no hi ha res a repartir entre els creditors.
L’evidència és que la xarxa de protecció que han instal·lat els poders públics té forats d’una dimensió que només aguanten les empreses a partir d’una grandària mentre que les més petites se n’escapen i cauen. D’altra banda, donaria la raó als que pronostiquen una allau d’insolvències d’empreses de grandària superior quan es retirin les proteccions. “Em fa l’efecte que això pot ser com un tsunami, en què primer el mar es retira i de cop i volta torna amb força”, diu Sambola.
Rescat.
Precisament els auditors tenen present aquests canvis a l’hora d’analitzar uns comptes anuals molt alterats a conseqüència de la covid: “Molts accionistes i inversors estan pendents dels informes d’auditoria per entendre com ha impactat la pandèmia en l’empresa i prendre decisions”, explica Pedrosa, que reconeix que la casuística és molt àmplia.
L’enquesta de clima empresarial de l’Idescat, revela que en el segon trimestre d’aquest any a Catalunya encara hi havia un 42,7% dels establiments empresarials afectats per la crisi sanitària; ara bé, 12,6 punts menys que el trimestre anterior. La majoria, el 77,3%, perquè la facturació els havia caigut. Tanmateix, en el cas de l’hostaleria, les empreses que manifestaven afectacions eren el 91%.
Movisa, que té una activitat molt vinculada a la llar, va veure com les vendes es triplicaven el maig del 2020, quan van reobrir les grans superfícies. El juny, l’empresa va recuperar tota la plantilla i el juliol va tornar a la normalitat: “La gent, que havia passat moltes hores tancada a casa, es va llançar a comprar pintura i a instal·lar el parquet o a canviar les portes”, explica Quim Guix. Ara l’empresa d’Artés vol millorar els seus marges comercials per incrementar el flux de caixa i facilitar el retorn dels préstecs. Per això està estudiant quins productes del catàleg poden ajudar a assolir aquest objectiu per tal de potenciar-los. També ha ampliat la carència dels préstecs ICO a un any i l’amortització a tres.
La fundació Fedea ha calculat que, malgrat la recuperació i les ajudes vigents, un 40% de les empreses hauran de reestructurar el deute per poder assumir els compromisos financers, i més d’una tercera part d’aquestes, acabarà tenint problemes de solvència.
De moment, ja hi ha empreses que han demanat rescat públic, moltes del sector turístic, com ara Hotusa, Serhs i Julià, però també Celsa, Mediapro i DIR. Aquestes i moltes més s’han acollit al fons de suport a la solvència d’empreses estratègiques de la SEPI, la Societat Estatal de Participacions Industrials. És un dels tres blocs d’ajuda que ha aprovat l’executiu de Pedro Sánchez, en funció de la grandària de l’empresa, per evitar que caiguin negocis viables. El fons de la SEPI està dotat amb 10.000 milions d’euros i s’adreça a empreses amb dificultats que sol·licitin recursos per més de 25 milions d’euros. El fons de recapitalització de Cofides és per a negocis que necessiten entre 3 i 25 milions, està dotat amb 1.000 milions, però presenta limitacions d’accés relatives a caigudes de la facturació, nivells d’endeutament o volum de vendes. El darrer bloc és el codi de bones pràctiques bancàries, que és un seguit de mesures que els bancs adherits han de facilitar per reestructurar el deute d’hipotecats en situació vulnerable, que inclou la conversió del deute en préstecs participatius o quitances, però al qual no es poden acollir aquells que no superin els 1,8 milions d’euros en préstecs ICO.
Una de les queixes més freqüents és la lentitud amb què s’estan concedint aquests fons perquè cal estudiar molt bé cada cas; a més, els recursos humans i materials disponibles són escassos per l’allau de sol·licituds i els terminis que s’han fixat. “Des de Pimec hem demanat que la data de sol·licitud de les mesures previstes al codi de bones pràctiques no s’acabi aquest 15 d’octubre, sinó que s’allargui fins al 15 d’octubre del 2022”, explica Pere Cots, director de l’àrea de finançament de la patronal, que també manté converses amb les entitats financeres per establir “un bon marc de col·laboració”.
Però també hi ha un problema de perímetre: “Hi ha un univers d’empreses que no entren en cap supòsit, i la banca els ha començat a tallar el crèdit perquè en quedar-se al marge tenen més risc”, adverteix Jordi Castiñeira, soci de deal advisory i reestructuració de KPMG.
Aquí convé recordar que un dels problemes històrics de la pime catalana és la pèssima capitalització. A més, a mesura que ha anat creixent i s’ha internacionalitzat, ha creat unes estructures de finançament poc adequades. En situacions de normalitat, les empreses tenen una línia bancària per finançar el circulant que no s’acaba pagant mai perquè es va renovant cada any. Però quan hi ha problemes sobrevinguts, com és el cas de la pandèmia, el circulant s’enquista de seguida i la fragilitat de l’empresa es palesa molt ràpidament. Els ICO van ajudar a parar el cop perquè van injectar liquiditat, però el problema podria emergir el març de l’any que ve en el moment que acabi la carència del segon any extra d’aquests préstecs. “Quan les empreses vulguin refinançar aquests préstecs es trobaran que el banc no ho farà si no entra dins el codi de bones pràctiques, perquè perdria la garantia de l’Estat”, diu Castiñeira. Si no es troba una solució, aquesta rigidesa en l’estructura del deute portarà moltes empreses a haver de presentar concurs de creditors. “El problema és que fins ara no hem vist les orelles al llop”, es lamenta el soci de KPMG, que reclama un instrument específic per refinançar préstecs avals per l’ICO abans que sigui massa tard: “Si no es fa res, això esclatarà en el primer semestre del 2022, segur”, diu.
Capital privat.
Ara bé, el capital privat podria tenir un paper destacat per reforçar la viabilitat de les pimes catalanes? Jordi Solé, que busca solucions financeres per a empreses d’aquesta dimensió, és un ferm defensor d’aquesta opció, malgrat que reconeix que és complicat. L’entrada del finançament alternatiu a l’empresa familiar catalana és encara molt minoritària però creixent, i podria rebre una empenta en l’actual context perquè l’empresa està molt endeutada i haurà de renunciar a fer inversions els pròxims anys si no es vol endeutar encara més: “L’inversor és més creatiu que el banc i no vol interessos sinó rendibilitat futura. Això sí, reclama transparència i professionalitat en la gestió”, diu Solé.
Jordi Albiol té dubtes que, en línies generals, la pime sigui un plat apetible per a l’inversor privat: “El capital parla l’idioma de l’Excel”, etziba. Pimes amb més deute que benefici i, possiblement, candidates a reestructuració de la seva capacitat no passarien “la prova del full de càlcul”.
Però no es pot subestimar la capacitat de generar valor dels fons: “Hi ha oportunitats interessants per a inversors espavilats en operacions de consolidació del mercat, que consistiria a comprar empreses petites endeutades però viables per fer-ne una de gran, que pugui aspirar a préstecs participatius o a quitances per deixar-les netes”, explica Castiñeira.
En el mateix sentit s’expressa Alberto Sánchez Navalpotro, conseller delegat d’Inbonis, una agència de qualificació creditícia de pimes: “Amb la falta d’alternatives d’inversió, les pimes són una de les vetes de mercat on hi ha rendibilitat, i més que n’hi haurà, i estan infraateses pel sector financer en general.”
Ara bé, per creure que el capital privat pot ser una alternativa real que complementi el finançament públic i bancari per reforçar la solvència general de la pime haurien de passar moltes coses. I la primera de totes és fer créixer el mercat d’aquest tipus de capital. “Allò que ens salvarà del desastre és l’estalvi, diu Sánchez Navalpotro. “A Espanya, les asseguradores tenen 400.000 milions d’euros en balanç i només destinen un 1% al capital privat; si fos el 20%, com la mitjana d’Europa, ja hauríem resolt el problema de la falta de reforç de la solvència.”
La qüestió és com fer atractiva la pime catalana a l’inversor institucional. Segurament un primer pas és fer-la visible, perquè avui no ho és. Inbonis ha començat a aplicar en la petita i mitjana empresa eines pròpies de les grans empreses, com la qualificació creditícia, que és el llenguatge que entenen els inversors. “Als bancs no els surt a compte destinar recursos a analitzar el rating d’una pime i les tracten de manera agregada en carteres que com a molt distingeixen sector o grandària”, explica Gert Pregel, director de metodologia de l’agència. Tenir la condició de pime ja és un factor que castiga en els ratings, perquè els fa baixar, i això penalitza especialment les empreses més ben gestionades. “Hi ha companyies que es mouen per sota del radar que són molt i molt bones”, afegeix el responsable de reestructuracions de KPMG.
Informes a mida.
A França, un programa de col·laboració publicoprivada ha aconseguit aixecar uns 13.000 milions d’euros d’inversors institucionals privats, que tenen la garantia pública. El conseller delegat d’Inbonis creu que el sector públic ha d’incitar i actuar de motor d’un ecosistema que permeti que el capital privat flueixi per reforçar els nivells de solvència i la inversió empresarial.
Val a dir, que no tothom podrà sortir del pou del deute de la covid. “Cal deixar caure les empreses inviables perquè consumeixen recursos i finançament”, diu Rafael Sambola. El fenomen de les empreses zombis no és nou. El 2017, l’OCDE ja advertia que a l’Estat espanyol un 16% del capital està atrapat en empreses que sobreviuen en un context de tipus d’interès baixos a base d’anar refinançant constantment els deutes. En el moment actual, Iberinform estima que les empreses zombis haurien passat del 9,2% del total a principis del 2020, al 17,6% a finals del mateix any.
Per a algunes d’aquestes empreses, el suport públic pel virus ha estat com una benedicció, ja que s’han trobat amb uns mecanismes de suport addicionals per anar aguantant. Això malgrat que la UE només accepta que els govern ajudin les empreses que no estaven en crisi abans de la covid. El repte és separar el gra de la palla i ajudar aquelles que siguin viables.
La quadratura del cercle seria aprofitar aquesta crisi per posar les bases d’un canvi de cultura que propiciés un teixit empresarial reforçat, més ben gestionat i més ben capitalitzat, i un mercat de capital més ric i eficient amb noves eines de finançament.
Xiular quan tot s’ensorra
El govern espanyol ha començat la transposició de la directiva europea d’insolvències amb el que, de moment, és un avantprojecte de llei concursal, aprovat pel Consell de Ministres el 3 d’agost passat, en plenes vacances d’estiu, fet que algunes veus crítiques han titllat d’“agostitat”. Després de l’exposició pública, iniciarà el tràmit parlamentari amb la intenció que entri en vigor abans de les vacances d’estiu de l’any vinent, amb la qual cosa, l’allau de concursos de creditors que podria arribar als tribunals l’endemà del 31 de desembre, que és quan acaba la moratòria que congela l’obligació de presentar o d’instar a presentar concurs a les empreses insolvents, s’haurà d’abordar amb la llei vigent, que és del 2004 i que s’ha demostrat poc útil per salvar empreses.
En aquest sentit, una de les novetats importants de la llei són els mecanismes d’alerta primerencs, que pretenen detectar a temps situacions de futura insolvència, de manera que s’hi pugui plantar cara abans que sigui massa tard.
En canvi, no introdueix modificacions als privilegis que tenen les administracions públiques, ja sigui en la jerarquia de creditors o en la consideració prioritària dels crèdits públics, aspecte que ha estat criticat des d’algunes instàncies empresarials com Foment del Treball.
Des de Pimec, es posa l’accent en la necessitat de facilitar els procediments administratius quan una altra empresa del sector de l’afectada o un grup de treballadors vulguin continuar l’activitat: “Fins ara era tan complicat que quan s’enllestien ja era massa tard”, diu Pere Cots.
Per la seva banda, des del Col·legi d’Economistes, es reconeix la bona voluntat que destil·la l’avantprojecte de voler salvar empreses: “La manera d’enfocar aquest objectiu, però, no és la correcta i no s’assolirà”, preveu Jordi Albiol, que reconeix que serà difícil superar l’estigma que pesa sobre l’empresari en concurs: “La desconfiança és tal que l’empresari, en comptes d’actuar preventivament, intenta dissimular.”
Respecte a això, el 16 de setembre passat, Foment del Treball i el Col·legi d’Economistes presentaven l’edició en català de la Guia d’actuació de l’empresa davant la insolvència, amb l’objectiu “d’intentar normalitzar les situacions concursals en la vida d’una empresa, sense que sigui motiu per avergonyir-se’n”.
L’autora de la guia, l’economista Bárbara Pitarque, preveu un increment de l’activitat quan acabi la moratòria: “Hi haurà una allau de concursos, sobretot concursos exprés, és a dir, de declaració i conclusió de concurs, perquè moltes empreses hauran exhaurit els terminis i arribaran sense massa activa”, va lamentar.
Els bancs driblen la morositat
Els préstecs avalats per l’ICO han ajudat moltes empreses, però també han estat una benedicció per als bancs que, en cas contrari, haurien vist augmentar la seva exposició als impagaments. Així, el nivell de morositat, un dels principals indicadors de risc del sector, lluny d’augmentar, està disminuint. El percentatge de crèdits impagats en relació amb el total concedits per les entitats financeres, es va situar en el 4,39% el juliol passat, la darrera dada oficial. És tracta de la taxa més baixa des de març del 2009.
Aquestes dades contrasten amb les previsions que va fer l’agència de qualificació de risc financer Standard & Poor’s d’una escalada de la morositat fins al 10% (en la crisi anterior va arribar al 13%).
Inbonis, que en un primer moment havia coincidit amb els vaticinis d’S&P, més recentment els ha moderat. No obstant això, anticipa un període d’inestabilitat amb puntes i valls: “Pensem que la morositat es podria enfilar al 8% en alguna de les valls”, afirma Alberto Sánchez Navalpotro.
Això s’explica perquè les entitats han traslladat el risc que tenien a l’inici de la crisi a l’Estat, reemplaçant crèdit propi pels crèdit que tenen la garantia de l’ICO. A més tot aquest deute està en carència i no s’ha de començar a tornar fins al març. Aleshores, ja veurem què passa.